Benvolgut Isidoro

Benvolgut Isidoro,

parlem-nos de tu, si us plau, que ja fa anys i panys que rebo cartes teves, -puntuals pel meu aniversari i per Nadal-, plenes de bons desitjos para usted y los suyos, com t’agrada dir.

No et conec de res, però veig que el meu mal cap de fer-me una targeta d’El Corte Inglés fa més de 20 anys, -no n’he tingut des d’aleshores-, em va fer entrar amb prou força a la teva vida com perquè vulguis poder acompañarle en su alegría el dia del meu aniversari. Només faltaria. Acompanya’m si us plau en la meva alegria. Sense manies. Si et sembla, per fer la teva felicitació encara más cordial y sincera, podries marcar-te algun detallet. No sé, alguna cosa de la planta d’electrònica, d’informàtica o de la llar. Tu mateix, que per alguna cosa ets el Presidente, com subratlles a la missiva.

En fi, Isidoro, gràcies per conèixer-me prou com per saber que m’agrada veure el Don davant del meu nom. Gràcies per saber donar-me el tractament de Distinguido que tant m’escau. I gràcies, per haver sabut entendre que les felicitacions en castellà m’arriben directes al cor.

Ben cordialment,

Jordi

Civilitat

Passo bona part de la tarda amb en Joan Argenté. No sé si és un poeta i advocat o un advocat i poeta. Ell diu que tampoc no coneix exactament quin és l’ordre correcte dels termes. Em confessa que el dret l’ha apassionat tant com la poesia i m’ho crec. El premi de llicenciatura que va obtenir en el seu moment en dóna fe.

Xerrem. I el forço una mica a exercitar la memòria. Ve a la conversa el seu pas per l’escola Ventós Mir, on la seva mare era mestra, l’Albèniz, la preparació d’algun muntatge teatral,… Recorda quan traduïa obres del francès. Eugène Ionesco, per exemple. I amb aquell aplom pausat amb el que s’expressa, em fa veure la importància que té buscar analogies més que literalitats, en la feina d’un traductor.

Sap, -i n’està content-, que amb el tema de la capital cultural se’n prepara alguna sobre la seva obra.

En Joan llueix orgullós la Creu de Sant Jordi a la solapa de l’americana. És un orgull compartit pels badalonins que el coneixen. Per la carretera ens creuem amb en Desideri León, que acompanya una néta al Conservatori. En Desi el saluda amb efusió i amb un punt de solemnitat li diu a la néta: “Aquest senyor és el poeta Joan Argenté. És una persona molt important. Recorda-ho bé“. I jo observo l’escena de civilitat amb la sensació de viure en un país com cal.

Pràctic

 

Per què moren les paraules? Com i quan cauen en desús? Qui dicta sentència? On van a parar quan moren?

Preguntes que em vénen al cap el primer dia de fred, quan al matí poso un buf tapant el coll d’en Roc, per anar a escola.

Quan va morir el pràctic de tota la (meva) vida?

 

Mar i muntanya

No vull parlar de cuina, no. El pollastre amb escamarlans, que alguns restaurants anuncien com a Mar i muntanya, -com si els pobres pollastres no poguéssin viure a la costa-, em serveix d’excusa per donar voltes a la pregunta que ahir un bon amic em feia. Una pregunta que tocava mar i muntanya, però mar i muntanya badalonins.

“L’operació que està sota investigació al costat del Port de Badalona, no segueix el mateix patró que la que es proposa a Can Móra?”, m’interrogava. Del cert que no hi havia pensat. Potser sí que l´esquema compra-barato-que-t’ho-arreglo-i-ho-vens-car és aplicable als dos casos. El principal tret diferencial hauria de ser, segurament, el destí del benefici de l’intermediari: privat rotundament, pel què diu el Garzón, en el cas de la costa vs. privat amb aires d’interès públic, pel què diuen els impulsors, en el cas de Canyet.

En realitat, però, el que segur que ha de diferenciar l’operació consumada de la que està en cartera ha de ser la transparència i la participació ciutadana. Amb això em conformo.

Sant Moritz

Ahir em va tornar a passar. En una escriptura pública ho vaig tornar a veure. Un dels atorgants vivia a l’avinguda del Marquès de Sant Moritz, (sic). Si la curiosa evolució del mot Mori, -curiosa, popular i cervesera-, ha tingut una força suficient per entrar fins i tot en documents públics, imagineu-vos quin grau d’ús deu haver tingut i deu tenir encara en documents privats, correspondència postal, etc…

El Marquès de Sant Mori, -que de fet era el consort de la Marquesa-, va ser un dels promotors del barri de La Salut, el barri per excel.lència. I és clar, no tenia res a veure amb la familia Moritz, els de la cervesa, alguna representant de la qual en aquella època, -primer quart del segle passat-, revolucionava Cadaqués amb la seva moderna excentricitat.

La cervesa Moritz darrerament està en plena forma. Quan tothom la donava per morta, l’empresa ha ressorgit posant al dia un producte tradicional, jugant a fer un disseny atractiu, recuperant patrimoni, promocionant activitats culturals, etiquetant en català i fent campanyes publicitàries tan originals com la de la seva flota de Seat 600 i ha anat guanyant quota de mercat.

El renaixement de la Moritz ha tingut un punt d’au fènix. Potser les cendres les vem guardar a La Salut.

Higienistes

Ara que ja ha passat la cremor inicial del tema Pretòria, (nom que, per cert, sembla que deriva del tal Pretus, però que té reminiscències colonialistes gens inadequades al cas), m’ha semblat que calia afinar una mica la contundència del meu darrer post.

“Creiem en la pressumpció d’innocència o no hi creiem?”, deia ahir l’advocat Albert Boada en una entrevista al programa d’en Basté. L’Albert, -que sempre associaré amb un passeig nocturn per La Mina-, formula una pregunta capciosa: és clar que hi creiem. Ara bé, quin abast pot tenir aquesta pressumpció en la societat actual? Aquesta és la qüestió.

La pressumpció es limita al camp de l’aplicació de la jurisdicció penal? Es pot extendre al camp dels mitjans de comunicació, més enllà de la coneguda tàctica de fer servir el mot pressumpte per tal d’evitar-se problemes? Es pot pregonar tal pressumpció en l’àmbit dels afers públics amb la mateixa intensitat que en el camp d’un imputat per un delicte comú? Aquell fatigós comentari sobre la dona del Cèsar, (fatigós i suat), ha perdut vigència? Fins a quin punt els servidors públics estan gravats per un plus d’exigència, que els obliga a perseguir l’eficàcia i la transparència en proporcions superlatives? Haurem d’anar donant resposta a tot plegat.

Fa uns anys el regidor d’Urbanisme, López Guardiola,  i el conseller delegat de Marina Badalona, S.A. reclamaven la dimissió d’un regidor que els criticava llur opacitat. Deien que l’opositor actuava mogut per interessos de privats. Sense proves, sense imputacions judicials pel mig, sense empara legal de cap tipus, posaven sobre la taula un únic argument que llavors, -i suposo que ara també-, els semblava suficient: higiene democràtica.

Algú fa tard

Són un quart de dues de la nit i encara no tinc noticia que l’alcalde hagi cessat el senyor Juan Felipe Ruiz.

La resolució que fa unes hores ha dictat el megajutge explica que Badalona Building Waterfront, S.L., (de la qual Ruiz era conseller) va comprar a Marina Badalona, S.A., (de la qual Ruiz era conseller delegat),  un solar que va vendre després, convenientment revaloritzat.

De l’esfera pública a l’esfera privada: aquest és el camí que va fer el solar i aquest va ser el camí que van fer els beneficis, que segons la resolució redundaron  a favor de los inversores particulares y de los intermediarios o “conseguidores”.

No em pertoca a mi, -ni en sabria-, tipificar penalment l’actuació de ningú en aquest tema. Però sí que m’atreveixo a fer unes reflexions d’urgència, que em semblen irrefutables: a) El senyor Ruiz, mentres s’ha dedicat a altres coses, -aquesta que ara sabem i potser d’altres que no sabrem mai-, no ha vetllat pels interessos del Port, b) És impossible que ningú de la ciutat estigués al cas de l’assumpte. Si és així, si us plau que algú contracti el senyor Ruiz pel proper festival Li Chang, perquè això és màgia en estat pur,  c) No puc imaginar-me al senyor Ruiz pronunciant l’anglòfon nom de la mercantil a través de la qual es va instrumentar l’operació, vista la seva dificultat per pronunciar una sola paraula en llengua distinta a l’espanyol i d) Pensar que discutiem per l’euro del peatge del port, veient que ens poden haver birlat 14 milions d’euros em fa posar vermell.

Alcalde, no fem més tard, si us plau.

P.S. Finalment he entès què era el sector negocis. M’ha costat, eh?

Rasca, rasca

Motius de feina em porten a dins del Verbena, al carrer de Mar. Produeixo nostàlgia a ritme ràpid, de quan els estudis de Ràdio Ciutat n’ocupaven alguns espais. De cop, en un racó, percebo unes lletres que suren sobre fons negre. Hi passo la mà, les netejo i apareixen nítides les paraules de rigor: José Antonio Primo de Rivera, Presente.

Una rèmora de quan el local va acollir la seu de la Falange, – i el magatzem d’oli de ricí, m’imagino-, que devia sobreviure a la presència de la gent de la ràdio, amagada sota una lleugera capa de guix que avui he rascat amb emoció.

Tres en ratlla

Em sento incòmode quan saludo algú pel carrer, tot caminant, i just en el moment de llançar l’adéu, una tercera persona queda alineada entre el conegut i jo. Generalment aquesta persona que resta per un instant al mig d’aquest tres en ratlla, és presa d’una lleugera confusió i, per si de cas, també saluda. Durant uns segons, l’interceptor involuntari del gest protocol.lari, s’allunya capficat, intentant recordar qui és aquell desconegut que l’ha saludat tan clarament a ell.

La discreció de les estrelles

A risc, (elevadíssim), de contradir-me amb un post anterior, (vegeu Esbroncada preventiva), jo penso: posats a fer-ho espectacular, el Garzón podia haver tallat tots els ponts del Besòs, aturat la Línia 1 del Metro, situat un chekpoint al Singuerlin, un sota Can Botinyà, un altre al pont del Molinet i un cordó policial a la Serra d’en Mena.

És un personatge que no em genera confiança. I l’operació que duia el seu nom, l’any 1992, no és aliena a aquesta circumstància.