Cowboys a La Garrotxa?

Deu fer uns 30 anys vaig anar a Olot amb la familia. Els avis, – seguidors del Badalona arreu on els jugadors lluïssin l’escapulari -, devien lligar un cap de setmana, aprofitant el futbol. Vem fer nit a l’hotel Montsacopa, que em sembla que avui s’ha reconvertit en una residència per a gent gran.

A l’hora d’anar a dormir, a la zona de recepció de l’hotel, es produí l’impacte: un gegant estranger, amb cara de bonàs, sortia cap al carrer. Impressionava de debò. L’aire que portava el feia clarament candidat a ser algú conegut, però de moment per mi no ho era. Alguna publicació local, l’endemà em va posar sobre la pista. Era l’Sleepy LaBeef. Un cowboy americà a qui algun programador cultural va saber vendre la moto de les semblances entre la Vall d’en Bas i Little Rock, aplicant-li un pla de deslocalització de curta durada.

Avui ho recordo perquè aquesta tarda l’spotify, – que en Guillem, un amic d’en Roc, 9 anys, em va ajudar a instal.lar -, ha satisfet les meves necessitats de country per tot el que resta d’any. Un timbre de veu sorprenentment similar al del gran Tomeu Penya, m’ha portat d’Arkansas a Olot, en un tres i no res.

Impactes d’estar per casa

Em reconforta veure que algun barber badaloní s’aferra al primitiu, pioner i gens agressiu símbol d’identitat del gremi: les barres tricolors.

És un reclam discret, autèntic i genuï. I funciona, encara. Qui dubtaria que al girar aquesta cantonada del barri de La Morera hi trobarà un barber? Ben pocs, suposo.

De publicitat i d’anuncis antics en van quedant pocs a la ciutat. Alguns dels que m’agraden: el paraigües de La Pluja, al carrer d´en Cueta, que segueix un corrent molt establert a Europa de fixar a la façana un objecte relacionat amb el comerç en qüestió; els murals de sobre el Plàstic, al carrer de Mar, amb dibuixos una mica maldestres que recorden antics estadants de l´establiment; la banderola de l’Alvear, als antics i condemnats Los Candiles, un amigo con solera; la paret mitgera de Pep Ventura amb l’anunci de quan Lloreda començava a vendre’s de la mà dels Sentís; etc …

Immersos en el temps en què la publicitat comença a violar el Nadal amb tota la impunitat del món,  convivim sense fixar-nos-hi massa amb tots aquests, i molts altres, petits impactes inofensius.

La senyora dels gats

Té mèrit programar un concert amb dos mesos d’anticipació i clavar el dia, i l’hora, del partidàs de futbol que tot ho eclipsa. Però molt més mèrit té, -i aquest és en exclussiva de la Maria Coma-, que quan acabi el concert ningú cregui haver-se equivocat optant per l’alternativa minoritària.

Tot això va passar ahir, a La Sargantana. A fora plovisquejava i els gats del carrer de la Costa s’acostaven sigilosos a tafanejar qui era aquella que els ha dedicat un dels videoclips més macos del moment. A dins, els presents feien una copa, prenien una cervesa o començaven a buscar un bon lloc per veure com aquesta pianista amb veu de vi dolç descabdellava el seu Linòleum acabat d’estrenar. En Pau Vallvé a la bateria, assumia el paper de gregari que no té quan l’Estanislau Verdet o U_mä el porten de la mà.

Al sortir, aquelles cares de quan tens clar que la bombolla on has viscut una horeta del diumenge, es comença a desinflar i l’amenaça d’un dilluns no és ficticia ni de bon tros.

Respecte i protecció, made in Spain.

Monòver amb prou feines era un nom que em sonava, fins ahir. Ara a aquest poble ja li puc posar, -com a mínim-, una cara, la de Zaida Torregrosa, la representant d’Acció Cultural del País Valencià que ens va acompanyar ahir en el punt de partida de la campanya Televisió sense Fronteres a Badalona.

Alguns periodistes badalonins van xerrar, al voltant d’una taula, sobre espais de comunicació, fronteres administratives, múltiplexs, reciprocitat, concessions administratives i llengua. Avançat el sopar s’hi va incorporar en Tomàs Molina que va afegir a l’olla del debat ingredients nous que ens passaven per alt i que, en el fons, també deuen formar part del quid de la qüestió: shares, publicitat, drets del futbol, les majors americanes, els drets de les sèries,… la pela, en definitiva.

El nostre home del temps explicava que quan baixa al País Valencià percep una falta de cohesió social que el preocupa. La Zaida posava imatges de situacions quotidianes a aquesta idea.

Al final, però, tot acabà confluint en la constatació irrefutable: l’encaix, -el famós encaix-, no està ben resolt. Aquest estat pluricultural alguns no se l’han acabat de creure mai. I així, xino-xano, discutint i donant voltes a les coses, mentre uns anem recollint firmes per engegar una Iniciativa Legislativa Popular que permeti que TV3 es vegi a València, altres van tancant repetidors com aquell qui tanca finestres a uns ciutadans que no entenen que veure TV3 pugui ser més perillós que veure Libertad Digital TV, per exemple. A no ser que l’objectiu sigui el d’esborrar una realitat cultural que curiosament la sacrosanta Constitución, – amb la que ara ens volen atonyinar -, diu que ha de ser objecte de especial respeto y protección, (art.3.3).

El poder de la pintura

No sé quants pots de pintura blanca han estat els culpables de la pacificació de la Riera Matamoros. Tres? Quatre? Tant se val. Allò important és que tres triangles i uns quants rectangles estampats a la pell d’asfalt d’aquesta via, han fet el miracle de disminuir la velocitat dels cotxes.

Quan fa anys en Jaume Solà va encetar la història de l’illa de vianants al quadrat d’or badaloní, -Rambla, Martí Pujol, Francesc Layret, Prim-, pocs s’haurien pensat que l’èxit fos tan aclaparador. Qui tornaria ara al passat de les voreres estretes i els cops de colze als retrovisors? Més tard, els col.lectors de Carme i de Prim van ser l’excusa per a realitzar un segon atac a favor dels vianants. Abans de tombar el segle, el tercer impuls  ja no va ser un atac, va ser una taca que va escampar-se per tot. Només la Riera Matamoros va quedar com a mostra.

D’això ja fa 10 anys i la Riera continua igual. Mentres algú, -amb senderi-, ha posat en marxa una discreta, però eficaç, demostració del poder de la pintura, un projecte dorm en algun calaix de la casa gran. Quan el despertarem?

Benvolgut Isidoro

Benvolgut Isidoro,

parlem-nos de tu, si us plau, que ja fa anys i panys que rebo cartes teves, -puntuals pel meu aniversari i per Nadal-, plenes de bons desitjos para usted y los suyos, com t’agrada dir.

No et conec de res, però veig que el meu mal cap de fer-me una targeta d’El Corte Inglés fa més de 20 anys, -no n’he tingut des d’aleshores-, em va fer entrar amb prou força a la teva vida com perquè vulguis poder acompañarle en su alegría el dia del meu aniversari. Només faltaria. Acompanya’m si us plau en la meva alegria. Sense manies. Si et sembla, per fer la teva felicitació encara más cordial y sincera, podries marcar-te algun detallet. No sé, alguna cosa de la planta d’electrònica, d’informàtica o de la llar. Tu mateix, que per alguna cosa ets el Presidente, com subratlles a la missiva.

En fi, Isidoro, gràcies per conèixer-me prou com per saber que m’agrada veure el Don davant del meu nom. Gràcies per saber donar-me el tractament de Distinguido que tant m’escau. I gràcies, per haver sabut entendre que les felicitacions en castellà m’arriben directes al cor.

Ben cordialment,

Jordi

Civilitat

Passo bona part de la tarda amb en Joan Argenté. No sé si és un poeta i advocat o un advocat i poeta. Ell diu que tampoc no coneix exactament quin és l’ordre correcte dels termes. Em confessa que el dret l’ha apassionat tant com la poesia i m’ho crec. El premi de llicenciatura que va obtenir en el seu moment en dóna fe.

Xerrem. I el forço una mica a exercitar la memòria. Ve a la conversa el seu pas per l’escola Ventós Mir, on la seva mare era mestra, l’Albèniz, la preparació d’algun muntatge teatral,… Recorda quan traduïa obres del francès. Eugène Ionesco, per exemple. I amb aquell aplom pausat amb el que s’expressa, em fa veure la importància que té buscar analogies més que literalitats, en la feina d’un traductor.

Sap, -i n’està content-, que amb el tema de la capital cultural se’n prepara alguna sobre la seva obra.

En Joan llueix orgullós la Creu de Sant Jordi a la solapa de l’americana. És un orgull compartit pels badalonins que el coneixen. Per la carretera ens creuem amb en Desideri León, que acompanya una néta al Conservatori. En Desi el saluda amb efusió i amb un punt de solemnitat li diu a la néta: “Aquest senyor és el poeta Joan Argenté. És una persona molt important. Recorda-ho bé“. I jo observo l’escena de civilitat amb la sensació de viure en un país com cal.

Pràctic

 

Per què moren les paraules? Com i quan cauen en desús? Qui dicta sentència? On van a parar quan moren?

Preguntes que em vénen al cap el primer dia de fred, quan al matí poso un buf tapant el coll d’en Roc, per anar a escola.

Quan va morir el pràctic de tota la (meva) vida?

 

Mar i muntanya

No vull parlar de cuina, no. El pollastre amb escamarlans, que alguns restaurants anuncien com a Mar i muntanya, -com si els pobres pollastres no poguéssin viure a la costa-, em serveix d’excusa per donar voltes a la pregunta que ahir un bon amic em feia. Una pregunta que tocava mar i muntanya, però mar i muntanya badalonins.

“L’operació que està sota investigació al costat del Port de Badalona, no segueix el mateix patró que la que es proposa a Can Móra?”, m’interrogava. Del cert que no hi havia pensat. Potser sí que l´esquema compra-barato-que-t’ho-arreglo-i-ho-vens-car és aplicable als dos casos. El principal tret diferencial hauria de ser, segurament, el destí del benefici de l’intermediari: privat rotundament, pel què diu el Garzón, en el cas de la costa vs. privat amb aires d’interès públic, pel què diuen els impulsors, en el cas de Canyet.

En realitat, però, el que segur que ha de diferenciar l’operació consumada de la que està en cartera ha de ser la transparència i la participació ciutadana. Amb això em conformo.

Sant Moritz

Ahir em va tornar a passar. En una escriptura pública ho vaig tornar a veure. Un dels atorgants vivia a l’avinguda del Marquès de Sant Moritz, (sic). Si la curiosa evolució del mot Mori, -curiosa, popular i cervesera-, ha tingut una força suficient per entrar fins i tot en documents públics, imagineu-vos quin grau d’ús deu haver tingut i deu tenir encara en documents privats, correspondència postal, etc…

El Marquès de Sant Mori, -que de fet era el consort de la Marquesa-, va ser un dels promotors del barri de La Salut, el barri per excel.lència. I és clar, no tenia res a veure amb la familia Moritz, els de la cervesa, alguna representant de la qual en aquella època, -primer quart del segle passat-, revolucionava Cadaqués amb la seva moderna excentricitat.

La cervesa Moritz darrerament està en plena forma. Quan tothom la donava per morta, l’empresa ha ressorgit posant al dia un producte tradicional, jugant a fer un disseny atractiu, recuperant patrimoni, promocionant activitats culturals, etiquetant en català i fent campanyes publicitàries tan originals com la de la seva flota de Seat 600 i ha anat guanyant quota de mercat.

El renaixement de la Moritz ha tingut un punt d’au fènix. Potser les cendres les vem guardar a La Salut.