L’ínclit exalcalde, que de tant posar cara de solemnitat a l’hora de llançar frases barates a càmera, ja no sap parlar d’altra manera, va treure’s de la butxaca, fa uns dies una comparació del nostre país amb Veneçuela. Ja la trobàvem a faltar.
No en sé res de Veneçuela, quasi. Només el que ens arriba pels mitjans de comunicació que, certament, sembla ben galdós en quant a nivell de democràcia, de tensió i violència, de pluralisme i de fractura social. No en sé res, però intueixo que les similituds entre Catalunya i aquell país americà deuen ser massa escasses per justificar la comparativa
Qui si que en coneixia cada racó, d’aquell país, fou el nostre geògraf nacional per excel.lència, en Pau Vila. De fet els seus treballs sobre geografia veneçolana són encara ara una referència en els estudis sobre aquell territori.
En Pau Vila, el recordo empetitit, amable, ancià, en alguna entrevista televisiva quan ja devia rondar els 100 anys. Va engegar la seva carrera, -si volem dir-ho d’aquesta manera-, a Badalona, precisament. Va ser professor en aquell Ateneu Obrer que, des de finals del XIX, en paraules d’en Jordi Albaladejo “va fomentar pautes culturals, cíviques i morals en el marc d’una societat en transició cap a la modernitat, i també van contribuir a la construcció de l’espai polític del catalanisme”. Poc que hi devia pensar en Veneçuela, enVila, aquell 1902 quan va arribar a l’Ateneu.
I probablement tampoc devia conèixer, encara, que estava fent de mestre al poble d’un dels caputxins protagonistes d’un dels episodis més luctuosos de la guerra de la independència d’en Bolívar i companyia.
Sí, el 1817, les missions dels caputxins a la Guaiana veneçolana estaven en ple funcionament. Els missioners catalans havien arribat tard a les amèriques, i els caputxins precisament, des de meitats del s.XVIII van quedar encarregats d’un territori encara inhòspit, -des del punt de vista nostre, naturalment-, com era la Guaiana, sota el gran riu Orinoco.
No sóc capaç d’imaginar-me les pautes que devien marcar la presa de decisió d’un jove badaloní per anar-se’n a evangelitzar pobles indígenes en les condicions que ho feien aleshores els caputxins. La fe, naturalment, en devia ser la principal, i el sentit de pertinença al seu orde religiós, però segur que també l’esperit d’aventura, per força, pesava. Probablement, Fra Jeroni, que així s’anomenava el nostre convilatà, tampoc devia témer més violència, risc o tensió que la viscuda a casa nostra, en els anys en què l’antic règim moria i la Guerra del Francès assolava la terra.
El cas és que Fra Jeroni, badaloní, es trobava a principis de 1817 al mig de la selva, a la Missió de Sant Bonaventura de Guri, amb uns quants indis guaiques i caribes. Uns quants vol dir més de set-cents. De fet l’any anterior, el secretari dels caputxins a la zona del Caroní, n’havia comptat 758.
Si mireu llibres d’història veureu de seguida que aquells anys eren els anys de la guerra entre patriotes i reialistes en aquella zona. Des de Caracas, sobretot, de la mà de Bolívar i el seu exèrcit, es lluitava per aconseguir la independència d’un estat espanyol que els hi queia lluny i els exprimia recursos sense massa contemplacions, sense massa contraprestacions.
Els caputxins tenien una trentena de missions a la zona de la Guaiana, però malgrat ser clarament reialistes, feien la seva i no intervenien a la contesa bèl.lica. Es dedicaven, amb un èxit que tothom destaca, a fer funcionar les missions amb visió protoempresarial. L’agricultura, la ramaderia, petites i incipients indústries omplien el temps dels indígenes. Això i la pràctica de la pregària, de les obligacions pròpies de la religió, del catecisme i tot plegat. Evidentment, els caputxins, van haver de fer un esforç també en el camp de la lingüística. Un esforç que ara és útil i vàlid per conèixer millor tot allò que la conquesta d’Amèrica va destruir.
L’avanç de les tropes patriotes de Bolívar va portar-los fins a la zona per on s’escampaven les missions dels caputxins catalans. Veient que els religiosos no estaven del seu costat sembla que van decidir desactivar-los i se’ls van endur tots detinguts, en principi per retornar-los cap a la península. Però ja se sap, una guerra és una guerra, una selva és una selva i tot plegat es va complicar. De la trentena que en portaven, 14 se’ls hi van morir pel camí, ves a saber com. Els altres 20, amb Fra Jeroni entre ells i també un infermer de Tiana, Fra Marià, van quedar confinats a Caruachi, a tocar del riu Caroní.
No van tenir sort. Tots van acabar martiritzats, a cops de llança i matxet, i fets trossets van baixar riu avall. Els indígenes de Fra Jeroni, els de Sant Bonaventura de Guri, com tots els altres, se’n van tornar a la selva, a fer la seva vida d’abans. I a intentar que els d’en Bolívar no els allistessin al seu exèrcit.
Hospitabulis 
Deixa un comentari