Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Badalona’ Category

L’escena

L’escena es va produir dimarts a la sala de plens de l’Ajuntament. Hi havia sessió i el govern havia retirat, abans de començar, una foto del rei, fet que va indignar sobremanera a PP i a Ciutadans. Aleshores, acabada la picabaralla dialèctica entre uns i altres arrel de la qüestió, un regidor del PP va aixecar-se, amb un retrat del rei ben emmarcat a les mans, i va fer-ne entrega a l’alcaldessa, que el va deixar sobre la taula. Va quedar allà sobre, fins que quasi sis hores més tard, en acabar la sessió, algú el devia guardar ves a saber on.

Deixeu-me que tregui punta d’aquesta història fent quatre comentaris.

Ja sé que és impossible que la política es faci pensant només en el fons, en el discurs o en la proposta. Inevitablement la forma, les formes, també pesen. Però tinc la sensació que, ara com ara, les formes, els gestos, el teatre, (o la comèdia), el continent, ha guanyat la batalla al contingut. M’imagino la preparació d’un Ple en qualsevol grup municipal i preveig que alguns tindran aviat, al costat del responsable d’urbanisme, o de serveis socials, un responsable d’escenografia i direcció artística. Només espero que no optin per fitxar-ne un que sigui de l’escola de la Fura dels Baus, -postindustrials, apocalíptics- i els plens s’acabin convetint en una performance no apta per  a tots els públics.

El Ple de dimarts era el de l’arbre caigut. No sé si ningú, saltant-se el consell del refranyer, va voler fer llenya de Garcia Albiol. Però com diu en Llach, hem d’anar més lluny dels arbres caiguts i al grup popular també ho saben. Curiosament, l’escena de l’entrega de la foto del rei va ser el primer pas del camí de la successió de l’exalcalde, crec. Sostinc que amb l’onada popular a la baixa, a Badalona comença la cursa per substituir el seu líder (que ja porta 24 anys encapçalant el PP local). Per tant, que fos en Juan Fernàndez i no un altre qui s’aixequés a fer el numeret, segur que no és casual.

La cantarella típica de determinats partits és, ja ho sabeu, aquella de: “a nosaltres només ens preocupen els problemes que afecten a la gent“. És com una lletania que es posa en marxa quan apareix en escena la reclamació de llibertat nacional per a Catalunya, generalment. Sorprenentment, però, -i incomprensiblement-, la típica cantarella s’esfuma quan es posen en qüestió els símbols de l’estat espanyol, -que es veu que sí, que aquests preocupen a tothom-, i són capaços, -el PP i C’s, sobretot-, d’elevar a categoria de tema de primer ordre la retirada d’un bust o d’una foto d’un hereu de Felip V.

I un últim comentari. Un Ple que dura sis hores no és un format massa pràctic per treballar de debò. No caldria valorar si aquestes sessions maratonianes un cop al mes, que avorreixen a propis i a estranys, no es podrien treballar d’una altra manera? He vist fotos de regidors badallant, de regidors enganxats a telèfons i tablets i de regidors desapareixent quan ja no han pogut més. I això no sembla massa lògic.

Anuncis

Read Full Post »

Argenté

En la mort d’en Joan Argenté, persona tan propera a Òmnium, persona tan predisposada a posar les seves paraules al servei del país, al servei de la defensa de la llengua, he recuperat un article que fa més de 30 anys va publicar a la Revista de Badalona.

El titulava “A favor de la certesa” i en un enfilall de raonaments preciosos i singulars, per poc habituals, s’apuntava a la Campanya per a la Llengua que en aquell moment impulsava la Crida a la Solidaritat.

No cal dir que, com sempre, l’Argenté lligava la llengua amb la capacitat dels homes d’entendre’ns i sublimava el valor de la diferència com a patrimoni de la humanitat. Salvar en un mateix viatge individus i pobles, amb raons que són eines i eines que són raons: les paraules. “Les nostres paraules”, deia, “són no solament el nostre capital, la nostra genuïna capcitat de tramesa i recepció, sinó encara més que això: són l’expressió de la nostra aptitud per viure identificats. És així com una vida personal perfilada s¡integra en una vida col.lectiva perfilada”.

Va passar, però, que per un error d’impremta-, l’article publicat a la Revista, va sortir escapçat. Una frase va quedar al calaix i l’Argenté, amatent, va reclamar,- amb una educació com la que li era tan pròpia-, una rectificació que va ser publicada al número següent.

Just en el punt en què l’article argumentava el valor que cada vida dóna a una persona o a una col.lectivitat, i que les fa per tant identificables, va desaparèixer una frase que segons l’autor li donava bona part del sentit i de la intencionalitat a la peça. La destaco en cursiva:

“Perquè si la vida, tan la personal com la col·lectiva, és tota una obra per a fer al llarg del temps, -més ençà de la primera incertesa fins arribar a la porta de l’última-, aquesta obra consisteix precisament en un real contingut amb relleu i color pel qual resulta que una persona és justament aquesta i no pas una altra, que una col·lectivitat és justament aquesta i no pas una altra. Si no fos així s’esdevindria la confusió…”

Les paraules, les raons. L’individu i el col.lectiu. Les persones i el poble. L’Argenté.

Read Full Post »

Sortida nul·la

Us seré sincer: vaig clicar el botonet del ratolí i la pantalla va desaparèixer, enduent-se de passada l’àudio que em portava la Sala de Plens al despatx. No vaig poder aguantar-ne més d’un quart d’hora. No sé si  vaig tenir mala sort i vaig enganxar el quart d’hora fluixet d’un ple que potser va ser brillant en el seu conjunt.

Però, entre que la feina no m’ho permetia i que el meu grau de resistència a la incomoditat ahir devia marcar registres molt baixos, vaig preferir absentar-me de l’hemicicle virtual.

Absentar-me i abstenir-me així d’escoltar els meus representants, els de tots, homenatjant la irresponsabilitat. L’electorat va demanar, – amb el repartiment d’escons que va fer el maig passat -, que els vint-i-set regidors parlessin, que s’entenguessin, que governessin dialogant. Els resultats dels comicis locals no van donar força suficient a ningú per poder prémer gas a fondo i fer anar en solitari la maquinària municipal. Els ciutadans van escollir equilibris, consensos, debat públic, acords… I de moment, de tot això, res de res. Retrets, esmenes, canvis i recanvis, desconcert, dictàmens retirats, noms que ja arribaran, la nova secretària municipal suant la samarreta i una imatge allunyada de l’ideal que hauria de guiar aquest camí.

Espero que fos la calor, que em va fer veure les coses pitjor de com eren, però vaig clicar el botonet del ratolí. Com en algunes curses esportives, ahir el Ple va fer una sortida nul·la. Dimarts sembla que tindrà una segona oportunitat. Tant de bo que s’aprofiti.

Read Full Post »

Fair play

L’escenari serà el mateix, la Plaça de la Vila i l’Ajuntament. El tema de discussió, també. Bé, entenem-nos, aproximadament. Ja que 100 anys de distància separen el juny de 1915 amb aquest juny de 2015.

El juny de 1915 a la Casa de la Vila hi havia mala maror. Uns mesos abans, la Unió Federal Nacionalista Republicana, un invent electoral que sumava sectors molt diferents del republicanisme del país, (des d’Andreu Nin a Pompeu Fabra, per entendre’ns), havia guanyat les eleccions municipals a Badalona. Josep Casas, va ser nomenat alcalde.

Naturalment la Lliga, el partit de dretes, el partit de l’ordre, s’ho mirava de reüll: com podia ser que aquella suma de gent tan diferent, amb poca experiència, els hagués passat la mà per la cara?

El mandat, doncs, va ser mogut, perquè els retrets d’uns cap als altres eren constants. Algun hooligan de la Lliga s’esforçava, pel que sembla, a mantenir sempre viu el foc de la polèmica i del menysteniment de l’alcalde i els regidors de govern.

A finals de maig de 1915 un incident d’escassa rellevància, (el regidor Nadal, de la Lliga, va fer unes insinuacions insidioses que no van caure gens bé en un Ple), va generar un creuament d’articles als diaris locals, (avui amb quatre tuits ho haurien arreglat). Al Sol Ixent, -controlat per la Lliga-, protestaven per l’agressió rebuda per en Nadal. Al cap d’uns dies tot l’equip de govern sortia en defensa de l’alcalde posant en dubte la veracitat de l’agressió i reclamant fair play als adversaris, signant una carta probablement redactada per en Francesc Estruch.

“Protesteu en bona hora en els termes que vulgueu i allà aont vulgueu, i recabeu per a vosaltres tota la llibertat que us sía necesaria per a obrar conforme als vostres designis i intencions, sien les que sien; però no olvideu, com ara sembla, que nosaltres també som portats al Consistori per a que honradament administrèm els cabals públics; i que tant si us enfadeu o ho feu veure, i ens negueu, com ja ens l’heu negada llargues temporades la vostra cooperació i ajuda, seguirem com sempre impertèrrits en la nostra tasca; més o menys acertats, com se suposa, però sempre honradament i amb el cap ben alt, fins a portar-la a terme”.

Reclamar fair play, fa 100 anys i ara, mai és sobrer.

Per cert, l’invent transversal de la UFNR va tenir un breu recorregut i Lerroux i la seva Conjunció Republicano Socialista que s’hi havien acostat, segur que hi van tenir molt a veure.

Read Full Post »

Què va passar?

Em demanen, els amics del Tot, una anàlisi d’urgència del que va passar a la ciutat aquest diumenge. Miraré de fer-me entendre, però no em demaneu ni rigor científic, ni massa divagacions d’aquelles de manual, que ara com ara encara no estic en condicions de fer. Deixeu-me moure només en el camp de les intuïcions.

I per fer-ho, em situo al començament del diumenge. Fins i tot potser uns minuts abans que comencés el diumenge; dissabte a la nit, encara. L’alcalde estava a punt de fer el darrer tuit abans de quedar en funcions. Va pensar en lloar l’èxit del concert al Passeig Marítim i va començar a teclejar. El resultat? Llegiu-lo vosaltres mateixos: “Estas son las fiestecitas que organizamos según la oposición de #Badalona. Pues toma fiestecita!!!!”.

Aquest va ser el punt i final, a les xarxes, del seu mandat: toma fiestecita!!!!. Amb quatre signes, quatre, d’exclamació.

Té cap importància?, direu. Per mi sí, pel què venia a significar. El toma fiestecita!!!! és l’expressió del cristianoronaldisme polític. Un crit. L’alcalde, que ho tenia tot de cara, que les enquestes donaven com a guanyador, que jugava amb el vent a favor d’aquella ambigüetat que sempre proporciona una agenda mig d’alcalde, mig de candidat, que tenia amics ministres, que veia els mitjans de comunicació públics locals rendits als seus peus, que feia milers de quilòmetres fotografiat tamany XXL a tota la flota de TUSGSAL,… aquest alcalde, lluny d’apuntar-se medalles i prou, va necessitar recordar-se de l’oposició. Igual que en Ronaldo es recordà d’en Messi quan li donaven la pilota d’or.

Abassegador. Aquest ha estat l’estil. I la gent, que reconeix majoritàriament que a nivell d’intendència, la ciutat ha estat ben cuidada, no ha entès que no es pogués fer el mateix però amb un estil més dialogant, menys prepotent, més sensible, amb menys lluentons, menys globus i menys capitals europees de cartró pedra. S’ha tingut la sensació que el govern local, en molts episodis, no s’han pres els ciutadans com a tals sinó com a clients d’un supermercat a qui enredar amb quatre tècniques de marketing d’estar per casa.

I ara, altres intuïcions.

La novetat del Guanyem com a producte polític el feia subjecte d’una puresa molt atractiva i molt valorada en temps de corrupcions televisades i processos judicials monitoritzats. I aportava una foto de la Badalona que el PP havia victimitzat expressament o per error: mestres de l’escola pública, gent de procedències diverses, amics de la brigada Omega, etc… I tot això lligat amb l’experiència militant de les CUP.

Dels clàssics, que n’he de dir? Una ERC que torna, un PSC que sembla no tenir firmada cap clàusula sòl, una CiU que ha quedat atrapada entre el discurs que li recordava la investidura de fa quatre anys, les intervencions de la família Pujol televisades durant dies  i el convenciment de molts dels seus votants que això de l’ordre, el govern local ho tocava prou bé.

També una ICV que respira alleujada de no haver quedat del tot fagocitada per Guanyem. I finalment, Ciutadans, amb un candidat que és ara per ara desconegut, que penja d’un Rivera, que al seu temps penja dels amos dels grans mitjans de comunicació.

Que comenci el mandat.

Read Full Post »

Que què tenim?

Tenim un Ajuntament nou. I un govern del PP que no n’ha tingut prou amb amagar les sigles per desmemoriar als ciutadans. I un alcalde passat de frenada en l’eufòria i en el personalisme. I un model clientelar que entra en crisi. I uns reptes brutals per les forces que estan cridades a consolidar una suma, que resulta que sí que és possible. I una CiU que entrarà de ple en un camí de renovació. I un PSC amb tota la pressió a sobre. I l’evidència que perdre la  puresa opositora d’alguns els farà conèixer paisatges desconeguts. I un Ajuntament amb funcionaris en estat d’expectació màxima. I riscos. I possibilitats. I una ciutat que avui s’ha llevat com qualsevol altre dia: amb gent que va a treballar, amb gent que pateix, amb gent que és feliç, amb infants cap a escola,… Tot això tenim. I un nou capítol per la història d’una ciutat que, senyor Albiol, ni va començar amb vostè ni acabarà amb qui sigui que vingui.

Que què tenim? Tenim Badalona.

Read Full Post »

Condemnats a conviure

Els fabricants d’eslògans i lemes que dirigeixen actualment l’Ajuntament, s’han empescat darrerament un altre hit: tenim alumnes condemnats a anar a escola amb immigrants.

Tots els matisos que hi vulgui introduir l’Alcalde seran insuficients per rebatre una cosa òbvia: el verb condemnar associat a la convivència a les aules amb badalonins d’orígen estranger, no fa cap favor a la mateixa convivència. El verb condemnar, en aquest context, només etiqueta, segrega i separa. Això sí, probablement la fàbrica de frases del PP ha fet un estudi de mercat que indica que aquest producte té el seu públic i que serà comprada la mar de bé per alguns.

És més, potser la màquina de campanya, aquesta que ens parla de receptes que funcionen, – donant per fet que la ciutat estava malalta i que el metge Albiol ha trobat la poció adequada -, potser la màquina de campanya, deia, ha detectat que ressuscitar el tema immigració és el què cal per satisfer algun segment del mercat electoral. I ja hi som.

Això sí, ara ja no conviden eurodiputats francesos a conèixer la realitat dels romanesos d’ètnia gitana a determinats barris de la ciutat. Potser trobarien poques diferències amb la que van poder observar fa quatre anys, quan tocava subratllar i amplificar problemes. Ara toca passar de puntetes per segons on i no deixar en evidència la manca de polítiques locals afavoridores de la integració.

Diumenge llegia a L’Independant, una entrevista a un romanès que va emigrar fa anys a la Catalunya Nord. En destacaven el seu alt grau d’integració i ell contestava que van venir de Romania trencant cadenes, però no pas les arrels. Explicava l’entrevistat la seva recepta per integrar-se: ser modest sense ser humil, digne sense ser arrogant i amable sense ser servil. I per damunt de tot la seva voluntat i la bona acollida dels veïns. I la implicació comunitària. I tàctiques antinostàlgia. I la sort. I tot allò que hi vulgueu sumar.

Al mateix diari, uns dies abans, hi vaig trobar una història que també em sonava a badalonina. Cecile Alduy, filla de qui va ser alcalde de Perpinyà durant anys i panys, ha escrit un llibre, -no és qualsevol, eh?, professora de literatura a la Stanford University-, un llibre que ajuda a desencriptar els missatges de Marine Le Pen. Científicament s’acosta a mots i termes polítics que han estat malejats per l’extrema dreta. Analitza les opes que s’han llençat per fer-se amb determinats conceptes, semàntiques canviants, … Explica com, ara que ja no necessita fer discursos com els de fa uns anys, vistes les expectatives electorals, el seu llenguatge va girant estratègica i subtilment. Un web, https://decodingmarinelepen.stanford.edu/ us ho explica millor que jo.

Read Full Post »

Older Posts »