Ha arribat avui, el primer dia d’un octubre que comença amb llevantada. Un tamariu esquifit s’ha empadronat avui, primer de mes, a la Riera Matamoros, quasi davant del despatx, per obra i gràcia de dos operaris d’orígen magribí que fa uns dies que estan enllestint els detalls de la urbanització d’aquella via.
La setmana passada s’havia preparat un clot per acollir-lo, a l’espai prefixat en el projecte de millora del carrer. Sincerament em va semblar un forat de dimensions poc aptes per plantar-hi cap arbre. Però, ves per on, qui va fer el forat sabia el què es feia: un tronc escanyolit ha arribat dalt d’un camió, l’han descarregat i s’ha colgat perfectament a la terra de l’escocell on s’hi havia fet el clot.
Des d’avui, doncs, i espero que durant uns anys, seré testimoni de la vida d’un tamariu, de la vida d’un arbre que estima el mar i la sal. Ha arribat avui, el dia que la llevantada ens ha ferit la Donzella, afeblint una estructura acostumada a resistir l’embat de les onades.
I parlant de la Donzella i de la Riera Matamoros, deixeu-me que us expliqui una petita història que em sembla curiosa.
A la Riera Matamoros, no em pregunteu el perquè, hi ha cert batibull amb la númeració d’algunes finques. Així, per exemple, la finca on tinc el despatx té el mateix número que té L’Estrop, situat un parell de cases més amunt. Això genera petites confusions que no arriben a ser problemàtiques i que, algun cop ens han permès fer alguna broma amb en Joan, a la porta del bar.
Números que ballen, doncs, en aquest cas. Però també hi ha carrers amb numeracions singulars, a Baix a Mar.
El carrer d’en Cueta, per exemple, que si l’enfiles des del carrer de Mar i mires el costat dels números parells, no trobes el número 2 fins passats 80 metres. Abans hauràs vist mig abecedari: des del 2i, 2g, 2f, 2e, 2d, 2c, 2b i 2a. O el carrer de Cadis, també, que pel fet probablement d’haver estat en algun moment a primera línia de mar, fou numerat a la vorera muntanya, (que devien pensar-se que seria la única), amb números consecutius, (1, 2, 3,…), de manera que quan van construir al davant, els números van donar la volta des del carrer Ciutat de Banyoles. O el carrer de Santa Madrona que, a l’igual que el carrer Cadis, manté en el tram que va des del carrer Ciutat de Banyoles fins a l’Escola del Mar un règim de numeració consecutiva, ja que havia estat a primera línia de mar abans que s’urbanitzés la Rambla. En aquest cas com que la seqüència númèrica no es pot fer girar per la vorera mar a l’arribar al Racó d’en Gual, -perquè de fet continua fins a Canyadó -, es va optar per anar numerant aquell costat mar amb números imparells amb una lletra b incorporada.
Però de totes les històries de numeracions estranyes, la que us volia explicar és la seguent: si camineu per Santa Madrona, al tros de la Rambla nova (o de la Rambleta, que hi ha gent que n’hi diu d’una manera i gent que n’hi diu d’una altra), veureu que a l’arribar als números vuitantes, (en aquest carrer ja hem dit que la numeració és consecutiva), després de la finca 89… ve la 95!. Ni més ni menys que cinc números s’acaben de fer fonedissos davant dels nostres nassos.
Què ha passat? On han anat? Hi ha un significat ocult en l’absència dels cinc números? Els números, que són molt més que signes, amb aquest salt amaguen algun secret cabalístic? Què va! Tot és mes simple: es veu que en temps dels nostres avis, allà davant, a l’altra banda de la via del tren, hi havia diversos establiments de banys. El responsable municipal de torn, quan anava numerant les finques del carrer Santa Madrona, els va observar des de davant de la casa a la que acabava d’adjudicar un 89 i pensant en trobar una solució per numerar adequadament els banys, es va dir:
–N’agafo cinc d’aquí i me’ls emporto cap allà, que ningú ho notarà –, devia pensar.
Però sí, ho hem notat.
Hospitabulis 
Genial aquest article! Mai m’havia ficsat amb tot això que expliques. Em dona peu a imaginar especulacions para científiques i conspiracions esotèriques.