Feeds:
Entrades
Comentaris

1.- Sense les xarxes seríem morts

L’abassegadora majoria de mitjans de comunicació del país fan el joc a l’statu quo de l’estat espanyol. Alguns de la mà de les clavegueres que controla Fernàndez Díaz, altres amb menyspreu evident a la intel.ligència dels lectors/espectadors, altres amb greu oblit de les seves aparents línies editorials, i altres amb tot això plegat. Aquí sí que té l’estat espanyol la majoria absoluta.

Això, que podria ser asfixiant, només es pot resistir gràcies al bon periodisme que encara és permès de ser exercit en alguns mitjans de comunicació, però sobretot per les xarxes socials. Per sort les xarxes estan sota control de la gent. I en aquest món virtual, -igual que quan vas pel carrer i parles amb un o altre, igual que a la feina, igual que quan viatges -, el titular te’l fas tu, la tria d’allò que és interessant la fas tu, la valoració sobre la credibilitat d’una o altra informació la fas tu,… En definitiva, a les xarxes la llibertat s’imposa.

Ep! i a les xarxes hi passa una altra cosa, encara més rellevant de cara al 27S: les mentides es desmunten i els carallots es desemmascaren. I en aquest sentit, fixeu-vos: a més nervis d’ells, més grossa la diuen; i com més grossa la diuen, més ràpid es desmunta. Total, que estem vacunats.

2.- Ara entenc allò d’en Wert

Un sistema educatiu pobre fa persones amb menys capacitat per pensar per sí mateixa, més crèdules, menys inquietes. Un sistema educatiu de segona condemna a la societat a la docilitat.

Fent campanya a peu de carrer per Junts pel Sí, buscant el contacte personalitzat amb l’elector, l’anterior afirmació es manifesta amb tota la seva cruesa. I no, no és qüestió de si un pensa així o pensa aixà, vota això o vota allò, no. Parlo només de la sensació que m’embarga al trobar persones que hi ha coses que no s’han arribat mai a plantejar, conceptes basics que en la seva vida mai s’ha qüestionat i que van tirant dels dogmes.

3.- La por

A peu de carrer, ahir per exemple a La Salut, no fa falta vendre cap ni una de les virtuts del producte independentista. La gent, d’una manera o altra les té clares.

Ara bé, com si fos una recepta d’una aspirina, la gent es preocupa pels efectes secundaris, -que òbviament n’hi poden haver -, i per les contraindicacions del producte. La gent vol seguretats. I aquí és on la intoxicació made in Soraya i companyia t’obliga a donar-ho tot: el temps, la paciència, el somriure i l’argumentari que la història, (la recent i la més immediata), ens ha escrit. I la modèstia, també. La modèstia d’admetre un grau d’incertesa que, per sort, no és menor que la que habita al bàndol del no a la independència.

4.- El poder de convocatòria

L’acte de La Plana de dimecres va ser espectacular. Un poder de convocatòria que ni CDC pel seu costat, ni ERC pel seu costat, ni cap partit tradicional tindria ara com ara, (de fet només cal veure les fotos del míting del PSC al pavelló de la mateixa plaça, uns dies abans).

Aquest poder de convocatòria de Junts pel Sí, que es repeteix a diari en places i carrers de tot el país, només té al darrere tres idees: s’ha acabat la paciència, s’ha generat il.lusió i això és un referèndum.

5.- L’eufòria dels petits detalls

Quan fem la llei electoral catalana no sé com regularem això de les campanyes electorals. És tan i tan difícil, ara com ara, separar el que és campanya del que no ho és…

Però aquests dies penso en que hem arribat a fer campanyes avorrides en les darreres dècades. Comparades amb l’actual, -i vistes amb distància, naturalment -, je m’accuse d’haver fet campanyes sense suc ni bruc, (tipus Espadaler, per entendre’ns).

I l’actual campanya, a més, té un al.licient: la permanent sorpresa: a veure què s’inventen avui? a veure qui la diu més grossa? Qualsevol detall es converteix en titular que neix, es desenvolupa i mor en poques hores però que genera, pels partidaris del Junts pel Sí, almenys fins ara, una cadena de reaccions que es podria resumir en: merda!- mira, mira – mecagun cony. O ja hi tornen – ja tenim l’antídot – a l’atac. O espant – alleujament – eufòria.

6.- L’àrbitre està comprat.

No m’hi estendré en aquest punt. Junta electoral, Tribunal Constitucional i el sumsum corda. Tots semblen competir per veure qui s’arrossega més en el fang del desprestigi. Ja s’ho faran els espanyols, però estaria bé que un dia miressin de treure tapissos, velluts, fustes nobles i togues arnades per fer un meneíto, que dirien ells, a la seva administració de justícia; per fer tabula rasa amb el temps del desvergonyiment.

7.- Venedor de carpes

Quan sigui gran em faré venedor de carpes. És tendència total, aquest producte. Un instrument bàsic i de primer ordre per fer una campanya com Déu mana.

8.- Internacionalització del ridícul

La falta d’arguments dels defensors de l’statu quo la miren de corregir amb grans frases, -verbalitzades amb cara de set déus i veu engolada-, que quan són passades per la trituradora del sentit comú queden esfilagarsades i escampades pels camps del ridícul més espectacular.

Però això, per mi, no és el més greu. El que em commou és que en el seu afany per fer unes eleccions que solo son unas autonómicas, també l’exporten. I així, ni més ni menys que a la Casa Blanca, agafen aire, s’inflen i deixen anar allò de la nación más antigua del mundo.

9.- Estan parlant de nosaltres?

La crispació, la divisió, les famílies que no es parlen, les empreses que marxen, els nervis que s’apoderen del carrer, la tensió… Res. Res de res. De qui parlen els mitjans de comunicació espanyols? Per què gent com el nostre exalcalde ens menysté de forma tan evident? Quin greu.

Somriures, arguments i sí, gent preocupada. Gent preocupada per si ens independitzem i gent preocupada per sí no ho fem.

I ara la propina:

Hi haurà una lectura badalonina (municipal) dels resultats.Hi serà aquesta lectura. Naturalment, primer vindrà la lectura de resultats a nivell nacional, però immediatament a Badalona, hi haurà una lectura local de l’escrutini. I una lectura que, a la llum de la fragilitat de la majoria que dóna suport al govern Sabater, no serà purament de teòrics i politòlegs.

Serà el PP la primera força o ho seran els independentistes? En el primer cas, i amb les eleccions espanyoles al desembre, la pressió serà absoluta per un govern tan dèbil. En el segon cas, Sabater i els seus agafaran aire i començaran, espero, a posar-se en marxa de debò.

Actitud trillada

Només els indocumentats poden pretendre que això que estem vivint a Catalunya és flor d’un dia, un artefacte partidista o un desafiament propi d’una pel·lícula de cowboys. Què més voldrien ells!

Hi pensava aquest matí: ara és el Junts pel Sí, però fa una mica més de 100 anys ja va ser la Solidaritat Catalana. Una fórmula que relligava diferents mirades del catalanisme i que tenia enfront els de l’statu quo i els lerrouxistes. Noms diferents, idèntics batecs.

A Badalona, el 1907, la victòria electoral de Solidaritat Catalana va ser esclatant. El candidat d’aquella llista al nostre districte, Ignasi Girona, va guanyar l’escó a Madrid. Els nostres conciutadans el coneixien poc, en Girona, tot i que ostentava algun càrrec honorari al Foment de l’Agricultura de Badalona.

Ara bé, resulta que en Girona havia estudiat la carrera d’enginyer agrònom amb un altre Ignasi, l’Ignasi Sampere, que va arribar a tenir un càrrec important a La Maquinista Marítima y Terrestre i que es va afincar a la nostra ciutat, (us sona el Passatge Sampere, tocant a la Carretera de Santa Coloma?).

Tant l’un com l’altre van viure l’època de la modernització de l’agricultura a casa nostra i en Sampere va arribar a fer una aportació de nivell al sector de la maquinària agrícola: la Trilladora-limpiadora á vapor Sampere, marca la Española, que ha llegado á conquistar el mercado universal, com afirmava la publicitat. Va ser un boom es veu, la trilladora, i tots dos amics, juntament amb Josep Zulueta, van fer societat. La van batejar amb l’original nom de “Sampere y Cia”.

No us atabalaré ara amb els tràfecs societaris d’aquella mercantil, però retingueu una cosa: els seus amos van voler fer partícips de la mercantil a figures importants de la Cort madrilenya, (començant pel mateix rei i continuant pel comte de Romanones) i allò va acabar com el rosari de l’aurora. Els nous socis no hi van posar mai ni un duro, van jugar amb l’equip contrari, es van vendre a uns alemanys i van acabar ensorrant l’empresa.

El pobre Sampere va quedar molt tocat després de l’experiència, però per contra el seu catalanisme es va vigoritzar. Penseu que a les seves memòries divagava sobre si Catalunya té dret i raó de pretendre la independència i ell mateix es responia afirmativament, després d’estudiar pros i contres i concloïa que no cal esperar res dels que ens neguen aquest dret: “Madrid mai no ens concedirà res que no ens vegi capaços de prendre-ho”.

Fa més de 100 anys! I ara ve aquell i ens diu que la broma ja s’ha acabat. Quina actitud tan trillada! Quina actitud tan estèril!

Reducció forassenyada

En aquest bloc, d’en Francesc Gambús ja n’he parlat alguna vegada. Ara és eurodiputat per Unió. I tot i que la feina a Brusel.les no és escassa, ha trobat temps per contestar, per twitter, la meva rèplica a un dels seus tuits.

Deia ell, amb bon criteri, -i amb aquest llenguatge estrany que imposen els 140 caràcters-, que No hi ha 2 Catalunyes. Ni dl Carmel, ni d Pedrables, ni del si, ni del no. Som 1 nació, som 1 sol poble, i així seguirem amb #laforçadelseny. Com que la força del seny és el lema que els d’en Duran Lleida han triat per fer campanya, no cal ser una mostela per endevinar que rera la frase hi ha una invitació a deduir que és Unió qui garanteix que Catalunya no es parteixi en dos trossos. Per això he volgut dir-hi la meva.

La meva rèplica ha estat aquesta: @fgambus_eu un sol poble, naturalment,i no deixarem de ser-ho si ens preguntem indy sí o indy no, oi? La seva contesta? Aquesta: @hospitabulis no deixarem de ser-ho; però si repartim carnets de bons i mals catalans en funció de la resposta, ens posem mines pel camí.

Paro aquí. I passo a fer el comentari que volia fer. En gastronomia, -i possiblement en química i en altres disciplines-, existeix una tècnica que consisteix en fer una barreja d’ingredients i treballar-los de tal manera, a base de coure’ls pacientment, que en resulti una salsa densa, sovint fosca, amb el gust concentrat de tot allò que hi has afegit. Concentres, en una mínima expressió, els gustos i aromes que has escollit. I no sempre hi arribes pels mateixos camins.

I en Gambús, en la seva resposta, ha fet una reducció. La reducció, podriem dir. La clàssica. La que ens tiren en cara els que no ens coneixen. La que voldrien que fos certa els qui no ens estimen. La que mai ha presidit la política de cap govern català. La que sembra dubtes insensats. La dels carnets.

Si ja resulta pesat haver d’explicar als qui ens volen mesells que nosaltres no hem fabricat mai carnets, que això és als antípodes de la nostra manera d’entendre Catalunya, imagineu com em motiva haver-li de replicar a en Gambús.

@fgambus_eu , ningú reparteix carnets d’aquests. Això voldrien. Ni ningú en reparteix de catalans assenyats, ni de catalans bailongos, etc..

Carnets? Que antic!

Aquella freda cortesia

L’any 1966, Maurici Serrahima, amb la seva “Realidad de Cataluña”, confontava els arguments que Julián Marías havia desgranat, en el recull d’articles publicats sota el títol “Consideración de Cataluña”, un any abans.

Marías, sota el vestit d’una certa estima per la cultura i la llengua catalana, en el fons reduïa als mínims la importància de la llengua, – tractant-la de dialecte- i posava èmfasi,- naturalment -, en la nació comuna . Serrahima hi contraposà un catalanisme tolerant i demòcrata, reclamant un tracte d’igual a igual.

Salvador Espriu va felicitar Serrahima per carta, amb unes paraules que avui podrien llegir els qui ens enganyen encara amb les crides, -aparentment plenes de civilitat, però en realitat curulles de resignació-, al diàleg.

Deia Espriu a Serrahima, a propòsit del diàleg: “Personalment, i com que em sento ja prou gran, i em curteja el temps i no en puc perdre ni un bri, i no tinc cap ambició ni tampoc cap talent polític, no en vull parlar més ni participar més, ni de lluny ni de prop, en aquesta inútil fressa. Espanyols o no, que ens “permetin” de ser qui som i com som i, encara millor, que ens deixin en pau. Per a mi no hi ha diàleg: com a màxim, la freda cortesia dels “modos” que a casa m’han ensenyat, vet-ho aquí”.

Ja ho veieu, només ens cal fer memòria. Tirar enrere en el temps i a l’atzar obrir qualsevol pàgina del llibre dels catalans en aquests darrers tres-cents anys. Sempre hi trobareu un conciutadà topant de cap en una i altra soca, topant de cap amb la realitat d’una relació impossible, perquè mai ha anat acompanyada d’aquell element essencial del tracte d’igual a igual. Una relació mancada, des del primer minut, d’aquella ètica del reconeixement de l’altre que Julià de Jòdar proclamava a la platja de Badalona aquest dissabte, en el marc del Trencant Setges.

El dissabte, a la mateixa hora, contraprogramant a la gent d’Òmnium, la cadena privada de televisió Cuatro entrevistava el President Mas i semblava ben bé que aquest acabés de llegir la carta d’Espriu de més amunt: “amb el Sr.Rajoy no hem perdut el sentit de la cordialitat i del bon tracte tot i que hen parlat menys del que hauríem; i no ens hem entès gairebé en res”. Vaja, la cortesia dels “modos” que a casa ens han ensenyat.

No estan sans.

Ahir era Sant Agustí, un dia que ja fa massa anys era el dia del sant de l’avi.

A diferència de la majoria de sants, de la majoria de les persones que l’Església ha pres al llarg de la història com a models, Agustí no és  recordat per un miracle, per un martiri o per una episodi determinat, no. La seva fama va lligada al seu repertori de pensaments, concentrats en frases curtes i entenedores. La més coneguda, segur, és l’estima i fes el que vulguis, ella sola mereixedora de tota santedat.

Tantes cites, tantes frases útils, que el refranyer, fixeu-vos-hi bé, ha acabat acceptant que no hi ha taula sense vi, ni sermó sense Agustí. Pel meu propòsit d’avui, -que no arriba a sermó-, Agustí també anirà bé.

Així que, dedicat als amics que van programar el capítol d’ahir de la benemerita creuada, als amics, -d’aquí i d’allà-, que han entrat a la fase del si no pots convènce’ls, confon-los, als amics dirigits per l’eminència que un dia va resumir la seva manera de veure la jugada dient me gustan los catalanes porque hacen cosas, als amics de tots colors que avui llegiran satisfets portades de diaris que farien vomitar a qualsevol periodista honest, als amics que en el fons del fons estan acoquinats, als amics que no han entès de què va la pel.lícula, (o potser ho han entès massa), als amics que buscant mitges tintes s’han aliniat amb els que volen que res canviï, dedicat a tots ells, dic, aquí teniu Sant Agustí: la supèrbia no és grandesa sinó inflor; i el que està inflat sembla gran però no està sa.

Que algú que cregui raonablement que pot viure millor, renunciï a intentar-ho, és, ja em perdonareu, propi de pobres d’esperit.

Que renunciï a intentar-ho per por, tot i que es pot entendre, no fa de gent emprenedora. Que hi renunciï per motius sentimentals, és tendre i romàntic, però improductiu i al final estúpid. Que ho faci perquè l’estat d’ànim creat al seu voltant, a base de pressió mediàtica, així ho aconsella, és expressió, només, de gregarisme. Que renunciï a intentar-ho per temor a represàlies, de covard. Que hi renunciï per estimar que no en serà capaç és propi de gent amb baixa autoestima.

Recordeu la premisa del meu plantejament: creure que raonablement es pot viure millor.

Estic segur que hi ha motius suficients a casa nostra per creure que, col.lectivament, podem viure millor: amb millors serveis, amb oportunitats per a tothom, amb institucions que entenguin la seva gent i la respectin, amb ciutats endreçades, amb veu pròpia al món,…

Miro al voltant i no veig tanta gent pobre d’esperit, ni pusil.lànime com perquè haguem de renunciar a intentar-ho. Al contrari.

Argenté

En la mort d’en Joan Argenté, persona tan propera a Òmnium, persona tan predisposada a posar les seves paraules al servei del país, al servei de la defensa de la llengua, he recuperat un article que fa més de 30 anys va publicar a la Revista de Badalona.

El titulava “A favor de la certesa” i en un enfilall de raonaments preciosos i singulars, per poc habituals, s’apuntava a la Campanya per a la Llengua que en aquell moment impulsava la Crida a la Solidaritat.

No cal dir que, com sempre, l’Argenté lligava la llengua amb la capacitat dels homes d’entendre’ns i sublimava el valor de la diferència com a patrimoni de la humanitat. Salvar en un mateix viatge individus i pobles, amb raons que són eines i eines que són raons: les paraules. “Les nostres paraules”, deia, “són no solament el nostre capital, la nostra genuïna capcitat de tramesa i recepció, sinó encara més que això: són l’expressió de la nostra aptitud per viure identificats. És així com una vida personal perfilada s¡integra en una vida col.lectiva perfilada”.

Va passar, però, que per un error d’impremta-, l’article publicat a la Revista, va sortir escapçat. Una frase va quedar al calaix i l’Argenté, amatent, va reclamar,- amb una educació com la que li era tan pròpia-, una rectificació que va ser publicada al número següent.

Just en el punt en què l’article argumentava el valor que cada vida dóna a una persona o a una col.lectivitat, i que les fa per tant identificables, va desaparèixer una frase que segons l’autor li donava bona part del sentit i de la intencionalitat a la peça. La destaco en cursiva:

“Perquè si la vida, tan la personal com la col·lectiva, és tota una obra per a fer al llarg del temps, -més ençà de la primera incertesa fins arribar a la porta de l’última-, aquesta obra consisteix precisament en un real contingut amb relleu i color pel qual resulta que una persona és justament aquesta i no pas una altra, que una col·lectivitat és justament aquesta i no pas una altra. Si no fos així s’esdevindria la confusió…”

Les paraules, les raons. L’individu i el col.lectiu. Les persones i el poble. L’Argenté.