Aquella freda cortesia

L’any 1966, Maurici Serrahima, amb la seva “Realidad de Cataluña”, confontava els arguments que Julián Marías havia desgranat, en el recull d’articles publicats sota el títol “Consideración de Cataluña”, un any abans.

Marías, sota el vestit d’una certa estima per la cultura i la llengua catalana, en el fons reduïa als mínims la importància de la llengua, – tractant-la de dialecte- i posava èmfasi,- naturalment -, en la nació comuna . Serrahima hi contraposà un catalanisme tolerant i demòcrata, reclamant un tracte d’igual a igual.

Salvador Espriu va felicitar Serrahima per carta, amb unes paraules que avui podrien llegir els qui ens enganyen encara amb les crides, -aparentment plenes de civilitat, però en realitat curulles de resignació-, al diàleg.

Deia Espriu a Serrahima, a propòsit del diàleg: “Personalment, i com que em sento ja prou gran, i em curteja el temps i no en puc perdre ni un bri, i no tinc cap ambició ni tampoc cap talent polític, no en vull parlar més ni participar més, ni de lluny ni de prop, en aquesta inútil fressa. Espanyols o no, que ens “permetin” de ser qui som i com som i, encara millor, que ens deixin en pau. Per a mi no hi ha diàleg: com a màxim, la freda cortesia dels “modos” que a casa m’han ensenyat, vet-ho aquí”.

Ja ho veieu, només ens cal fer memòria. Tirar enrere en el temps i a l’atzar obrir qualsevol pàgina del llibre dels catalans en aquests darrers tres-cents anys. Sempre hi trobareu un conciutadà topant de cap en una i altra soca, topant de cap amb la realitat d’una relació impossible, perquè mai ha anat acompanyada d’aquell element essencial del tracte d’igual a igual. Una relació mancada, des del primer minut, d’aquella ètica del reconeixement de l’altre que Julià de Jòdar proclamava a la platja de Badalona aquest dissabte, en el marc del Trencant Setges.

El dissabte, a la mateixa hora, contraprogramant a la gent d’Òmnium, la cadena privada de televisió Cuatro entrevistava el President Mas i semblava ben bé que aquest acabés de llegir la carta d’Espriu de més amunt: “amb el Sr.Rajoy no hem perdut el sentit de la cordialitat i del bon tracte tot i que hen parlat menys del que hauríem; i no ens hem entès gairebé en res”. Vaja, la cortesia dels “modos” que a casa ens han ensenyat.

No estan sans.

Ahir era Sant Agustí, un dia que ja fa massa anys era el dia del sant de l’avi.

A diferència de la majoria de sants, de la majoria de les persones que l’Església ha pres al llarg de la història com a models, Agustí no és  recordat per un miracle, per un martiri o per una episodi determinat, no. La seva fama va lligada al seu repertori de pensaments, concentrats en frases curtes i entenedores. La més coneguda, segur, és l’estima i fes el que vulguis, ella sola mereixedora de tota santedat.

Tantes cites, tantes frases útils, que el refranyer, fixeu-vos-hi bé, ha acabat acceptant que no hi ha taula sense vi, ni sermó sense Agustí. Pel meu propòsit d’avui, -que no arriba a sermó-, Agustí també anirà bé.

Així que, dedicat als amics que van programar el capítol d’ahir de la benemerita creuada, als amics, -d’aquí i d’allà-, que han entrat a la fase del si no pots convènce’ls, confon-los, als amics dirigits per l’eminència que un dia va resumir la seva manera de veure la jugada dient me gustan los catalanes porque hacen cosas, als amics de tots colors que avui llegiran satisfets portades de diaris que farien vomitar a qualsevol periodista honest, als amics que en el fons del fons estan acoquinats, als amics que no han entès de què va la pel.lícula, (o potser ho han entès massa), als amics que buscant mitges tintes s’han aliniat amb els que volen que res canviï, dedicat a tots ells, dic, aquí teniu Sant Agustí: la supèrbia no és grandesa sinó inflor; i el que està inflat sembla gran però no està sa.

Pusil.lànimes, els de l’ànima petita.

Que algú que cregui raonablement que pot viure millor, renunciï a intentar-ho, és, ja em perdonareu, propi de pobres d’esperit.

Que renunciï a intentar-ho per por, tot i que es pot entendre, no fa de gent emprenedora. Que hi renunciï per motius sentimentals, és tendre i romàntic, però improductiu i al final estúpid. Que ho faci perquè l’estat d’ànim creat al seu voltant, a base de pressió mediàtica, així ho aconsella, és expressió, només, de gregarisme. Que renunciï a intentar-ho per temor a represàlies, de covard. Que hi renunciï per estimar que no en serà capaç és propi de gent amb baixa autoestima.

Recordeu la premisa del meu plantejament: creure que raonablement es pot viure millor.

Estic segur que hi ha motius suficients a casa nostra per creure que, col.lectivament, podem viure millor: amb millors serveis, amb oportunitats per a tothom, amb institucions que entenguin la seva gent i la respectin, amb ciutats endreçades, amb veu pròpia al món,…

Miro al voltant i no veig tanta gent pobre d’esperit, ni pusil.lànime com perquè haguem de renunciar a intentar-ho. Al contrari.

Argenté

En la mort d’en Joan Argenté, persona tan propera a Òmnium, persona tan predisposada a posar les seves paraules al servei del país, al servei de la defensa de la llengua, he recuperat un article que fa més de 30 anys va publicar a la Revista de Badalona.

El titulava “A favor de la certesa” i en un enfilall de raonaments preciosos i singulars, per poc habituals, s’apuntava a la Campanya per a la Llengua que en aquell moment impulsava la Crida a la Solidaritat.

No cal dir que, com sempre, l’Argenté lligava la llengua amb la capacitat dels homes d’entendre’ns i sublimava el valor de la diferència com a patrimoni de la humanitat. Salvar en un mateix viatge individus i pobles, amb raons que són eines i eines que són raons: les paraules. “Les nostres paraules”, deia, “són no solament el nostre capital, la nostra genuïna capcitat de tramesa i recepció, sinó encara més que això: són l’expressió de la nostra aptitud per viure identificats. És així com una vida personal perfilada s¡integra en una vida col.lectiva perfilada”.

Va passar, però, que per un error d’impremta-, l’article publicat a la Revista, va sortir escapçat. Una frase va quedar al calaix i l’Argenté, amatent, va reclamar,- amb una educació com la que li era tan pròpia-, una rectificació que va ser publicada al número següent.

Just en el punt en què l’article argumentava el valor que cada vida dóna a una persona o a una col.lectivitat, i que les fa per tant identificables, va desaparèixer una frase que segons l’autor li donava bona part del sentit i de la intencionalitat a la peça. La destaco en cursiva:

“Perquè si la vida, tan la personal com la col·lectiva, és tota una obra per a fer al llarg del temps, -més ençà de la primera incertesa fins arribar a la porta de l’última-, aquesta obra consisteix precisament en un real contingut amb relleu i color pel qual resulta que una persona és justament aquesta i no pas una altra, que una col·lectivitat és justament aquesta i no pas una altra. Si no fos així s’esdevindria la confusió…”

Les paraules, les raons. L’individu i el col.lectiu. Les persones i el poble. L’Argenté.

Amb pell de xa(v)i

Que sí, que és més entranyable que la seva antecessora. Que sí, que pot anar més de víctima, -a la vista de la pèrdua de l’alcaldia-, que no pas la qui va explicant que és amiga de fiscals i de gravadores. Que sí, que ha trepitjat més carrer que no pas l’altra. Que sí, que ha picat pedra des de fa 24 anys per arribar on és quan l’altra va caure amb paracaigudes. Que sí, que farà frases curtes i mirarà a càmara i somriurà i que té més clara la tècnica electoral que la qui l’ha precedit. Que sí, tot això d’acord.

Però que no. Que no té cap idea propia que el faci diferent al producte ja conegut. Que no, que mai ha criticat qualsevol dels centenars d’atacs a la llengua, qualsevol dels centenars de retallades competencials, qualsevol dels centenars de menysteniments que el país ha rebut de tota la patuleia popular. Que no, que els seus no li han fet cap cas especial quan ha governat Badalona, més enllà d’haver pagat un deute antic amb una posada en escena pròpia de qualsevol estat colonial. Que no, que no es posa vermell en atacar la base de la cohesió social mentre explica sopars de duro sobre la crispació que es viu en el sí de les famílies catalanes per culpa del President Mas.

De petit, fa molts anys, quan encara existien els tambors de detergent, vaig aprendre què era el marketing el dia que la gent de Camp,S.A. va canviar el Colón pel Nuevo Colón. El sabó era el mateix però l’envàs induïa a creure que un seguit de miracles es produïrien gràcies a l’aparent novetat, que no deixava de ser estètica.

Aquest és el truc. Canvies l’envàs i encolomes amb més facilitat un producte essencialment idèntic al que comença a anar de baixa. Els de Norit, per exemple, també ho han fet algun cop. Un packaging nou, un pantone diferent i vinga, a l’aparador. Això sí, han mantingut el borreguito, el xaiet, un animal que per pura convenció associem a tendresa i innocència.

Ai els xais.

Sortida nul·la

Us seré sincer: vaig clicar el botonet del ratolí i la pantalla va desaparèixer, enduent-se de passada l’àudio que em portava la Sala de Plens al despatx. No vaig poder aguantar-ne més d’un quart d’hora. No sé si  vaig tenir mala sort i vaig enganxar el quart d’hora fluixet d’un ple que potser va ser brillant en el seu conjunt.

Però, entre que la feina no m’ho permetia i que el meu grau de resistència a la incomoditat ahir devia marcar registres molt baixos, vaig preferir absentar-me de l’hemicicle virtual.

Absentar-me i abstenir-me així d’escoltar els meus representants, els de tots, homenatjant la irresponsabilitat. L’electorat va demanar, – amb el repartiment d’escons que va fer el maig passat -, que els vint-i-set regidors parlessin, que s’entenguessin, que governessin dialogant. Els resultats dels comicis locals no van donar força suficient a ningú per poder prémer gas a fondo i fer anar en solitari la maquinària municipal. Els ciutadans van escollir equilibris, consensos, debat públic, acords… I de moment, de tot això, res de res. Retrets, esmenes, canvis i recanvis, desconcert, dictàmens retirats, noms que ja arribaran, la nova secretària municipal suant la samarreta i una imatge allunyada de l’ideal que hauria de guiar aquest camí.

Espero que fos la calor, que em va fer veure les coses pitjor de com eren, però vaig clicar el botonet del ratolí. Com en algunes curses esportives, ahir el Ple va fer una sortida nul·la. Dimarts sembla que tindrà una segona oportunitat. Tant de bo que s’aprofiti.

Fanalets

Em passa sobretot qual vaig a reunir-me amb algun company advocat a vells despatxos de l’Eixample. Secretàries amables em conviden a entrar a una sala de reunions, d’aquelles amb taules precioses, llibreries plenes de manuals o de repertoris de jurisprudència, que fa temps que ningú llegeix, i piles d’expedients caducs en un racó, criant malves.

Em conviden a entrar-hi i a prendre seient. Tanquen la porta darrera meu i començo l’espera de l’arribada de l’interlocutor en aquell petit temple del dret.

Jo no sec mai. Vaig de dret cap a la llibreria a fer el xafarder. Miro títols. Aprenc. Lògicament, si a la sala hi ha quadres, petites escultures, diplomes o gravats, les possibilitats d’aprendre se’m multipliquen.

Dijous va ser un dia d’aquests: sala de reunions a un despatx de Pau Claris, porta tancada rera meu i dos o tres minuts per davant, (aquest és el temps que tinc calculat, de mitja), per fer el tafaner.

Els ulls se me’n van anar directes cap a un marc que exhibia quatre primeres pàgines d’escriptures notarials del segle XVIII. La cal.ligrafia no era de les més entenedores i després de desxifrar quatre coses, vaig descartar aquell objectiu, – que em reclamava més temps del que jo tenia-, i vaig enfocar cap un altre document emmarcat. Va resultar ser un edicte, ben imprès,  del darrer quart d’aquell mateix segle XVIII. Primera lectura en diagonal, i un nom que em sona: Tomàs Alaret. De què em sona?

Començo a llegir i dedueixo que és una mena d’ordre, de caràcter fiscal, que detalla amb pèls i senyals com s’ha de repartir el producte incautat als contrabandistes. L’incentiu pels, diríem, inspectors d’hisenda d’aleshores era ben clar: una part d’allò que enxampéssin era per ells. Una part que variava segons la casuística de l’aprehensió i que, en tot cas, havien de compartir, -també de forma molt regulada-, amb els seus superiors.

De cop la memòria, -que no tinc massa generosament dotada-, m’activa el record: l’Alaret em sona a Revolta de les Quintes.

Fa uns dies em va venir a les mans un llibre magnífic editat pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya: Treure’s el jou del Damunt. La Revolta de les Quintes (1773-1774), de Lluís Roura. Una història de pel.lícula, però absolutament real. Un exemple rotund de l’esperit de resistència dels catalans a l’ocupació del país. Gira a l’entorn de la negativa dels barcelonins a sotmetre’s a un sistema de reclutament forçós, -les quintes-, que xocava amb el sistema de voluntaris que les derogades Constitucions de Catalunya establien.

El cos del llibre que us dic, té com a element central un extens i detallat informe que un funcionari del rei fa de tot l’episodi,  un episodi que va durar un parell d’anys gairebé. El funcionari en qüestió, a la part final del seu informe no s’està de fer arribar la seva personal visió de tot plegat, perquè a la cort la coneguin i la tinguin present. La podria subscriure un García Margallo qualsevol. Fixeu-vos en aquesta mostra, (i no em digueu que la darrera frase no recorda allò de vagar por el espacio sideral por los siglos de los siglos):

“La materia ofrece mucho campo para poder hacer con hacierto algunas reflexiones políticas sobre si son provechosas o perjudiciales al estado las desmedidas riquezas que el comercio, fábricas y manufacturas acopian en Barcelona, porque confinadas con el genio inclinación, costumbres e interior gobierno democrático, que procuran entretener los varios cuerpos o comunidades en que se dividen sus naturales, forma el todo un completo de circunstancias, que provocándolos a solicitarse una absoluta libertad, les amenaza de su total ruina”. 

Així estàvem fa dos-cents quaranta anys. Com ara.

Acabo amb una història perifèrica a la de la Revolta de les Quintes. En una de les fases de la revolta, els barcelonins van burlar-se de l’ordre dictada pel governador “militar y político de esta plaza de Barcelona y su distrito” que obligava a qualsevol que sortís pel carrer a partir de les nou del vespre, a portar un fanalet. Era una mesura de protecció per les tropes ocupants, que així s’havien d’estalviar sobressalts, sorpreses i escaramusses. L’ordre, que amenaçava amb penes de presó a qui anés sense il.luminació, els barcelonins se la van prendre com el que era, una retallada a les seves llibertats, (i una incomoditat durant les nits d’estiu, sigui dit de passada). Quan el governador va desatendre la petició de derogar-la que li van fer arribar els barcelonins, els ciutadans van activar immediatament el mode mofa. Es concentraven a la plaça del Palau i quan sonaven les nou, encenien fanalets de tots colors. El funcionari del rei escrivia:

“…dió en acumularse a prima noche en la Plaza de Palacio, y al toque de la retreta encendían todos a un tiempo sus faroles de papel, deteniéndose en corrillos y destemplándose en murmura la providencia. Este desorden se fue aumentando de más en más hasta que, en la noche del día 15, quatro o cinco mil farolillos (los más, pintados con ridículas calaveras, muertos, horcas y otras cosas de este tenor), y, encendiéndoles todos al toque de las nueve…”.

Allò devia ser un festival. La revolució dels somriures en versió segle XVIII.

La resposta de l’establishment? la mateixa que hauria trobat la Soraya: publicar un altre edicte prohibint que ningú es pogués aturar, ni fer grupets, ni ajuntar-se mentre anaven amb el fanalet.

El repte fou de nou superat: va créixer la concurrència a la plaça del Palau, tots amb el seu fanalet amunt i avall, això sí, sense aturar-se ni ajuntar-se. El funcionari al.lucinava: “…en irrisión de la orden, se paseaban y corrían los paisanos de una parte a otra de la plaza, haciendo continuos gyros y llevando muchos de ellos extravagantísimos faroles, que más que para alumbarse parecían destinados para hacer mofa”.

I sant tornem-hi. Una nova ordre: “…ordenamos y mandamos que ninguno pueda llevar farol que no sea blanco y de la hechura y forma regular (…) y que los que lo llevaren no hagan corrillos ni se paseen ni para este fin en la plaza de Palacio ni en otro parage público…“. L’endemà a la plaça Palau hi havia el doble de gent.

I van venir noves ordres, cada cop més contundents, i en Tomàs Alaret, pregoner i trompeta reial, vinga a treballar. I més militars, cada cop més alliçonats. Fins que van tornar a tenir-nos controladets.

I així fins els nostres dies. I així fins el dia que ens treurem, definitivament, el jou del damunt.

Aturar dragons

Pot ser que no us ho cregueu, però tal com ho vaig viure us ho explico.

Un dragó (tarentola mauritanica) avançava per la paret de pedra que tanca el badiu. La fresca de les nits d’estiu els convida a passejar, a aquests animalons. No sé si la bèstia va percebre que no estava sola en aquell jardí. Prop seu unes vuitanta persones havien tingut una idea semblant a la seva: prendre la fresca. Però la prenien en silenci, un silenci, ja ho veureu, amb raó de ser.

El dragó va marcar una diagonal que semblava que el conduïria, de darrera el test on s’estava, fins a l’heura que recobria, irregular, la part superior del mur. La va emprendre a bon pas. I en aquell moment va passar. La Maria Arnal va engegar el seu Ball del Vetllatori i diria que el petit rèptil va quedar abduït com ja ho estava la resta de públic present al concert. Va ser la veu qui el va aturar.

Quiet. Quiet del tot. Com si algú hagués clicat sobre aquell pictograma de pausa, automàticament, de cop. I aquell restar quiet del dragó, acompanyat de les vuitanta ànimes encongides al seu costat, van ser la millor imatge de la nit. Perquè era una demostració poètica del poder d’una veu que commou.

Sant Jordi tirava d’espasa per aturar dragons. La Maria Arnal tira d’emocions.

Tríptic

Des de fa uns anys tinc el plaer d’escriure a la revista El Tot, de Badalona. Malgrat que darrerament hi ha hagut canvis en la direcció de l’empresa, en Manel Subirats continua sent el meu interlocutor a l’hora de regular aquesta col.laboració. En Manel té un sistema de preavís d’entrega dels articles que, -sigui dit amb tota l’estima-, no és un mecanisme perfecte del tot. Combinat això amb el meu sistema d’agenda que, en aquests temes, no és una meravella de la tècnica, -sigui dit amb tota la veritat-, passa que a vegades em toca escriure ràpid, ràpid, al darrer dia, al darrer minut, mentre faig el cafè, havent dinat.

En alguna ocasió he salvat la situació demanant-li que tirés del meu darrer post al bloc. Altres cops he fet el que he pogut. Com aquesta setmana, que, a correcuita, vaig fer una mena de tríptic de notes breus. Aquest:

Esculapi

Fa prop de vuit anys un grec majestuós va visitar la nostra ciutat. Durant diversos dies va fer estada entre nosaltres, de camí cap a Empúries. L’Esculapi va pernoctar 8 o 9 dies al vestíbul del Museu, que encara no era el supermuseu que és ara. Venia de Barcelona on, per celebrar el centenari del seu descobriment, que s’havia produït el 1909 de la mà de Puig i Cadafalch, l’havien restaurat a consciència.
Ni més ni menys que 85 fragments de l’escultura, que s’havien trobat escampats per l’excavació de l’Empordà, li van ser restituïts, (braços inclosos). Confiem que d’aquí a uns anys no haguem d’anar a recollir trossets de grecs escampats pel país hel.lè per restituir el cos d’una nació mil.lenària. No ens ho podem mirar de lluny, la resta d’europeus, perquè també hi tenim un protagonisme evident.
Una derivada de la crisi grega, tanmateix, és clara: si la UE està fent tot el possible per tal que Grècia no surti de l’euro, ningú em farà creure que en cas d’un triomf de la independència el proper 27S, la mateixa UE ens farà fora als catalans com si res.

T’agrada Martí Pol?

Aquests dies les entitats sobiranistes anem donant voltes a la proposta que el President Mas ens ha fet arribar, amb l’ànim declarat de fer néixer una llista prou transversal com per facilitar al màxim la lectura plebiscitària del 27S. L’ANC ha optat per donar la paraula als socis a través d’una votació amb una pregunta prou entenedora, malgrat la complexitat de tot plegat. La gent d’Òmnium hem optat per un sistema diferent, amb la convocatòria de juntes territorials obertes a tots els socis.
Fos com fos, ja he explicat a algú, que la pregunta per mi més fàcil de plantejar és aquesta: t’agrada Martí Pol? És curta, precisa i clara. Això sí, junt amb la pregunta caldria transcriure el reconegut vers del poeta de Roda: i en acabat que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora! que tot està per fer i tot és possible. En acabat. S’entén, oi?

100 dies de gràcia?

No sé qui es va inventar això dels 100 dies de gràcia que cal atorgar als nous governants abans de saltar-los a la jugular. A Badalona, de moment, hi ha qui no ha deixat transcórrer ni 10 dies abans de fer-ho i, sobretot via xarxes, ha començat ja un pim pam pum.
Jo sóc dels de deixar 100 dies, tot i que és evident que tampoc poden convertir-se en 100 dies d’impunitat. Estem acostumant-nos a que tot s’esdevé amb tanta rapidesa que un dia ens farem mal. Hem de frenar una mica. Aquesta setmana, precisament, els responsables mundials de vigilar els rellotges han sincronitzat les agulles perquè la terra està alentint la seva rotació i se’ns havia acumulat un segon de decalatge.
Frenem, si us plau. Busquem la manera que una proposta, entre que es formula i que és rebutjada per l’adversari tingui temps d’estar viva, com a proposta, almenys cinc minutets. Cinc minuts en què es podria fins i tot produir el miracle que algú trobés virtuts en la mirada de l’altre, el miracle que algú admetés que no havia pensat en veure determinat problema d’aquella manera, el miracle que algú entengués que si avui llegeixo en positiu la idea de l’altre potser un dia l’altre farà el mateix amb una de meva…

Les nostres (petites) intoleràncies de cada dia

En acabat. Aquesta és la clau. En acabat. Que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, digué el poeta del poble. Però en acabat.

Ara bé, aquí resulta que els poetes no tenen res a fer davant els politòlegs. Quan tothom sap que els poetes, -els bons, naturalment -, arriben a la fita de destil·lar en un vers allò que un politòleg només seria capaç d’explicar, (i encara), prèvia xerrada d’un parell d’hores (i, normalment, deixant set vies d’escapatòria futura per si el seu anàlisi fa aigües al cap de dos dies).

Més val saber-ho i dir-ho: la lluïsor als ulls farà sumar més indecisos al procés que trenta tristes estratagemes pseudoelectorals, confiades als nous gurús de la tribu. Ho té dit algú que admiro, en Francesc Marc Àlvaro: “laboratoris acadèmics on la política s’estudia molt sovint com una realitat de la qual s’obvien o es minimitzen els factors humans“.

Vinga, va. Aprofitem el dia i cremem avui a la foguera, -no tindrem cap altre Sant Joan fins el 27-S-, les nostres intoleràncies de cada dia. Sapiguem ser dignes dels qui ens han precedit. M’ho deia l’altre dia el gran Oriol Tramvia parlant dels candidats a la presidència del Barça: en cas de dubte, només cal mirar quina opció és la que l’establishment estatal espanyol més tem. Aquella opció és, sens dubte, la bona.

La Soraya tem la unitat.