El famós keep calm, que vem trobar-nos fins a la sopa fa un parell d’anys adaptat a qualsevol ordre de la vida, té en el meu record infantil un antecedent en l’expressió calma boi que l’avi Antonio utilitzava com a antídot d’esveraments dels néts, nervis o preocupacions intenses. No sé d’on sortia el calma boi, però és com si encara el sentís i no sé perquè però l’associo a una tonada rítmica que continuaria aquella frase amb un no t’esveris noi.
Fos com fos, amb el keep calm o amb el calma boi, el missatge és clar. Davant d’un problema gros el que cal és, d’entrada, agafar aire, respirar, pensar i mantenir la serenitat. Sempre segons el tempo que correspongui, és bo prendre distància, sortir del nucli de l’espiral xuclador que cada conflicte genera i no deixar-se arrossegar per la inquietud. És allò que algun llibre d’autoajuda eleva a la categoria de tècnica infal·lible: mirar les coses des de la Lluna. Que petit es veu el teu particular drama des d’allà dalt!
Al Parc de la Ciutadella hi ha fressa aquests dies. Hi ha nervis. Si no sabéssim de què va tot plegat, semblaria que algú hagués comès un crim. Les paraules gruixudes fan aparició en el temple del diàleg, la majoria de televisions multipliquen interessadament el brogit i tot plegat pot arribar a angoixar-nos. Però si asseguts en un cràter selenita, donem un cop d’ull al nostre país petit, de cop tot es simplifica: la majoria de parlamentaris, (acabats de triar pel poble en unes eleccions amb una altíssima participació), volen girar pàgina en el llibre de la nostra història i una minoria s’ha enfadat perquè voldrien llegir eternament la pàgina que deixem enrera. Punt. Vist així no sembla tan greu, oi? Difícil, sí, però greu, no. S’arregla parlant, enraonant, debatent i al final pactant o votant. La resta? Soroll.
Torno de la Lluna, ja. I un cop a Badalona, de nou, aprofito per tancar aquest bloc que vaig començar l’any 2008. Gràcies als qui l’heu remenat algun dia, als qui n’heu comentat algun post, als qui me l’heu criticat i als qui heu tingut la paciència, a casa, de fer cua a l’ordinador perquè jo el tenia ocupat amb el ditxós hospitabulis. M’ho he passat bé escrivint-lo, he après una pila de coses i m’ha permès conèixer molta gent. D’una o altra manera continuaré dient la meva, però més de set anys és molt de temps i, sabeu?, no aspiro a la baronia de Maldà, jo!
Hospitabulis 