PORTADA:
D’UN DEBAT A FACEBOOK SOBRE COMERÇ BADALONÍ
DEDICATÒRIA:
A l’Edgar Tariq, (un dia d’aquests hauries d’anar al Registre Civil a regularitzar definitivament el teu cognom) i a en Xavi Carreras que tenen la virtut de provocar debats. En una ciutat on solem provocar reaccions només, (o adhesions inqüestionbles), és fantàstic que hi hagi gent que posi temes sobre la taula amb aquesta franquesa i normalitat.
INTRODUCCIÓ. Narbona mon amour?
Segur que aquests dies n’heu sentit a parlar. Un estudi universitari ha identificat com a vi de Bétulo unes restes orgàniques trobades en una àmfora, que en temps d’August, viatjava, dalt d’un vaixell cap a Narbona. El nostre conciutadà que fa tants segles va omplir de vi aquella àmfora, ja era comerciant. Posava allò que produïa, o que adquiria, a l’abast de la gent que en volia o en necessitava. Potser la botigueta que tenia allà sota l’actual plaça Font i Cussó no xutava i es va veure abocat a canviar d’estratègia. O potser va combinar la botigueta i l’exportació. O potser va obrir una segona línia de negoci amb altres productors locals. O potser va anar a veure els manaies de torn per tal que arreglessin l’empedrat de davant del seu comerç. Ves a saber… El que està clar és que en algun moment va reflexionar sobre com enfocar les coses per no prendre mal.
PRIMER CAPÍTOL. El mentider d’en Drexler.
Malgrat el que digui en Drexler no us cregueu mai del tot allò del no hay otra norma, nada se pierde, todo se transforma. Sí, les transformacions solen comportar pèrdua i la pèrdua sol ser dolorosa. Dit això, a partir d’aquí què hem de fer? (Marqueu la resposta que més us agradi):
- Plorar (A)
- Arremangar-nos (B)
- Tirar d’inèrcia (A)
- Carregar bateries (B)
- Mirar cap a l’Ajuntament (A)
- Mirar-nos a nosaltres mateixos (B)
Si a les tres preguntes heu tirat cap a l’opció B, sou dels meus. (I si en alguna de les tres heu dubtat una miqueta, encara sou més dels meus).
SEGON CAPÍTOL. Les preguntes, ben fetes sisplau.
Les preguntes que es formulen amb una cara i una creu, amb un anvers i un revers, solen ser les més productives.
Exemple 1. Quin comerç necessita la ciutat?, o bé quin comerç necessitem cadascun de nosaltres, consumidors?
La ciutat necessita, la ciutat necessita… És clar que sí. Ningú dubta que el comerç fa més atractiva i amable qualsevol ciutat. Però, i nosaltres, francament, què necessitem? Els qui fem la ciutat com comprem? Quan els actes de compra ens són plaents i quan són simples actes mecànics? El maleït ordinador al que ens enganxem així que ens llevem i la maleïda targeta de crèdit, com ens han transformat? Comprar pot esdevenir l’acte d’oci més important d’un cap de setmana?
Necessitem un punt de franquesa, de no enganyar-nos, si volem fer front de debò al debat. I si som sincers, (i això ha estat cruelment exposat a Barcelona amb el tema de la desaparició de comerços emblemàtics a causa de la LAU), no som coherents entre com consumim i el discurs que fem. La tendència pràctica ens allunya de la magnífica teoria. Per tant, hem de buscar elements que frenin aquesta tendència. Només se me n’acuden cinc: preus competitius, atenció personalitzada, escenaris atractius, facilitats màximes i entorn agradable. Els tres primers pengen dels interessats, dels comerciants, (grups de compra, capacitat negociadora, formació, intuïció, disseny, associacionisme, etc…). Els dos últims ja són més cosa de tots, (neteja, aparcament, fiscalitat, mobiliari urbà, senyalètica, etc…)
Exemple 2. La gent porta les botigues?, o bé les botigues porten la gent?
Què és primer, la gent o les botigues? Aquesta pregunta gallinàcia ens condueix al tema de les grans marques i franquícies. Defenso que aquestes no tenen ànima, només tenen compte d’explotació. I que per tant és estèril (o extremadament car) suplica’ls-hi que es quedin o que tornin. Només el comerç tradicional té la valentia, l’atreviment o la gosadia d’obrir camí en situacions delicades. Per tant, com a ciutat, l’agraïment a aquesta tipologia comercial ha de ser extrem.
La gràcia d’una ciutat amb comerç autèntic sempre serà, per a mi, superior a la del cartró pedra d’un centre comercial. Ara bé, per molta gràcia que tingui l’espai físic, -i el centre de Badalona en té molt-, no anirem enlloc sense varietat, quantitat i qualitat. Franquícies, i tant! Grans marques, i tant! Però escolteu, aquesta gent en sap de números i no són de fer bones obres. Alguns han deixat de creure en el centre de Badalona i això diu molt del seu caràcter extractiu. Ens portaven gent, segur. Però no podem obsessionar-nos-hi. Tornaran quan vegin que això guixa, quan surtin els números.
EPÍLEG. El comerciant que va llegir un llibre d’autoajuda.
Un dia un comerciant va llegir un llibre d’autoajuda adreçat al negoci i es va convèncer íntimament que se’n podia sortir. Va ordir un pla genial seguint fil per randa les evidents veritats que el seu autor li havia posat davant dels ulls. Va descriure objectius, va estudiar el seu entorn, va fer un DAFO, va calcular inversions, va redissenyar la botiga, va invertir temps en cursos i cursets, … Tot això va fer.
Però no va treballar mai seriosament per seure amb els que eren com ell, amb els botiguers de prop seu ni plantejar-se que l’autoajuda pot ser col.lectiva. Els havia etiquetat de rondinaires, de venuts al polític de torn, d’interessats o de parcials. Li sonava que hi havia mala maror, que allò era un niu de malfiances. I no ho va intentar. Tampoc va trucar mai la porta de la cambra de comerç, que no sabia ni quina cara feia. Res d’això va fer.
I quan el seu local va estar tot en ordre, va sortir al carrer i va veure un desert.
Hospitabulis 