Espriu i Raimon, Raimon i Espriu, per mi gairebé són indissociables. Els discos del de Xàtiva sonaven amb regularitat a casa, quan era petit. Els poemes d’Espriu, doncs, van anar entrant de mica en mica i van anar-se enregistrant a les pistes del cervell que guarden coses solemnes.
Indesinenter, davant de tot. Després, la resta. I entre la resta dos poemes amb perfum badaloní: El meu poble i jo, amb el qual Espriu s’afegí a l’acte d’homenatge que els badalonins van organitzar en el centenari de Pompeu Fabra, l´any 1968 i l’I beg your pardon, per allò de donar consell, directe i franc, als parents de Badalona, (i als d’Istambul), que som nosaltres:
No et donaré ni el més petit consol:
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns trastorns,
posant-te ben cordats els pantalons.
El consell deu mantenir vigència, avui que fa 25 anys que Espriu va morir. Múltiples riscos ens convidarien al pessimisme, -ens volaran un dia qualsevol-, però això no és excusa: cal dignitat, cal fer coses, cal el persistir guardiolà. Posem-nos ben cordats, doncs, els pantalons, avui , en homenatge al poeta.
Si això fos el facebook a tots els teus apunts hi posaria un m’agrada, deixar-hi comentaris a diari em semblaria espatllar-los. Breus, intel·ligents, poètics, irònics, complets,rodons…
Avui em salto la “norma”, perquè m’he sentit molt identificada (i em plau fer-t’ho saber), en això de “Els poemes d’Espriu, doncs, van anar entrant de mica en mica i van anar-se enregistrant a les pistes del cervell que guarden coses solemnes”. Quina manera més clara i maca d’expressar-ho!
Indissociables: una bona manera d’expressar la societat que fan Raimon i Espriu.
Gràcies per afegir-te a l’homenatge!