Feeds:
Entrades
Comentaris

Un lloc comú és un tòpic, un estereotip, una expresió emprada sistemàticament. Una expressió viciada, gastada, que acaba portant a la simplificació, que castiga la imaginació i sol redecorar la veritat. La situació política a la nostra ciutat ens omple de llocs comuns. Matisem-ne alguns:

  1. L’autoestima està pujant com mai.

Probablement en alguns aspectes l’autoestima ha pujat. En d’altres, sens dubte, ha anat a la baixa. Tanmateix des del govern municipal, amb el conegut ‘ciutat de primera’ s’ha volgut subratllar aquest missatge d’autoestima local. No seria criticable. El què passa és que manipulat oportunament, -fins i tot il.legalment en alguna ocasió-, seguint al peu de la lletra tàctiques comunicatives, s’ha volgut convertir en el mascaró de proa de la legislatura i, per excés, per abús, s’ha acabat convertint en una frase buida, utilitzada com a eina demagògica.

  1. Fa més de trenta anys que esperàvem.

La cantarella que l’Alcalde s’ha atrevit a utilitzar fins i tot en cartelleria pública, és una mostra de fanatisme de l’equip de govern. La creació d’un imaginari en què la ciutat ha començat a atendre determinats barris amb l’arribada del govern PP és injusta per la molta gent de la ciutat que ha feina tota la vida i perillosa per allò de la fractura social. Vendre en positiu allò que porta el teu marxambo és molt més agraït que vendre en negatiu allò que han fet els altres. Combinar les dues vendes, com fa el govern, acabarà neutralitzant el seu discurs.

  1. Matrixisme vs. Realisme

Això del matrixisme, (no confondre amb el marxisme, sisplau), és el no va más d’algun dels regidors de govern i d’alguns dels opinadors habituals de les tertúlies en els mitjans de comunicació oficialistes: es fan passar per cinèfils i acusen als qui els critiquen de viure en una il.lusió compartida, en un món no real. Per contra, evidentment, ells són els posseïdors de la fórmula de la cocacola, la veritat els ha estat revelada i alliçonen sobre el que és i el que no és real.

  1. El procés sobiranista no preocupa als badalonins

No parlar-ne, no esmentar el tema, passar-hi de puntetes. Aquesta és la tàctica del govern local. I si per força toca dir-ne alguna cosa, la consigna és menystenir el procés sobiranista fins a l’extrem. L’Alcalde ho va brodar quan va afirmar que estàvem més preocupats per les caques de gos que pel futur del país. Que 50.000 badalonins, fa dos mesos, anessin a dir-hi la seva a les urnes que van posar-se malgrat el PP, no compta per a res, naturalment.

  1. El govern compta amb les entitats

Sí i no. Segur que trobarem entitats que, des del seu punt de vista, podran fer aquest discurs. Altres explicitaran malestar. No ha canviat massa, probablement, la manera d’acostar-se a les entitats: un punt de paternalisme, una voluntat d’intromissió més o menys dissimulada, unes formes un pèl més protocol·làries, potser… El que sí que s’ha evidenciat és que allà on les entitats són hostils al govern, s’han buscat fórmules per substituir-les barroerament: les reunions als bars. Mai la participació ciutadana havia caigut tan baix.

  1. El bonisme no duia enlloc, la mà dura és benvinguda

Cap estadística seriosa dóna base a pensar que els discursos agressius de l’Alcalde hagin millorat els índexs de percepció de seguretat i de seguretat real a la ciutat. Només han portat a l’extrem les posicions dels ciutadans afectats per situacions d’incivisme, i a l’extrem també el temor i el patiment dels ciutadans equívocament estigmatitzats. Simplificar el discurs, bonistes contra contundents, no arregla problemes. A vegades els agreuja.

  1. Un pacte per canviar l’alcalde seria un pacte de perdedors

No està escrit enlloc això. I tanmateix, per interès dels comunicòlegs que ens governen, (la junta de govern, no ens enganyem, va al seu dictat), per interès d’aquests, deia, la cançoneta ressona i ressonarà més encara els propers mesos. Un canvi d’alcalde per la via del pacte seria tan legítim com legal.

  1. “Social”, sis lletres que fan miracles

La capacitat de fer discursos amb to social creix de forma inversament proporcional a l’esforç pressupostari que es fa en el camp de les ajudes als més desafavorits. Tu posa la paraula ‘social’ vàries vegades al mig del teu discurs i la gent t’acabarà veient camí de la canonització. D’una modificació d’una ordenança fiscal que preveu una rebaixa per a determinades circumstàncies que acabaran rebaixant deu cèntims a tres badalonins en pot sortir un titular magnífic: no el desaprofitem.

  1. Tenim un govern business-friendly

Serà molt friendly, el govern, però de moment, -i seria injust atribuir-li totes les culpes a ell-, de moment no s’ha percebut massa. Mirar, per exemple, els polígons industrials d’avui en dia i comparar-los amb la foto de fa quatre anys no és pas un exercici apassionant.

  1. L’oposició està desapareguda

Sempre hi ha la sensació que el govern eclipsa l’oposició. Els mitjans de comunicació públics, les banderoles, les pantalles lluminoses que han envaït la ciutat, les fires i firetes, les inauguracions més rocambolesques, els actes més nimis reconvertits en panegírics governamentals,… tot això ho possibilita. Segur que l’oposició ha fet feina. Però segur, també, que ha arribat poc a la gent.

Jo sóc dels de l’oportunitat perdura. Encara. Però la sensació que entre tots l’anem esllanguint es va apoderant de molta gent.

Què ens ha passat?”, o “com hem arribat fins aquí?”, són preguntes pròpies que cal fer-se després d’una discussió conjugal, d’un conflicte grupal o, com ara, a Catalunya, després d’un desencant tan sobtat.

Només si mirem d’entendre’ns podrem arreglar les coses.

El que és important, tanmateix, és que la reflexió sobre aquestes preguntes persegueixi la superació del conflicte. Tàctica Guardiola, per entendre’ns: res de retrets. Perquè si la recerca de la causa del ridícul d’ahir al vespre la basem en hemeroteques, en declaracions, en tuits o en el tu més, no cal posar-nos-hi. Tanquem la paradeta i tal dia farà un any, (això sí, i tal dia ja passarem el tràngol d’explicar-ho als nostres néts, també).

Per tant, mirem-ho en positiu. Per explicar com ho veig jo, deixeu-me explicar primer una cosa:

Fa anys i panys, servidor va estudiar cinc cursos de solfeig al Conservatori de Badalona. No n’he tret mai profit, però tinc les nocions necessàries per no anar del tot peix pel món dels pentàgrames. Els pitjors mals de panxa en aquella casa els vaig passar sempre amb les lectures a vista: aquells minutets tu sol amb una partitura desconeguda i l’imminent actuació davant d’uns examinadors també desconeguts. I el ditxós canvi de claus hi tenia molt a veure.

Sí, perquè com en qualsevol procés, en els meus estudis musicals les dificultats anaven in crescendo a mesura que passaves els cursos. I ben aviat, va arribar una dificultat que no esperava: tant que m’havia costat llegir en clau de sol i, de cop, em plantificaven una clau de fa que m’obligava a llegir la mateixa música amb una altra mirada! Buf, els canvis de clau…

Les claus, en el món musical supleixen les limitacions del pentàgrama, ja que el nombre d’altures que poden representar-se en cinc línies no és suficient per el nombre de notes que pot produir un cantant, un instrument o una orquestra.

I ara torno al fil.

Fa quasi dos anys el Consell Assessor per a la Transició Nacional ja va identificar el mètode de les eleccions plebiscitàries com una de les alternatives davant un hipotètic rebuig de l’Estat espanyol a la consulta. Per tant, ja fa temps que això del plebiscit ho tenim sobre la taula. Ja fa temps que ho hauríem pogut pair. Unes plebiscitàries són per parlar d’una cosa. D’una de sola. D’un sí o un no. De la independència o de la no independència. La introducció d’altres temes, – sota criteris demoscòpics, sociològics o, tant se val, meteorològics -, les converteix en unes eleccions normals. Evidentment unes eleccions plebiscitàries no impedeixen, ni poden prohibir, que es parli d’altres coses, però fent-ho, parlant de les persones, de les sensibilitats socials, de les trajectòries, …, les convertim en unes eleccions normals i corrents.

Si el camí cap el 9N va sortir bé, va ser perquè la cançó que vem interpretar els catalans i les catalanes la vem llegir en clau de país, en clau de sol si ho voleu. Ara sembla que uns i altres, -aquí les mesures i les proporcions poseu-les com vulgueu, que no vull embolicar la troca-, ens forcin a interpretar la mateixa partitura, la del camí cap a la independència, en clau de partit, en clau de fa.

I això no guixa, ja es veu. Perquè com vaig aprendre al Conservatori  cada instrument, cada cantant, té una tessitura diferent, – aquell interval de notes on s’hi sent còmode, on ell és ell – i cada tessitura comporta una determinada clau en el pentàgrama. En el camí cap a la llibertat cada poble també té la seva tessitura. I la tessitura catalana, – aquell tarannà on realment ens sentim còmodes, on som qui som -, comporta la clau de país i no la de partit.

Canviem la clau. Deixem-nos de retrets, de declaracions, de llistes úniques de sí però no, però amb independents tu sí, jo no, de si ara, de si demà,… Algú parlava de llistes paraigua però aviat el que necessitarem seran unes katiuskes per sortir del fang i tornar al sentit de país. Vinga!

El nostre home bala

Modernitzar el concepte de la barticipació ciutadana és una més de les aportacions que el nostre alcalde deixarà a la democràcia. És un concepte antic, -recordeu Lerroux, l’emperador del Paral.lel-, però ell l’està posant al dia.

Es tracta d’eliminar d’un debat democràtic alguns dels elements que el fan mereixedor d’aquest adjectiu, això sí, sense que es noti massa. Quan una polèmica veïnal fa aparició al taulell de joc municipal, ell entoma la situació: anem al bar i parlem-ne!

Ara mateix estem vivint un episodi d’aquests. Al Bar Cañón hi ha convocada una jornada de reflexió per decidir quin aspecte ha de tenir un parc a Nova Lloreda. La convoca l’Ajuntament. Desconec si ha fet un concurs públic per tal que tots els bars de la zona competissin en igualtat de condicions, per ser la seu de l’esdeveniment, però em sembla que no. La Biblioteca de Lloreda, a pocs metres de l’establiment en qüestió, segurament la devia descartar l’Alcalde per entendre-la poc apropiada per debatre més tranquil.lament.

El debat que proposa és sorra vs. lloseta. Així, o blanc o negre. Las dos Españas a ran de terra. Per què hauríem de debatre amb més elements d’anàlisi sobre la taula quan podem discutir més primàriament?

Pel mig de tot plegat hi ha també l’element “arbres tallats”, que és un concepte tan vistós com propens a la demagògia. I us ho diu un que va viure, com a regidor de Districte, la polèmica tala d’uns quants plàtans al carrer d’en Prim. Recordo un tal Martirià, -enginyer agrònom, crec, i banyolí -, que assessorava el projecte. Un dia em deia, en el fragor de la batalla, que en un tema com el de talar arbres tothom hi entenia, perquè qui més qui menys té un gerani a casa i sap de què parla.

Aquell episodi de fa vint anys concentrava elements diferents als que ara hi ha a Lloreda: un col.lector, una malura extesa en molts dels arbres,… El debat públic el vem fer. I no al bar Alfonso, que en aquella època ho petava als baixos de l’antic teatre Cervantes, no. El vem fer al Saló de Plens de l’Ajuntament. I amb tots els veïns que van voler venir-hi. I en van venir tants que vem haver de trasl.ladar l’acte al vell Teatre Principal, que em sembla que des del temps que s’havia dedicat al cinema porno, no havia acollit tanta passió desfermada.

Albiol, -sí, aquell que recriminava fa quatre dies que el 9N no hagués tingut suficients garanties democràtiques i que brama perquè el futur del nostre país el decideixi tot l’estat espanyol-, ara fa consultes pels bars i només les obre als veïns immediats a l’espai objecte de les obres.

Al Bar Cañon, demà a la tarda, l’alcalde farà el número de l’home bala. Aquell vell truc de circ que, en mig de l’estrèpit de la pólvora i el fum, amaga un senzill mecanisme de molla que fa saltar l’individu uns quants metres. El record mundial de la modalitat ara és d’uns 50 metres, si fa no fa. Ànims campió!

Les negretes

Tenim un alcalde que no ens el mereixem. Aprofitant el pont de la Puríssima ens ha preparat una carta que, l’endemà, enmig d’una ventada majúscula, ens ha fet arribar casa per casa.

Com que sap que bona part de la ciutadania olorem la propaganda d’una hora lluny i som capaços de llençar un sobre sense ni obrir-lo, ha emprat la vella tàctica d’embolicar la canalla pel mig. Així, en el mateix sobre, a banda d’una foto seva d’immodestes dimensions, ens hi ha plantat un “si tienes hijos, te interesa” que per força, als qui som pares, ens ha posat en situació d’alerta. Instint paternal, instint maternal, digueu-n’hi com vulgueu.

A dins del sobre dos desenganys. El de l’alcalde, que ens explica que el febrer de 2013 va perdre una votació al Ple. I el meu, que esperava alguna novetat mundial que justifiqués el desplegament epistolar i m’he trobat, altre cop, amb els famosos llibres de text, que són com un mantra de l’equip de govern, com el Sant Cristo gros que treuen en ocasions assenyalades.

Si realment el tema fos seriós, si de veritat ens trobéssim davant d’una proposta que anés més enllà de pura propaganda,estic segur en els quatre anys que ha tingut, l’alcalde hauria estat capaç de convèncer algun dels grups de l’oposició per donar recolzament a una idea que, d’entrada, sona bé. Si no ho ha fet, si no ha convençut ningú, tinc tot el dret a pensar que, o a ell ja li ha anat bé fer la viu i viu i martiritzar-se ara que s’acosten eleccions, o bé és un pèssim negociador, o la proposta no s’aguantava per enlloc perquè no prenia la justicia social com a mesura.

De totes formes, la carta de l’alcalde és entranyable. Mireu, sinó, com torna altra volta a la seva lletania, que ens assenyala en negreta perquè no perdem el fil: seguridad, limpieza i arreglar calles.  Vaja, un programa engrescador.

I tot plegat embolcallat amb el seu habitual joc de mans que confón ajuntament i partit a totes hores: ni el sobre té membret municipal, ni porta el logo del PP. Només un AlcaldeAlbiol, així tot junt, com si fos un cognom compost i, acompanyant la troballa, l’inefable “ciudad de primera” que l’Ajuntament va registrar com a marca pròpia però que ell s’apropia sense manies.

Original ho ha estat aquest cop l’alcalde. Es va llegir el guió de la pel.lícula que li havien escrit els grups de l’oposició, que acabava tràgicament pel PP, i l’ha canviat en un tres i no res. Ell volia un final feliç, què caram.

No dubto que té clar que els menystinguts guionistes han començat a escriure la segona part del film, (en la qual el dolent aquest cop quedarà fora de combat definitivament). Però, de moment, els torrons ja són aquí, i qui dia passa, any empeny. I s’ha guanyat unes setmanetes de prórroga en les que podrà victimitzar-se davant del seus i fer-se passar com un fi estratega.

Però d’estratega, res de res. Simple incompliment normatiu. I no d’una norma que pugui ignorar, precisament, perquè va ser ell qui lava portar a aprovació del Ple fa un parell d’anys. Se’n diu Reglament d’Organització i Funcionament del Servei Públic de Comunicació Audiovisual de Badalona, i en el seu article 14, diu:

“Les votacions del Consell d’Administració seran ponderades de conformitat amb la representativitat que ostenti cada grup al Ple Municipal”.

Ponderar és un verb que no existeix en el seu diccionari. Ell prefereix parlar de raonabilitat, que és la disfressa políticament correcta de la discrecionalitat.

Qualsevol que a hores d’ara estigui donant voltes, rumiant, reflexionant, pensant, fent càbales o conspirant per presentar la seva candidatura de cara a les properes municipals, sap segur que en Serrat, – a part d’afirmar que Badalona era bonica -, ens té dit el què cal per construir un bell somni:

…el primer que cal és estar despert,
mà ferma per dur les brides
i fer-se un projecte a mida
comptant que tot s’encongeix.

Materials de primera.
Amples i profunds els seus fonaments,
a prova de malentesos,
compromisos, interessos
i accidents.

Sap també que l’Espriu, – a part d’associar-nos a la gent d’Istambul amb allò dels actius i els ganduls -, ens té dita la única norma realment bàsica per anar per aquest món de la cosa pública:

Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or
la son i el nom.
També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i dels honors.

I encara probablement sap que en Marçal Font, – a part de vendre llibres de vell i disparar poemes que se’t claven al cos -, ens té dit que hem de fugir “…de quien tiene más camino en la lengua que en la suela, más cicatriz en papel que en la piel, más curriculum que vida de capa y espada”.

M’agrada que ho sàpiguen.

2’66 culs

Allò de l’ample de via espanyol, alguns es pensen que és una antigalla, però no, no ho és pas. L’estat veí té una manera diferent de veure les coses, en general, i fa anar sistemes de mesura, de comptatge i d’equivalences ben rars.

Això ho veiem, generalment a l’hora de fer números dels assistents a una manifestació. En el sistema mètric espanyol el número de manifestants el vinculen al color de les samarretes, als dibuixos de les banderes o als crits escoltats a la trobada. Tan fàcil que és comptar cames i dividir per dos!

També ho veiem quan fan pressupostos d’inversions. Com si fossin aquell senyor que han popularitzat els programes d’humor televisius, que davant d’una suma inacabable de números, engega una cantarella frenètica i excitant que l’acaba portant a un resultat impecable, el ministre de torn fa anar els números per aquí i per allà i acaba la seva cantarella, -també excitat-, proclamant que tractant-se de Catalunya 9% = 18%. I es queda tan ample.

Però per si no ho teníeu prou clar, us en posaré un altre exemple. El més recent.

Reunió de la Comisión Estatal Contra la Violencia, el Racismo, la Xenofobia y la Intolerancia en el Deporte del passat dia 2 d’octubre. Proposta de sanció: Multa de 1.500 euros y prohibición de acceso a los recintos deportivos por un periodo de tres meses, a un aficionado que, en la puerta número 20 del estadio y en presencia de numerosos aficionados menores de edad, se bajó los pantalones y mostró sus glúteos a la afición contraria en el partido Celta-Deportivo.

La mateixa comissió, uns dies més tard, proposà una multa de 4.000 euros i prohibició d’accés als recintes esportius, per un període de dotze mesos, a un badaloní que exhibia una estelada al camp del CAI de Saragossa.

El que us deia, un sistema de mesura complexe, propi de gent per força més desenvolupada que nosaltres.

Ara entenc que si calculen que cada estelada són 2’66 culs a l’hora de quantificar la sanció, les nostres performances multitudinàries les visquin tan malament…

Ens ha tocat la rifa!

S’acosta Nadal i amb ell, – eclipsant aquella meravellosa imatge d’un Déu que tria arribar entre els homes humil, petit i pobre -, s’acosta també la febre consumista, l’alegria perquè sí i… la loteria.

En això de la loteria us he de confessar que no hi crec massa. No en sóc practicant habitual, no. L’atzar és temptador, sí, però tant com esquiu. I la repetida experiència d’estripar al vespre un paperet que t’han venut al matí, o el dia abans, em resulta francament poc motivadora. Tanmateix, l’atzar, té això: un dia pots guanyar. Depèn de la sort.

Però no tota l’oferta que s’amaga sota el concepte del joc fa dependre la concessió d’un premi del simple atzar. Les anomenades màquines recreatives del tipus B, o recreatives amb premi, a canvi del preu d’una partida concedeixen un premi d’acord no amb l’atzar, sinó amb el que el seu fabricant hagi programat, (i ja comprendreu que no ha programat la ruïna de la seva empresa, oi?). Les típiques escurabutxaques, per entendre’ns, (quin nom tan ben trobat!).

Doncs bé, sembla que a Badalona, al bell mig del carrer de Mar, ben aviat hi tindrem un Saló de Joc ple de màquines recreatives tipus B.

I com que des del saló que hi havia hagut a l’entrada del Zorrilla, al carrer de Mar gairebé la única presència del sector ha estat la cabina del venedor de números dels cecs, el tema m’ha sorprès.

Afavorirà el comerç un saló de joc o el perjudicarà? Ajudarà a rellançar la imatge i el prestigi de la zona de vianants per excel.lència de la ciutat o els perjudicarà? Facilitarà comportaments arriscats a persones en situació de vulnerabilitat econòmica? Són les preguntes que immediatament em vénen al cap. I, clar, també em ve al cap la nul.la capacitat de l’administració per ser arbitrària a l’hora d’atorgar llicències.

Sigui com sigui, una mercantil que té un capital social de més de 4 milions d’euros, està a punt per instal.lar-se al número 81 del carrer de Mar i fins a primers de desembre, podem dir-hi la nostra en el marc de la preceptiva informació pública i audiència veïnal a la que s’ha de sotmetre atesa la normativa vigent sobre el joc.

És tan fàcil passar pel Viver, qualsevol matí fins a quarts de dues, demanar veure l’expedient GR 17-14, (que no és un sender ni un homenatge al tricentenari) i si s’escau, fer quatre ratlles, quatre al.legacions, dient el que hom en pensa… Se’n diu participació ciutadana i sí, quan la tastes, enganxa.

Comiats i dol 2.0

El 9N, viscut en primera persona, m’ha aportat coneixements de tot ordre. El meu currículum ha crescut en apartats fins ara erms de notícies: logística del transport, fusió de cultures de presa de decisions, expert en subhastologia, dissenyador gràfic de tres al quarto, … el que vulgueu i més.

Però el post 9N també m’ha fet més savi. He conegut el dol dels integrants dels grups de WatsApp quan aquella icona que els ha acompanyat tants dies, dia i nit, s’apaga. Ben curiós.

Anunciar que el grup organitzador deixava de funcionar i començar a aparèixer frases pròpies de funerals, va ser tot ú. Que si “us trobaré tant a faltar”, que si “és l’hora dels adéus”, que si”gràcies a tots i fins sempre”, … o “ha estat un plaer treballar conjuntament”, o “deixo el grup amb recança”, o “seguirem fent camí”. Un aire de comiat transcedent, com de passar pàgina perquè el pas inexorable del temps així ho determina, però sense voler-ho del tot, s’ha apoderat del mòbil de molta gent.

El dia que parli amb la meva germana, experta en grups de dol, n’hi parlaré.

Però ja hi som. Avui és 9N. El camí per arribar-hi ha estat emocionant. Un trajecte espectacular amb vistes a la generositat i a la il.lusió. Per carreteres plenes de ganes de superar malsentesos i obstacles. Amb un autocar on hi ha cabut tothom que ha volgut. Amb guies que han suplert mancances, – les pròpies i les afegides -, a base d’hores de feina i de molta comprensió per part del passatge. Amb magnífiques sorpreses i desagradables contratemps perquè ningú no s’avorrís.

Però ja hi som. Avui farem sentir la nostra veu.