Feeds:
Entrades
Comentaris

Fair play

L’escenari serà el mateix, la Plaça de la Vila i l’Ajuntament. El tema de discussió, també. Bé, entenem-nos, aproximadament. Ja que 100 anys de distància separen el juny de 1915 amb aquest juny de 2015.

El juny de 1915 a la Casa de la Vila hi havia mala maror. Uns mesos abans, la Unió Federal Nacionalista Republicana, un invent electoral que sumava sectors molt diferents del republicanisme del país, (des d’Andreu Nin a Pompeu Fabra, per entendre’ns), havia guanyat les eleccions municipals a Badalona. Josep Casas, va ser nomenat alcalde.

Naturalment la Lliga, el partit de dretes, el partit de l’ordre, s’ho mirava de reüll: com podia ser que aquella suma de gent tan diferent, amb poca experiència, els hagués passat la mà per la cara?

El mandat, doncs, va ser mogut, perquè els retrets d’uns cap als altres eren constants. Algun hooligan de la Lliga s’esforçava, pel que sembla, a mantenir sempre viu el foc de la polèmica i del menysteniment de l’alcalde i els regidors de govern.

A finals de maig de 1915 un incident d’escassa rellevància, (el regidor Nadal, de la Lliga, va fer unes insinuacions insidioses que no van caure gens bé en un Ple), va generar un creuament d’articles als diaris locals, (avui amb quatre tuits ho haurien arreglat). Al Sol Ixent, -controlat per la Lliga-, protestaven per l’agressió rebuda per en Nadal. Al cap d’uns dies tot l’equip de govern sortia en defensa de l’alcalde posant en dubte la veracitat de l’agressió i reclamant fair play als adversaris, signant una carta probablement redactada per en Francesc Estruch.

“Protesteu en bona hora en els termes que vulgueu i allà aont vulgueu, i recabeu per a vosaltres tota la llibertat que us sía necesaria per a obrar conforme als vostres designis i intencions, sien les que sien; però no olvideu, com ara sembla, que nosaltres també som portats al Consistori per a que honradament administrèm els cabals públics; i que tant si us enfadeu o ho feu veure, i ens negueu, com ja ens l’heu negada llargues temporades la vostra cooperació i ajuda, seguirem com sempre impertèrrits en la nostra tasca; més o menys acertats, com se suposa, però sempre honradament i amb el cap ben alt, fins a portar-la a terme”.

Reclamar fair play, fa 100 anys i ara, mai és sobrer.

Per cert, l’invent transversal de la UFNR va tenir un breu recorregut i Lerroux i la seva Conjunció Republicano Socialista que s’hi havien acostat, segur que hi van tenir molt a veure.

La meva experiència en el camp dels naips és escassa i la tendència que porto actualment no fa pensar que hagi de millorar gaire els propers anys. Es limita, gairebé, al temps d’infantesa, bé a Vidrà, en estades freqüents a la Fonda Serrasolsas, bé als estius familiars de set i mig, brisques, cinquillos i altres jocs d’alta complexitat, com veieu.

A les pel.lícules, però, les cartes quasi sempre van associades al pòquer i a aquelles rondes finals en què, en to dramàtic i música o silencis ben mesurats, els jugadors van ensenyant les seves cartes. L’enginy dels guionistes sol portar a una de  dues solucions: o el que ha anat guanyant tota l’estona acaba de rematar la feina a la darrera ronda o el que semblava perdut fa una remuntada espectacular arriscant bous i esquelles. (Bé, també hi ha una altra solució possible, la del qui es veu perdedor i fum patada a la taula per acabar la partida per la via expeditiva, però pel que vull explicar no és una solució que calgui contemplar, espero).

A la ciutat, des de l’endemà dels comicis estem, en aquest sentit, veient com els partits juguen les seves cartes.

I tot i semblar que el joc és dat i beneït des de fa dies i que una jugadora té tots els números per endur-se el premi gros, l’altre aspirant no dóna el braç a tòrcer i va llançant sobre la taula algunes cartes que estan posant nerviós a més d’un: que si un trio d’entrevistes a televisions espanyoles, que si una escala de mobilitzacions espontànies, que si una doble parella de probildus i pressions als socialistes,… La suor s’apodera de la concurrència i els cors dels espectadors de la partida bateguen cada cop més de pressa.

Qui més qui menys sap i coneix que en aquestes rondes finals el control dels nervis és imprescindible, si es vol guanyar. I el control dels músculs facials també. No fer cap pas en fals, no precipitar-se és clau. No deixar-se endur per la por. No ser previsible.

Dissabte, a la plaça de la Vila, els jugadors, (permeteu-me aquesta metàfora ludòpata), posaran les seves cartes sobre la taula. En votació individual i secreta. L’estratègia del PP rau, ara com ara, en sembrar dubtes, en alimentar pors, en posar pressió als socialistes. Una por basada en l’amenaça de ser assenyalats amb el dit com a culpables de portar la independència a Catalunya, (com si això fos així de fàcil i com si l’alcalde en funcions no s’hagués vantat mai de ser aturat pel carrer per independentistes que deia ell que li deien que el votarien).

Si mai arriba la independència a Catalunya, serà perquè els ciutadans ho haurem votat en referèndum, si constiuïm un nou estat serà perquè la gent ho decidirem democràticament. De debò creu que això depèn dels quatre regidors socialistes badalonins? Si això fos així li asseguro que ara com ara mig Catalunya els estaria oferint l’oro i el moro, (amb perdó).

El PP pressionant al PSC. Previsible, allò que deia.

Què va passar?

Em demanen, els amics del Tot, una anàlisi d’urgència del que va passar a la ciutat aquest diumenge. Miraré de fer-me entendre, però no em demaneu ni rigor científic, ni massa divagacions d’aquelles de manual, que ara com ara encara no estic en condicions de fer. Deixeu-me moure només en el camp de les intuïcions.

I per fer-ho, em situo al començament del diumenge. Fins i tot potser uns minuts abans que comencés el diumenge; dissabte a la nit, encara. L’alcalde estava a punt de fer el darrer tuit abans de quedar en funcions. Va pensar en lloar l’èxit del concert al Passeig Marítim i va començar a teclejar. El resultat? Llegiu-lo vosaltres mateixos: “Estas son las fiestecitas que organizamos según la oposición de #Badalona. Pues toma fiestecita!!!!”.

Aquest va ser el punt i final, a les xarxes, del seu mandat: toma fiestecita!!!!. Amb quatre signes, quatre, d’exclamació.

Té cap importància?, direu. Per mi sí, pel què venia a significar. El toma fiestecita!!!! és l’expressió del cristianoronaldisme polític. Un crit. L’alcalde, que ho tenia tot de cara, que les enquestes donaven com a guanyador, que jugava amb el vent a favor d’aquella ambigüetat que sempre proporciona una agenda mig d’alcalde, mig de candidat, que tenia amics ministres, que veia els mitjans de comunicació públics locals rendits als seus peus, que feia milers de quilòmetres fotografiat tamany XXL a tota la flota de TUSGSAL,… aquest alcalde, lluny d’apuntar-se medalles i prou, va necessitar recordar-se de l’oposició. Igual que en Ronaldo es recordà d’en Messi quan li donaven la pilota d’or.

Abassegador. Aquest ha estat l’estil. I la gent, que reconeix majoritàriament que a nivell d’intendència, la ciutat ha estat ben cuidada, no ha entès que no es pogués fer el mateix però amb un estil més dialogant, menys prepotent, més sensible, amb menys lluentons, menys globus i menys capitals europees de cartró pedra. S’ha tingut la sensació que el govern local, en molts episodis, no s’han pres els ciutadans com a tals sinó com a clients d’un supermercat a qui enredar amb quatre tècniques de marketing d’estar per casa.

I ara, altres intuïcions.

La novetat del Guanyem com a producte polític el feia subjecte d’una puresa molt atractiva i molt valorada en temps de corrupcions televisades i processos judicials monitoritzats. I aportava una foto de la Badalona que el PP havia victimitzat expressament o per error: mestres de l’escola pública, gent de procedències diverses, amics de la brigada Omega, etc… I tot això lligat amb l’experiència militant de les CUP.

Dels clàssics, que n’he de dir? Una ERC que torna, un PSC que sembla no tenir firmada cap clàusula sòl, una CiU que ha quedat atrapada entre el discurs que li recordava la investidura de fa quatre anys, les intervencions de la família Pujol televisades durant dies  i el convenciment de molts dels seus votants que això de l’ordre, el govern local ho tocava prou bé.

També una ICV que respira alleujada de no haver quedat del tot fagocitada per Guanyem. I finalment, Ciutadans, amb un candidat que és ara per ara desconegut, que penja d’un Rivera, que al seu temps penja dels amos dels grans mitjans de comunicació.

Que comenci el mandat.

Que què tenim?

Tenim un Ajuntament nou. I un govern del PP que no n’ha tingut prou amb amagar les sigles per desmemoriar als ciutadans. I un alcalde passat de frenada en l’eufòria i en el personalisme. I un model clientelar que entra en crisi. I uns reptes brutals per les forces que estan cridades a consolidar una suma, que resulta que sí que és possible. I una CiU que entrarà de ple en un camí de renovació. I un PSC amb tota la pressió a sobre. I l’evidència que perdre la  puresa opositora d’alguns els farà conèixer paisatges desconeguts. I un Ajuntament amb funcionaris en estat d’expectació màxima. I riscos. I possibilitats. I una ciutat que avui s’ha llevat com qualsevol altre dia: amb gent que va a treballar, amb gent que pateix, amb gent que és feliç, amb infants cap a escola,… Tot això tenim. I un nou capítol per la història d’una ciutat que, senyor Albiol, ni va començar amb vostè ni acabarà amb qui sigui que vingui.

Que què tenim? Tenim Badalona.

Avui és Sant Anastasi. Un sant fals de tota falsedat, segons s’ha demostrat científicament, que malgrat això mereix els honors dels badalonins, ni que sigui per allò de la fe dels nostres avis i pel respecte a la tradició més fonda.

I la festa, – i tot el programa d’actes que fa dies que rutlla y lo que te rondaré morena… -, no està en mans de la confraia d’aquell sant, no. Està sota control de la Confraria de Santa Anestèsia. Una confraria amb un patró major, alt com un Sant Pau, que comana, trempat, els seus acòlits des de fa anys i panys. Una confraria amb confrares de dues classes: els que dónen la cara i els del cucurutxo. Aquests últims són els que porten el timó, invisibilitzats i immunes a tota crítica.

Els d’aquesta confraria no reparteixen cap coca típica, ni xocolata.

Ells reparteixen anestèsia, amb l’objectiu d’induir aquella plàcida pèrdua de sensacions que produeix el somnífer, al màxim nombre de badalonins-votants possibles. Que oblidin Rato, que oblidin Rita, que oblidin tot allò que no pita.

Els efectes de tota anestèsia, per sort sempre són reversibles, però això vol temps. Confiem que la resta de confraries de la ciutat ajudin, abans del proper dia 24, a recuperar memòria, to muscular i reflexes als qui han rebut la pastilleta blava.

Com l’Hachiko?

Ahir al vespre, immers en la prèvia de Sant Jordi, vaig tenir ocasió d’assistir a la presentació de la darrera novel.la guanyadora del Folch i Torres: Hachiko. El gos que esperava. D’assistir-hi i de presentar el seu autor, en Lluís Prats, abans que fes allò tan difícil d’intentar fer néixer, en pocs minuts l’interès del públic per una obra que li ha portat feina de setmanes o mesos.

Vaig al gra. L’Hachiko d’en Prats és un llibre preciós. Una història probablement coneguda per molts però reescrita amb paraula clara i esperit sensible. El Tòquio d’abans de la guerra, un professor, un gos, la fidelitat i l’esperança. Una obra dirigida al públic juvenil que, de cap manera, farà nosa a ningú que hagi superat, amb més o menys èxit, aquella etapa de la seva vida.

L’Hachiko espera durant anys, l’arribada del professor Ueno, a l’estació de tren de Shibuya. Una espera que fa néixer l’estima, l’admiració, la solidaritat i la tendresa a la galàxia d’habituals d’un lloc tan concorregut com una estació.

Mentres en Lluís Prats ens parlava de la seva manera d’afrontar una història com aquesta, basada en fets reals, de la que se n’han fet reportatges i pel.lícules, de la que ja se n’ha escrit en altres ocasions, em va venir al cap que potser nosaltres, els catalans, som com l’Hachiko: Catalunya, el país que esperava.

La nostra llibertat se’n va anar, no precisament en tren, fa 300 anys. I des d’aleshores que l’esperem. Prou que ens animen alguns a deixar-ho córrer, però el nostre instint, -contra tota lògica, potser-, ens manté en vigília.

Però som com l’Hachiko? Esperem alguna cosa que no pot tornar? Res d’això. Esperem passivament? Tampoc. Si no fos possible recuperar la llibertat, els qui ens la van prendre no s’esmerçarien tant i tant en fastiguejar-nos, en sembrar el desànim entre nosaltres, en provocar la por a la nostra gent i en comportar-se, alguns, com autèntics saltataulells. La llibertat pot tornar. I no tornarà en tren, no. L’estem anant a buscar.

L’Hachiko va guanyar-se un monument i l’estima de tota la ciutat de Tòquio. La seva espera no molestava ningú i no incomodava consciències. Tenia un punt de naïf, fins i tot. La nostra espera, en canvi, no desperta passions públiques entre els qui ens observen, però ens admiren secretament. I quan assolirem la llibertat, la història de la nostra esperança i de la nostra fidelitat a la llibertat serà glossada per força.

I no em faria res que, en aquell moment, les il.lustracions del Catalunya. El país que esperava, siguin tan brillants com les del llibre d’en Prats. A fe que La Galera va fer bé d’apostar per les aquarel.les de Zuzanna Celej.

Aquest vers d’Ausiàs March, – que abans de ser un pavelló va ser poeta -, recull, des del meu punt de vista, l’essència del moment actual de la política local. Perquè ve a subratllar un cert aire que sembla apoderar-se, electoralment parlant, de la gent.

Enlloc, per sort, no està escrit encara que els resultats del 24 de maig hagin de ser uns o altres, i en canvi molts conciutadans mostren una estranya resignació a repetir alcalde quatre anys més, com si tot el peix ja fos venut. Una mena de mal fat sembla que ja hagi determinat com serà l’Ajuntament dels propers 4 anys i recorre la ciutat una cantarella que diu que ens ve a sobre, inevitablement, una altra dosi del mateix.

Però potser que fem una mica d’anàlisi i ens preguntem si l’esforç personal de tanta gent que se sent incòmode amb el to que gasta la nostra primera autoritat local quan pontifica, quan descobreix litres i litres de sopa d’all, quan solemnitza obvietats, quan insinua malèvolament culpabilitats grupals a comportaments individuals, quan ignora o menysté la inquietud de milers de conciutadans pel futur de la nació catalana, quan es penja medalles que no li corresponen, quan perllonga la transitòria qualitat d’immigrants a massa badalonins,… si l’esforç personal de tanta gent que sent un pessic de vergonya quan veu segons quines actuacions, no ha de fer possible evitar-nos quatre anys més del populisme embafador impulsat pel personatge en què s’ha convertit l’alcalde?

A la ciutat havíem tingut fins ara bons alcaldes, alcaldes regulars i alcaldes fluixets. Però tots eren persones més que personatges. Aquest quatrienni ha estat a l’inrevés. Ens ha governat un personatge.

I això fa que la contesa electoral s’enfoqui, -es vulgui o no-, de formes diferents a les habituals. El personatge necessita actuar, més que raonar o explicar. El personatge necessita crear una escena. I superat ja l’hablando claro de fa quatre anys, quan es destapava una boca silenciada amb cinta americana com si fos un heroi de pel.lícula de sèrie B, aquest any s’ha apuntat al covard tu ja m’entens.

Limpiar Badalona, deia diumenge. I una petita coreografia es posava en marxa: la mà dreta cap a l’esquerra, amb el palmell obert, fent tres moviments de canell simulant expulsar algú, la mà esquerra cap a la dreta, repetint els tres moviments, de nou. I encara un altre cop la mà dreta cap a l’esquerra. Naturalment fent cara de transcendència històrica. I un final, a mode d’antídot per si algú decideix denunciar: supongo que ya me habéis entendido!

Massa que ho hem entès.

I no, no som presonats, que diria Ausiàs. No ens tinguem per presos.

Condemnats a conviure

Els fabricants d’eslògans i lemes que dirigeixen actualment l’Ajuntament, s’han empescat darrerament un altre hit: tenim alumnes condemnats a anar a escola amb immigrants.

Tots els matisos que hi vulgui introduir l’Alcalde seran insuficients per rebatre una cosa òbvia: el verb condemnar associat a la convivència a les aules amb badalonins d’orígen estranger, no fa cap favor a la mateixa convivència. El verb condemnar, en aquest context, només etiqueta, segrega i separa. Això sí, probablement la fàbrica de frases del PP ha fet un estudi de mercat que indica que aquest producte té el seu públic i que serà comprada la mar de bé per alguns.

És més, potser la màquina de campanya, aquesta que ens parla de receptes que funcionen, – donant per fet que la ciutat estava malalta i que el metge Albiol ha trobat la poció adequada -, potser la màquina de campanya, deia, ha detectat que ressuscitar el tema immigració és el què cal per satisfer algun segment del mercat electoral. I ja hi som.

Això sí, ara ja no conviden eurodiputats francesos a conèixer la realitat dels romanesos d’ètnia gitana a determinats barris de la ciutat. Potser trobarien poques diferències amb la que van poder observar fa quatre anys, quan tocava subratllar i amplificar problemes. Ara toca passar de puntetes per segons on i no deixar en evidència la manca de polítiques locals afavoridores de la integració.

Diumenge llegia a L’Independant, una entrevista a un romanès que va emigrar fa anys a la Catalunya Nord. En destacaven el seu alt grau d’integració i ell contestava que van venir de Romania trencant cadenes, però no pas les arrels. Explicava l’entrevistat la seva recepta per integrar-se: ser modest sense ser humil, digne sense ser arrogant i amable sense ser servil. I per damunt de tot la seva voluntat i la bona acollida dels veïns. I la implicació comunitària. I tàctiques antinostàlgia. I la sort. I tot allò que hi vulgueu sumar.

Al mateix diari, uns dies abans, hi vaig trobar una història que també em sonava a badalonina. Cecile Alduy, filla de qui va ser alcalde de Perpinyà durant anys i panys, ha escrit un llibre, -no és qualsevol, eh?, professora de literatura a la Stanford University-, un llibre que ajuda a desencriptar els missatges de Marine Le Pen. Científicament s’acosta a mots i termes polítics que han estat malejats per l’extrema dreta. Analitza les opes que s’han llençat per fer-se amb determinats conceptes, semàntiques canviants, … Explica com, ara que ja no necessita fer discursos com els de fa uns anys, vistes les expectatives electorals, el seu llenguatge va girant estratègica i subtilment. Un web, https://decodingmarinelepen.stanford.edu/ us ho explica millor que jo.

El discurs que els darrers dies ha engegat el govern badaloní, en ocasió de l’atorgament d’un premi al nostre ajuntament per la seva transparència, es fonamenta en part en un equívoc. No tiro aigua al vi, no. Afirmo: som formalment més transparents. Però la transparència, – igual que la sort, com deia la publicitat de Martini, fa uns anys -, és una actitud.

I l’actitud, els de Transparency International España, no la poden mesurar mirant el web del nostre ajuntament, ni de cap altra administració. Quan aquesta entitat revisa els llocs web d’uns quants ajuntaments de l’estat espanyol, comprova només si hi pot trobar tota una sèrie d’apartats. Els de Transparency, doncs, no analitzen línies polítiques, accions concretes ni maneres de fer. No valoren actituds. Només miren l’aparador que el web representa i comproven que hi hagi tots els productes que hi volen trobar.

I què hi volen trobar aquesta gent que fa rànkings i atorga distincions? Hi volen trobar  una vuitantena de productes concrets, des d’apartats sobre contractació pública, sobre relacions amb la ciutadania, sobre dades econòmiques i financeres,…

Al nostre web, al http://www.badalona.cat, han acabat comprovant que hi tenim de tot! Al nostre aparador no hi falta cap producte dels que hi han buscat. Bona feina!

Però sí és així, per què dic que el discurs triomfal del govern Albiol té una base que no és del tot sòlida? Simplement perquè una cosa és que els de Transparency hagin trobat la capseta que volien trobar a l’aparador i l’altra és que dins la capseta hi hagi el que hi ha d’haver.

Uns exemples m’ajudaran a fer-me entendre. Trio alguns dels vuitanta ítems, alguna de les vuitanta capsetes, que els que ens han donat al premi buscaven i que asseguren haver trobat al nostre web:

Es pregunten “Es publica l’Agenda institucional de l’Alcalde en un apartat especific del lloc web?”. I sí, es publica. One point. Ara bé, l’agenda del mes de gener que acabem de deixar incloïa… dues cites: la Cavalcada de Reis, el dia 5 i la Jornada de portes obertes al despatx de l’Alcalde. L’Alcalde de Lleida, el mateix mes publicava més de 40 cites, de tot ordre i condició. Als lleidatans també els hi donen un punt.

O bé es pregunten “Existeix i es publica un Codi ètic o de bon govern?”. I aquí també ens donen un puntet. Com als de Sant Cugat. Ara, compareu si us plau els corresponents apartats als respectius llocs web. Els del Vallès adjunten el document aprovat anomenat “Mesures per garantir la transparència i el bon govern en l’actuació municipal”, (9 pàgines), elaborat amb l’aval de catedràtics d’ètica de la UAB. Nosaltres hi reproduïm un parellet d’articles extrets del Reglament Òrganic Municipal que fa 6 anys vem aprovar.

O, finalment,  es pregunten “Es publica el Registre d’interessos d’activitats i de béns dels alts càrrecs de l’ajuntament?”. I sí, hi ha un apartat que es titula més o menys així al nostre web. Però que es limita a dir que si vols saber alguna cosa, la demanis per instància al Secretari de l’Ajuntament. En canvi jo puc saber, en un momentet, que el cap de llista de la CUP a Sant Cugat té una Volkswagen Transporter o que el director del Teatro Arriaga de Bilbao té el 80% d’una casa amb parking i traster a la seva ciutat.

En resum, anem pel bon camí, però encara no hem arribat a lloc. El discurs populista de l’alcalde, que vol subsistir a base de gràfiques de Barrio Sésamo i rànkings de 40 Principales, és als antípodes de l’esperit de la transparència. Transparència són dades, anàlisi, comparatives, discursos ben travats i no simples eslògans pagats a agencies de comunicació.

La transparència la farem els ciutadans. Reclamant, participant, criticant o aplaudint. I l’enfortirem si la fem servir cada dia, si la utilitzem, si en fem un bon ús i si aprofitem la informació que ens procura per fer néixer bones propostes.

La platja de la política badalonina viu, (des que l’home del saxo va despullar la gerència de Badalona Comunicació i la va deixar en simple comissaria política), una cruenta batalla per fer-se amb les posicions dominants de l’aparell comunicatiu públic de la nostra ciutat.

L’alcalde ha donat ordres de salvar al soldat Saltiveri al preu que sigui i a fe que els seus s’hi estan esforçant.

Passa, però, que com deia Sànchez Piñol parlant de la pel.lícula del soldat Ryan, “l’autèntica aventura comença després de la batalla”. I aquí, ja em perdonareu, jugant a salvar peces que ja van coixes, – com ho és el Matt Damon del carrer Sant Agustí -, l’Alcalde, i potser algú més, s’està posant en una aventura que vorejarà perillosament la prevaricació.

Disposem-nos a veure la pel.lícula que ens ha preparat el govern local. Sense crispetes. Resignadament. Amb pena.