Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Badalona’ Category

Si és cert que va ser el gerent de Badalona Comunicació qui va censurar L’Estaca al Filmets d’ahir, em poso immediatament dempeus i l’aplaudeixo de cor.

L’aplaudeixo no pas per l’heroïcitat que pretenia (i que ara s’ha de menjar amb patates). L’aplaudeixo, naturalment, per la seva coherència. La ideologització dels mitjans de comunicació públics locals, l’ha dut a terme amb tanta fermesa, amb tant de cinisme i amb tan poca oposició de la ciutadania – i dels seus representants -, que ha arribat a creure’s invulnerable. I d’això a prohibir cançons ja només faltava una passa. La que va fer ahir.

I l’aplaudeixo també per haver convertit l’edició d’enguany dels Filmets en el plató d’un conte, quasi medieval. Hi eren totes les peces, el senyor, el poble i el trobador. I apa, ja ho tenim, el trobador de torn, – actualitzat en versió saxofonista-, va sortir a explicar allò de l’ai del poble, ai de la vila…, que cantaven els Esquirols i el poble va obrir els ulls. Xics i grans tots l´escoltaven, li donaven la raó, els naixia l´esperança…

Aplaudiments al senyor gerent, doncs, i a la seva petita i minvant cort celestial.

Això sí. Si no és cert que hagués estat ell, ens trobaríem davant dues línies d’investigació, que deia aquell amic seu. Creieu-me: o algun assalariat de torn va ser la víctima propiciatòria a qui li va encarregar el paperot, o algun atemorit o espavilat deixeble seu va pecar d’excés de zel a fi de fer punts. Qualsevol d’aquests finals em faran posar igualment dempeus i aplaudir-lo amb fervor.

 

Read Full Post »

Un dels nostres

Platja enllà sota el cel meu,

és tan blau i net i gran

el mar que es veu

de Catalunya estant,

que, poc a poc, mentre esgrano

la sorra secular entre les mans

s’atura el temps i es fon el trist present

en el record d’antics fets catalans.

Raça sense noms, terra sense sort

pensa que la sorra no té mort.

Quina sort, ahir, descobrir aquest poema de Ramon Trias Fargas el dia que feia 25 anys de la seva mort.

Quina capacitat de síntesi. Temps difícils, estima al país i esperança. Una píndola d’energia continguda, estranyament, dins l’esquela d’un diari.

En Trias Fargas era un dels nostres. El seu pare, Antoni Trias, un dels germans Trias i Pujol, va néixer al carrer del Carme, número 19 i ell sempre va mantenir contacte amb la nostra ciutat.

L’endemà de la seva mort a El Masnou, a Badalona tocava míting convergent. Es va suspendre, naturalment. L’envelat que havíem muntat a la platja per acollir en Miquel Roca i companyia va quedar buit i silenciós. Una imatge potent, aquella nit d’octubre. Un dol.

No recordo si hi vem posar només un crespó negre o si hi vem deixar, potser, un ram de flors, però avui el “Platja enllà…” m’ha tornat l’escena a la memòria i he lamentat que no haguéssim triomfat, en el seu moment, quan vem proposar que algun carrer o espai de la ciutat portés el nom de l’economista, el polític, el defensor de la llibertat, l’impulsor de la llei d’integració dels discapacitats i tantes coses més, el senyor Trias Fargas.

Read Full Post »

Babalotxa

Els mots que se’n van.

En vaig parlar un dia aquí mateix, – en ocasió de la representació d’Acorar a Badalona -, però avui hi torno perquè m’ha atacat per sorpresa l’Emerencià.

L’Emerencià Roig. El pare de l’Emerencià era el pintor Roig i Soler, que va fixar-se en la nostra ciutat més d’una vegada, (potser el més conegut quadre seu és una vista del carrer del Temple, des del que avui seria més o menys la Via Augusta, al costat de l’Hort de les Monges).

Per tant, no és d’estranyar que a l’Emerencià el dibuix, la il.lustració se li donés bé, (la imatge que adjunto, n’és una mostra). Tan bé se li donà, que la il.lustració i la publicitat van acabar eclipsant la seva carrera de farmacèutic.

Però l’atac de l’Emerencià no m’ha vingut per aquesta via artística, no. Resulta que el personatge, -que devia ser un pencaire de nassos-, a més de dibuixar i fer de farmacèutic, s’aficionà a la marina, a la nàutica, a les embarcacions i a tot tipus d’oficis vinculats a la pesca. Mestres d’aixa, arts, xarxes, pescadors. Tot li interessava. I n’escrivia, naturalment.

I vet aquí que un dia es va trobar amb el gran Amades, Joan Amades, i aquest li va encomanar el gust per anar escoltant com parlava la gent, com anomenaven una cosa els d’aquí i com ho feien els del poble del costat, quin nom li posaven a un estel els pescadors de Badalona i quin li posaven els de Mataró… Vaja que, ras i curt, tots dos van acabar fent una obra d’art que jo desconeixia fins ara.

I per culpa seva, ara jo tinc el cap ple de bornoieres, caps de mort, encenaires i garbells; de macarreus, de pabes i d’ulls de pop. En definitiva de mots, – d’estricte copyright badaloní molts d’ells -,  que si fa cent anys els deixés anar al carrer de casa, segur que no sonarien tan estranys com m’han semblat avui a mi. Estranys i meravellosos.

Per cert, la babalotxa del títol, és una nuvolada negra i molt grossa, -ens diu l’Emerencià- que avança com si fos una muntanya que caminés. Vaja, allò que avui definiria l’estratègia Llanos de Luna, per entendre’ns: fa certa basarda, però acaba passant.

Read Full Post »

Autoestimem-nos, vinga.

M’agrada que Badalona hagi estat designada Ciutat Europea de l’Esport de cara a l’any vinent. És un reconeixement que, d’entrada, sembla ajustat a una realitat: la ciutat respira esport per tots costats, per mar i muntanya, per pistes i camps.

La pregunta, però, és: qui ens fa el reconeixement i perquè ens el fa?

Em dec comptar entre la majoria immensa de ciutadans que no sabien ni de què anava això quan em vaig assabentar, fa unes setmanes, que venia algun il.lustre visitant a fer una inspecció de la ciutat. A l’estil del COI, per entendre’ns, però sense tant de glamour.

Qui eren els visitants? Eren els de l’ACES, pel que sembla. Aquesta associació, que juga a confondre’s amb institució, va engegar el tema aquest de les ciutats europees de l’esport l’any 2007, designant-ne dues. L’any 2012 ja n’eren 10 i aquest 2014 ja n’ha designat 18. Al pas que van l’any que ve ens partirem el premi amb mig món!

Cal aclarir que, al marge de les ciutats europees de l’esport, els de l’ACES també designen capitals europees de l’esport, viles europees de l’esport i comunitats europees de l’esport. Vaja, que els seus responsables es passen mitja vida inspeccionant candidats. Quin patir!

La primera ciutat de l’estat espanyol que va tenir la sort de ser designada, l’any 2007, fou Boadilla del Monte. En aquells moments allà hi manava González Panero, del PP, un senyor que és conegut com l’Albondiguilla en el sumari del cas Gürtel. La ciutat, en plena metròpoli madrilenya, és aquella que té per vies principals, encara ara, l’avinguda del Generalísimo i el carrer d’en José Antonio.

La designació d’aquella ciutat pionera li va fer molt de bé al municipi, ja us ho podeu suposar. O no és veritat que si us parlen d’esport i de Madrid, de seguida us ve al cap Boadilla?

Bé, continuem. El secretari general de l’ACES és Hugo Alonso, antic Coordinador de Relaciones Externas y Protocolo de l’ajuntament de Boadilla del Monte, antic locutor d’ABC Punto Radio i gerent, (popular), d’algun municipi de la Sierra madrileña. Si el busqueu al facebook o al twitter, veureu que no para, pobre. Amunt i avall visitant ciutats, analitzant candidatures.

De les 18 ciutats europees de l’esport d’enguany, n’hi ha 4 de l’estat espanyol, Córdoba, Getxo, Logroño i Santander. A part del municipi basc, els altres 3 amb alcaldes del PP.  El 2013, n’hi havia 3, Castelldefels, Estepona i Lorca, 3 alcaldes del PP. El 2012, n’eren 2, Bilbao i Castelló, basc al marge, l’altre alcalde del PP. I així podríem anar continuant… No sé com funcionen les inspeccions i els anàlisi que fan els de l’ACES però realment porten el pluralisme per bandera.

I doncs, per què ens fan el fan el reconeixement? Sincerament no ho sé. De dinerons, no se’n parla que n’hagin d’arribar d’enlloc. El que sí que queda clar en canvi a les Bases de l’invent és que la ciutat haurà de programar, amb la presència de representants de l’ACES, una cerimònia de presentació i obertura d’activitats, diversos esdeveniments de relleu, (mínim 24) i una cerimònia de cloenda, (tema lliure), on també haurem de convidar a tothom.

Vinga, va, autoestimem-nos una mica, que s’acosten eleccions.

Read Full Post »

Quan la família creix

Els organitzadors d’El Joc de Badalona estem doblement preocupats.

Per un costat ha nascut l’Oriol i per la cara que he vist que fa, asseguraria que ens deixarà dos dels principals membres de la comissió embadalits per uns quants anys.Haurem de parlar amb ell perquè no ens destaroti l’invent.

I per altra banda, i aquí anem, sembla que corre un segon burot per la ciutat, possiblement familiar directe del nostre, ja que va uniformat, té mala gaita i també formula preguntes impossibles.

Aquest nou burot, però, diuen que ho fa diferent.

Primerament, el joc no és online, sinó presencial. En segon lloc, no regala viatges ni patates Corominas, sinó que procura als guanyadors feina a la Guàrdia Urbana. I finalment, les preguntes no els hi prepara una comissió d’experts, pel que sembla, sinó una comissió de listillos.

Naturalment, el burot impostor, està tan subjecte a crítiques com el de tota la vida. Però com que el premi proposat és un senyor premi, les queixes també són unes senyores queixes. I ara resulta que uns participants en el seu joc estan sortint per la premsa del país, per les xarxes i per les emissores de ràdio i televisió, explicant que el seu joc està trucat. I que, sense manies, alguns han posat ja els peus a Fiscalia. Ui, ui, ui… I tot plegat perquè es veu que alguna de les seves preguntes era més complicada que la de les hectàrees cremades a la Serralada de Marina, la del nen que menjava un polo retratat per l’Armengol o la del compressor fabricat per la Gelpha.

De quina nacionalitat és Cate Blanchett?” o bé, “quin percentatge d’atur juvenil hi ha a Europa segons una informació publicada per l’edició digital d’El País el passat mes de març?“, eren algunes de les preguntes que el burot impostor va fer als aspirants a policies locals.

Que les famílies creixin és bonic. Que els familiars s’ajudin entre ells, també?

Read Full Post »

M’entretinc llegint les bases dels Jocs Florals de Badalona de l’any 1913. Tenen més de 100 anys i naturalment el termini de presentació d’obres ja s’ha acabat. Que ningú vagi al número 55 del carrer d’en Cueta a portar cap original, doncs, perquè enlloc del local de Gent Nova hi trobarà l’Art Vià i enlloc del secretari de l’entitat hi trobarà la dependenta de la botiga amb cara, lògicament, de no entendre res.

Aquell any formava part del jurat el poeta Emili Guanyavents. En Guanyavents feia encara no vint anys que havia escrit la lletra que coneixem d’Els Segadors i gaudia d’un prestigi i d’una estima notable. Va compartir la tasca d’examinar les obres presentades amb en Pere Coromines, en Pompeu Fabra o en Josep Maria de Sagarra, entre d’altres.

Aquest jurat de luxe de jurat havia d’atorgar, al marge de la Flor Natural, -la grossa de tots els Jocs Florals-, altres premis menors del certamen.

Alguns d’aquests criden certament l’atenció. Per exemple, el que atorgava l’Ajuntament de Badalona: una artística Englantina a la millor poesia de caràcter patriòtic, (o d’assumpte catalanesc, aclaria perquè ningú dubtés de quina pàtria parlaven). Ara el nostre govern local segur que també ho faria! O les cent pessetes que oferia el Dr.Joan Coret al millor treball sobre higiene o educació. Fins a una dotzena de premis s’atorgaven. Eren uns grans Jocs Florals!

El que més m’agrada de tots, però, és el que oferia el senyor Joan Surroca: cent pessetes “al mellor treball, vers o prosa, sobre Funestes conseqüencies que ocasiona a la societat l’ésser parcial en l’exercici d’Autoritat“.

Ahir al vespre a la Plaça de Vila de Badalona, milers de ciutadans vem escriure una obra que  bé podria presentar-se al premi del senyor Surroca, si encara hi fossim a temps. Es titulava: “La parcialitat del Tribunal Constitucional i la volguda conseqüència funesta de deixar els catalans sense dret a decidir”.

Estic segur que ens enduríem el premi. I que el jurat, a l’hora d’atorgar-lo, faria els honors a en Guanyavents perquè ens dirigís unes paraules, potser. No per res, no. Simplement perquè ell, en dos segons, ens sintetitzaria el full de ruta: el repte en dos mots, -rica i plena-, l’adversari  en dos més, -ufà i superb-, i les claus de l’èxit en altres dos: estar alerta (o esmolar eines) i segar cadenes.

Això sí que és un himne i no el po-po-po-po… d’altres!

Read Full Post »

Que es preparin

composicion-del-tabacoDia 2 d’aquesta estranya i èpica espera. El President a punt per signar el decret que desencadenarà el perillós exercici de cridar els catalans a posar un paperet dins d’una capsa de cartró. Terrible.

Mentre esperem, uns van fent trucades a funcionaris i alts càrrecs perquè la resposta a la rúbrica del President sigui ràpida i precisa i els altres anem mobilitzant voluntaris, (encara no ho ets?), per fer la campanya més festiva i més audaç que mai hagi vist el nostre país. Esperem i ens preparem.

Fa més de 100 anys passava una cosa similar. Cuba començava a fer olor d’excolònia i la metròpoli es preparava. Llevat de veus bàsicament catalanes que clamaven per fer fàcil el procés, – fàcil i segur econòmicament, s’entén-, la posició dels avis i besavis dels funcionaris que aquests dies estan de guàrdia era bàsicament similar a la dels seus hereus: discursos abrandats i miopia política. (Bé i generals com en Weyler, però ara no toca, que deia aquell).

I dic bàsicament perquè algú hi havia, a les estructures governamentals espanyoles, que tenia la mirada posada en l’endemà, com una Isona Passola qualsevol. S’imaginaven què podia passar el dia després de la independència cubana i es preparaven. No sé si n’eren molts d’aquests, sincerament, però jo en tinc un de detectat: el ministre del ram d’Agricultura, que imaginant una Espanya sense Cuba va visualitzar una Espanya sense tabac.

Allò sí que seria greu. Tot el país sense tabac. Calia começar a preparar-se. I el ministre va parlar amb el director general i el director general va parlar amb el secretari pertinent i aquest va parlar amb el director de la granja escola experimental de Barcelona i aquest què va fer? Doncs va encarregar al Foment de l’Agricultura de Badalona que comencés a fer proves i a sembrar set classes diferents de tabac. El senyor Tobella, que presidia el Foment de l’Agricultura de la nostra ciutat, devia veure pampallugues quan va rebre l’encàrrec, però el va acceptar. Això passava l’any 1891 i, a la vista està, el cultiu del tabac no va arrelar a la nostra ciutat.

Pot ser que l’Estat espanyol també s’estigui preparant en secret, avui en dia? Algú sap si a Valladolid algú està fent proves amb els calçots?

Read Full Post »

Dinar de tant en tant amb l’Agustí Pons,  t’obliga a estar atent. Perquè vagi per on vagi la conversa, sempre té a mà munició singular extreta del seu profund coneixement sobre els personatges que ha biografiat. Una anècdota de la Campmany, unes paraules de la Frederica Montseny, alguna teoria sobre en Joan Triadú, oportunament col.locades, reforcen quan cal qualsevol relat enfilat.

Darrerament l’Espriu ha estat en el top ten d’aquest, diríem, rànquing Pons. La seva immersió en la vida del poeta per elaborar l’Espriu, transparent, ho ha propiciat. Però aquest dijous, -em sembla que parlàvem del cas Pujol -, va ser en Néstor Luján qui va fer la seva aparició a la sobretaula. Ja quasi fa 20 anys que va morir!

Al vespre, a casa, vaig buscar a les prestatgeries què trobava d’en Luján i, al marge de la biografia d’en Pons, i d’Els fantasmes del Trianon, vaig trobar-hi L’art de citar, un recull d’articles. El prologuista, Enric Vila, va retornar-me la imatge de l’autor a la memòria en un tres i no res:”un home gras, amb aire de gripau, la pell porosa, els ulls desorbitats, i una papada enorme de pelicà que reia i parlava gairebé alhora, amb un vas  de whisky a la mà“. Com si el veiés. I és clar, vaig fullejar-lo i vaig llegir-ne algun article.

Deixeu-me que us en destaqui un que si bé per mi no acaba bé, obre la porta a una reflexió que sempre està d’actualitat. Es diu Els testimonis tranquils i fa un retrat d’aquella gent que fan el camí de la vida limitant-se a registrar les coses que hi passen, sense cap necessitat d’intervenció mínima, acceptant-ho tot, dòcilment. Luján conclou, – jo crec que a contracor -, que ell pertany a aquesta categoria de persones, (“un testimoni dels esdeveniments, un xic exasperat, però definitivament mesell”).

La seva tesi, naturalment, arriba després d’un petit festival d’erudició que inclou també  exemples sobre un altre fenòmen espectacular: aquells qui viuen esdeveniments importantíssims sense tenir-ne notícia. Hi trobem, posem per cas, una consideració sobre el protagonista de La cartoixa de Parma, que mai acaba de saber si ha participat o no a la batalla de Waterloo o una anècdota de l’escultor Manolo Hugué que als 20 anys, – encarregat entre bastidors d’atrezzo al Liceu -, era present al teatre el dia de les dues bombes, l’any 1893: va sortir al carrer convençut que el desallotjament que havien ordenat responia al fet que un oficial gelós havia disparat contra un jove que es veu que s’hauria propassat amb la dona del militar.

A vegades, doncs, immersos al mig de tot un esdeveniment podem ser-ne ignorants. A l’Alcalde de Badalona, això sembla que també li passa.  Mireu si no, com les gastava l’altre dia: “Pels carrers de la ciutat m’aturen més ciutadans inquiets pels excrements de gossos que no pas per la consulta del 9-N“. Semblaria que no té ni idea del país on viu, que n’és ignorant. Però no,  la seva ignorància no és com les que us deia, ni és ingenua, ni naïf, ni patològica. La seva ignorància, (almenys en aquesta qüestió) és totalment interessada. És la ignorància del cap sota l’ala, de la inhibició. Aquella ignorància fingida amb la que repel.lim, quan estem bé, la realitat que truca la nostra porta.

Read Full Post »

L’escena

El senyor Alcalde ens va proporcionar el cap de setmana passat el regal d’inici de curs a tots els badalonins: la visita, expressa   i en exclusiva, de la condescendència en persona. Ens va portar un perdonavides, un amic seu que no coneix la modèstia ni de vista. Vem tenir l’oportunitat de sentir a prop la superioritat que mai s’acaba, la llum que mai s’apaga. En Montoro. El ministre.

Naturalment va venir a Badalona, però l’alcalde va abstenir-se d’ensenyar-li aquella “Badalona real” de la qual tant s’omplia la boca quan només era candidat, quan feia aquells vídeos promocionals plens d’espontanis ciutadans, -avui alguns regidors seus-, que guiaven a falsos periodistes pels camins de la demagògia més preclara. En Montoro va anar al BCIN a mofar-se una mica del president Pujol, (es veu que amb la compareixença d’una hora i mitja al Congrés dels Diputats aquella setmana no n’havia tingut prou) i a riure una mica del president Mas per haver dit aquell mateix matí, davant de 400 empresaris i parlant del procés català cap a la independència, que la llibertat té un preu.

Aquella escena. Aquells segons. Allà es concentra tot: la suficiència destil.lada després d’haver viatjat 300 anys per l’alambic de l’Espanya malalta. Aquell buf per sota el nas, aquella mirada, aquelles rialles que els acòlits fabriquen amb rapidesa per acompanyar el jerarca que s’ha dignat a venir a beneir-los, aquella pausa que dóna pas a la supèrbia desbocada. De debò, no és tant el què va dir en Montoro, (al cap i a la fi, explicar que la seva generació sap que la llibertat té un preu no deixa de ser veritat, encara que la seva biografia no aporti cap dada sobre quina part d’aquest preu va pagar ell personalment). No és tant el què, doncs, com el com.

L’escena, que sempre podrem associar a la nostra ciutat per gentilesa de l’alcalde, és l’expressió màxima de la voluntat d’entesa, la millor forma d’arribar al cor dels catalans, la demostració d’una manera de fer que ha demostrat seduir-nos a tots.

Sí, senyor Montoro, (i senyor alcalde, de passada). La llibertat té un preu. I la no llibertat també.

El preu de la llibertat, certament, encara no podríem fixar-lo del tot. Hi ha massa variables en joc. Segur que es troba més a prop del que diuen alguns bancs suïssos, alguns diaris americans o catedràtics de prestigi que no del que diuen aquells que ens voldrien condemnats a vagar per l’espai exterior pels segles dels segles.

El preu de la no llibertat, en canvi, el coneixem perfectament. Atacs a la llengua, a la cultura, a la cohesió i un dèficit fiscal de tres parells de nassos, per fer-ho curt.

En Montoro ens va deixar doncs una escena que, tota sola, sense banda sonora, sense manipulacions, sense títols ni subtítols afegits és el millor anunci pels qui intentarem que el 9 de novembre guanyi el sí-sí. Senyor alcalde, que torni quan vulgui!    

Read Full Post »

Amb això de la reforma de la llei electoral de cara a les properes municipals, retrobo alguns regidors populars de Badalona, -després de les vacances-, més satisfets que com els vaig deixar: ja s’hi veuen quatre anys més!

Si pels qui concorren a unes eleccions municipals a Badalona, fins ara el 14 era el número màgic, -el número de regidors que atorguen l’absoluta majoria-, ara és el 40 el que esdevindrà cabdal. El maig que ve els del PP volen cantar els quaranta! Perquè és amb un 40% dels vots emesos, pel què sembla, que es podrà superar el llindar de la tranquil.litat pel partit que guanyi les eleccions. I els actuals estadants del despatx principal de la Casa de la Vila, expliquen que s’hi veuen amb cor.

Dic pel què sembla, perquè la modificació està subjecte a una tramitació de reforma d’una llei orgànica. Però, desenganyem-nos, la majoria absoluta del PP al Congrés dels Diputats i la seva afició a tirar pel dret en interès propi, converteix el vaticini en un simple joc de nens: serà així.

Escoltarem, durant la tramitació de la llei, lloances d’uns i d’altres al valor suprem del vot del ciutadà. Uns diran que no pot ser traït per pactes de despatx l’endemà de les eleccions. Altres diran que les sumes de representants també són expressió del sufragi dels electors.

Naturalment, -què ens han d’explicar als catalans, uns polítics que no ens deixen votar? – l’argumentari basat en la transcendència del vot dels ciutadans,  serà pura comèdia. Només hi ha càlcul, demoscòpia, projeccions de vot… I ganes d’atorgar oxígen a un bipartidisme moribund.

Mirant-ho tot plegat des de Badalona, també ens tocarà calcular. I en cas que no es prevegi una alternativa prou forta per capgirar el signe polític del govern local, caldrà valorar, -encara més del que ja s’està fent-, les virtuts d’un treball preelectoral de possible confecció d’una candidatura agrupadora de textures distintes. D’aglutinants segur que n’existeixen.

Perquè desenganyem-nos la majoria absoluta el PP a Badalona la té lluny. En canvi el 40% el té més a prop.

Si ens fixem en la seqüència de resultats electorals a les municipals badalonines des de 1979, veurem que, de les quatre vegades que a Badalona un partit ha superat el llindar del 40%, només en una ha aconseguit 14 regidors. Va ser el 1991 i per aconseguir 14 regidors el PSC va veure’s obligat a arribar al 46’87% dels vots. La forquilla entre el 40% i el 46’87% de vots poden venir a ser, ni més ni menys que 6.000 vots, (calculats aproximadament i sobre una participació estimada del 60%). En les altres tres que algú ha superat el 40%, (sempre el PSC), s’ha quedat amb 12 o 13, (1987: 42’94%-13 regidors, 1999: 40’98%-13 regidors i 2003: 40’07%-12 regidors).

La nova llei afavorirà, doncs, les opcions de l’actual alcalde a repetir. Em sembla que la resta de forces, si realment tenen ganes de canviar les coses, hauran de fer com els de La Caixa: Parlem?

 

 

 

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »