Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Altres’ Category

Aquella freda cortesia

L’any 1966, Maurici Serrahima, amb la seva “Realidad de Cataluña”, confontava els arguments que Julián Marías havia desgranat, en el recull d’articles publicats sota el títol “Consideración de Cataluña”, un any abans.

Marías, sota el vestit d’una certa estima per la cultura i la llengua catalana, en el fons reduïa als mínims la importància de la llengua, – tractant-la de dialecte- i posava èmfasi,- naturalment -, en la nació comuna . Serrahima hi contraposà un catalanisme tolerant i demòcrata, reclamant un tracte d’igual a igual.

Salvador Espriu va felicitar Serrahima per carta, amb unes paraules que avui podrien llegir els qui ens enganyen encara amb les crides, -aparentment plenes de civilitat, però en realitat curulles de resignació-, al diàleg.

Deia Espriu a Serrahima, a propòsit del diàleg: “Personalment, i com que em sento ja prou gran, i em curteja el temps i no en puc perdre ni un bri, i no tinc cap ambició ni tampoc cap talent polític, no en vull parlar més ni participar més, ni de lluny ni de prop, en aquesta inútil fressa. Espanyols o no, que ens “permetin” de ser qui som i com som i, encara millor, que ens deixin en pau. Per a mi no hi ha diàleg: com a màxim, la freda cortesia dels “modos” que a casa m’han ensenyat, vet-ho aquí”.

Ja ho veieu, només ens cal fer memòria. Tirar enrere en el temps i a l’atzar obrir qualsevol pàgina del llibre dels catalans en aquests darrers tres-cents anys. Sempre hi trobareu un conciutadà topant de cap en una i altra soca, topant de cap amb la realitat d’una relació impossible, perquè mai ha anat acompanyada d’aquell element essencial del tracte d’igual a igual. Una relació mancada, des del primer minut, d’aquella ètica del reconeixement de l’altre que Julià de Jòdar proclamava a la platja de Badalona aquest dissabte, en el marc del Trencant Setges.

El dissabte, a la mateixa hora, contraprogramant a la gent d’Òmnium, la cadena privada de televisió Cuatro entrevistava el President Mas i semblava ben bé que aquest acabés de llegir la carta d’Espriu de més amunt: “amb el Sr.Rajoy no hem perdut el sentit de la cordialitat i del bon tracte tot i que hen parlat menys del que hauríem; i no ens hem entès gairebé en res”. Vaja, la cortesia dels “modos” que a casa ens han ensenyat.

Read Full Post »

Aturar dragons

Pot ser que no us ho cregueu, però tal com ho vaig viure us ho explico.

Un dragó (tarentola mauritanica) avançava per la paret de pedra que tanca el badiu. La fresca de les nits d’estiu els convida a passejar, a aquests animalons. No sé si la bèstia va percebre que no estava sola en aquell jardí. Prop seu unes vuitanta persones havien tingut una idea semblant a la seva: prendre la fresca. Però la prenien en silenci, un silenci, ja ho veureu, amb raó de ser.

El dragó va marcar una diagonal que semblava que el conduïria, de darrera el test on s’estava, fins a l’heura que recobria, irregular, la part superior del mur. La va emprendre a bon pas. I en aquell moment va passar. La Maria Arnal va engegar el seu Ball del Vetllatori i diria que el petit rèptil va quedar abduït com ja ho estava la resta de públic present al concert. Va ser la veu qui el va aturar.

Quiet. Quiet del tot. Com si algú hagués clicat sobre aquell pictograma de pausa, automàticament, de cop. I aquell restar quiet del dragó, acompanyat de les vuitanta ànimes encongides al seu costat, van ser la millor imatge de la nit. Perquè era una demostració poètica del poder d’una veu que commou.

Sant Jordi tirava d’espasa per aturar dragons. La Maria Arnal tira d’emocions.

Read Full Post »

Continuïtat perfectiva

Els del PP no enganyen, ells són aquests, els que l’any 1977 van optar per la continuïtat, (del règim franquista, s’entén), però, això sí, perfectiva. Són ells. Els que ja van deixar clar fa quasi 40 anys que pretenien, -i a fe que se’ls hi nota-, donar llarga vida al règim que s’esgotava, això sí, admetent que era capaç de perfeccionar-se, (de dissimular-se, en diría jo).

Ho podeu trobar en el seu programa electoral de 1977, que tenen penjat al seu web, encapçalant la llista de programes que han anat aprovant cada any d’eleccions al Congrés dels Diputats. De fet és el programa d’Alianza Popular però el reivindiquen com a propi, naturalment.

I al final de la llarga llista, arribes al de 2011 i hi trobes aquella literatura de programa electoral que t’arriba al cor: “Ampliaremos los mecanismos de participación de la sociedad en la elaboración de disposiciones normativas legales y reglamentarias, así como en la definición de las políticas públicas”. Prohibir votar deu seu una d’aquestes ampliacions que ajuda a definir la política del govern.

Definitivament, doncs, podem afirmar que el PP compleix el seu programa electoral. Però el de 1977:  “nos ofrecemos, pues, al Pueblo Español como una fuerza política coherente y de amplia base ciudadana, con un ideario basado en la continuidad perfectiva…”. I ja sabeu què era allò que podia continuar l’any 1977 i que s’oferien a perfeccionar, oi?

Read Full Post »

Grifell, Tafalla i cia.

-02 a les 1.28.20Especialistes en clavegueres, a Badalona, sempre hi ha hagut els Grifell i els Tafalla. A d’altres llocs, segur que  també tenen els seus. Solen ser empreses de tota la vida, que es coneixen millor el subsòl de la ciutat que els propis tècnics municipals, a vegades.

Ara a Madrid hi ha un català que també s’ha especialitzat en clavegueres. Però aquest, lluny de desembussar-les o de netejar-les, les omple de porqueria. Es veu que hi aboca de tot i força, amb l’esperança que la xarxa rebenti i acabi generant algun sinistre a casa dels seus adversaris. Últimament sembla que ho ha intentat amb la casa de l’alcalde de Barcelona, però l’honest Trias ha taponat en un tres i no res els punts per on podia entrar-li la merda, (amb perdó), a casa i ara, ves per on, un efecte boomerang l’està retornant tota cap a casa del presumpte especialista.

Au, que s’apanyi, l’artista de les aigües residuals!

D’aquesta pel.lícula, -perquè un dia se’n farà la pel.lícula, del gran rei dels col.lectors-, jo em fixaré en l’escena que em subjuga: aquella en què el rei de la porqueria, assegut amb el seu home de confiança que executarà la filigrana, s’inventa la xifra que li posarà al presumpte compte suís d’en Trias. Per què 12 milions? Per què no 10? o 24? I filant més prim, per què 12.986.730? Només se m’acut una raó: aquest virtuós dels detritus, tot i ser  analfabet de democràcia, és un home detallista. Si sumeu totes les xifres de l’import que es va inventar, us sortirà un gloriós 36, que a ell li encanta perquè, més enllà de ser l’any de l’Alzamiento, són també els anys que fa que va aconseguir el seu primer càrrec públic. I fixeu-vos encara, si d’aquest 36 en sumeu també les xifres us sortirà el número de lletres del seu cognom. Una mena de signatura que no ha pogut evitar. Un detallista, ja us ho dic.

Penseu que fins i tot hi va acabar afegint, també, 80 cèntims al compte helvètic de l’alcalde del cap i casal. Devia pensar que aquesta cirereta, -els vuitanta centimets-, acabaria de donar rigor a la immundicia.

I veus, amb els 80 cèntims, també la va endevinar. Perquè és exactament la xifra que, -com a màxim-, pagaria ningú pel futur esplendorós que li espera a l’angelet.

Read Full Post »

En Negaré

A tots ens passa que a vegades ens toca fer coses que no ens fan sentir orgullosos de nosaltres mateixos. Per necessitat, per compromís, per accident o per obligació ens trobem immersos en conductes, treballs o converses que íntimament ens repel.len. Són els nostres petits fracassos, que mirem de superar com podem.

Hi ha gent, però, que n’ha après força, de viure les coses amb incomoditat. Que pensa una cosa i en diu una altra. Gent a qui les circumstàncies, la feina o les ambicions l’obliguen a fer el paperot i sembla que això ja els plau. Estan com condemnats a fer creure als altres allò que ni ells creuen. Tanmateix, a vegades, a aquests els assalta una debilitat i flaquegen. Són moments molt interessants per un observador: la consciència momentània de la seva contradicció vital els fa sucumbir a uns instants de sinceritat.

I és aleshores quan se’t poden acostar i confessar-te que realment estan fent comèdia i que entre allò que pensen i allò que fan o diuen, hi ha un peatge, generalment econòmic. La hipoteca que els fa viure retorçats és tan forta que inclús quan et confessen, privadament, la veritat que sobreviu dins seu, els més recargolats es protegeixen amb una frase comodí: “negaré haver-t’ho dit però, …”. Aquests ja són de categoria, juguen a la champions de la comèdia vital.

Imagineu-ne un d’aquests. Qualsevol. Posem-li per nom En Negaré, per entendre’ns.

En Negaré té sempre una història al darrere. Probablement ha tastat el xarop de bastó, -metafòricament parlant – i no vol que el seu amo hi torni. O potser té una cobdícia superior a la dosi de dignitat que necessita per viure. O ambdues coses a la vegada.

En Negaré, quan l’amo no vigila, pot arribar a ser afable i tot. Però, ai si se sap observat! Aleshores la necessitat de fer punts l’embarga. I posa l’actor que viu dins seu al servei de l’horitzó que anhela: infla les frases, engola les paraules, provoca els enemics de l’amo, sembra zitzània on li convé, estira els elogis al seu benefactor més enllà de la hipèrbole. Tot en ell és sabonós, poc genuí.

Naturalment En Negaré et negarà que tot això sigui cert, si mai li expliques. És mal de la mateixa bèstia. De justificar-se en sap molt, porta temps justificant-se íntimament cada matí quan es lleva i s’enfunda el vestit de senyor important. Et negarà això i tot el que calgui. L’objectiu, -o la por-, bé s’ho val.

Jo amb En Negaré, hi mantinc una cordial relació. D’entrada potser costa d’entendre el seu mecanisme de funcionament, però un cop el tens apamat pot arribar a ser entranyable.

Cuideu els Negarés que us trobeu per la vida, perquè ells no ho saben però un dia potser perdran la por, o fracassaran en l’objectiu pretès, i aleshores potser necessitaran un cop de mà. I si pel contrari, mai arriben a aquest punt, si perseveren en l’actuació diària, cuideu-los igualment: ens ajuden a veure que bé que estem els altres.

Read Full Post »

En aquesta llarga nit d’avui, m’entretinc repassant el bloc, que a força d’anys, a vegades em retorna escrits que ni recordo.

Avui en retrobo un de molt bo. No és meu, tranquils. És el comentari d’un lector a un post del 2010: “Penso que les decisions importants que han pres històricament els pobles (i els seus líders), les han preses sense tenir clars ni el futur, ni el camí. A alguns els ha sortit bé, d’altres han patit pel camí, i altres han fracassat. Poques prediccions són vàlides. Què sabien del futur els americans, quan es van alçar contra els britanics? Suposo que qui ho ha tingut més clar de tots fou Juli Cèsar, que va fer patent el contingut «aleatori» d’algunes decisions. Per tant, l’habilitat d’un líder no és la de preveure el futur (perquè no es pot) sinó la de saber conduir la nau per aigües desconegudes”.

Confio que a les 10 del matí, quan el President Mas s’adreci als catalans i catalanes, comprovarem que l’habilitat i el coratge,- que ningú sensatament li pot discutir fins ara -, continuen vius.

Read Full Post »

Ni un.

1412580289680Tu te’n vas a veure un partit de bàsquet, d’acord?. No és cap final, no és un partit especial, no hi ha una rivalitat apostuflant amb l’afició contrària… És el primer partit de temporada. Un d’aquells en què el públic encara llegeix els noms de darrera la samarreta dels jugadors que han arribat a l’estiu.

I de cop entre càntics d’uns i altres, entre aplaudiments rítmics, entre crits escassament melòdics que en teoria han d’esperonar o atemorir els jugadors, un xaval aixeca una estelada.

El pilot automàtic d’un polícia espanyol s’activa i es disposa a cometre l’heroïcitat del dia. De forma primària s’endú el noi de l’estelada i me’l emmanilla i el tomba per terra.

I ara a aquesta hora un jutge decidirà què fer amb el noi. Veurem.

La Llei 19/2007 contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l’esport, (que és la que tocaria aplicar si és que el Torrente de torn no s’inventa ara alguna agressió o alguna altra història), és d’una claredat meridiana: als camps de futbol i a les pistes de bàsquet res de “pancartas, banderas, símbolos u otras señales, que contengan mensajes vejatorios o intimidatorios, para cualquier persona por razón del origen racial, étnico, geográfico o social, por la religión, las convicciones, su discapacidad, edad, sexo u orientación sexual, así como los que inciten al odio entre personas y grupos o que atenten gravemente contra los derechos, libertades y valores proclamados en la Constitución”.

En el cas de l’Àlex Molina, el noi que ara com ara està coneixent els prolegòmenss de la festa del Pilar, on és la vexació? on es sustenta la intimidació? Ja us ho diré: enlloc!

El govern de l’Estat espanyol, però, conscient que l’aplicació literal de la llei no dóna cobertura a la retirada d’estelades, fa un parell d’anys va instaurar una curiosa interpretació de la llei que feia saltar pels aires la presumpció d’innocència, la càrrega de la prova i alguna altra menudalla. La podeu trobar en una resposta que el Ministre d’Interior va dirigir a l’Alfred Bosch: la llei diu el que diu “si bien es cierto que hay banderas o emblemas, que no constituyen en sí y de forma separada ningún tipo de infracción, pero que en un espectáculo deportivo de masas donde convergen otras circunstancias como pueden ser, la rivalidad deportiva y/o regional, ideologías políticas de los distintos grupos de aficionados, etc… su exhibición puede provocar una reacción adversa y violenta por parte de unos sectores de aficionados…”.

Vaja que les que no ens agradin no entren, devia ordenar en Jorge Fernández Díaz, (l’amic del nostre alcalde).

Mirat fredament, estan molt malament alguns. Tant, que fins i tot estaria bé que algú estudiés la possibilitat de girar la truita i presentar una denúncia contra el Coordinador de Seguretat, (responsable policial), que ahir va actuar al camp del CAI. Perquè la seva actitud podria enquadrar-se perfectament en una de les accepcions d’actes racistes, xenòfobs o intolerants de l’article 2 de l’esmentada Llei 19/2007: “actuaciones que, con ocasión del desarrollo de una prueba, competición o espectáculo deportivo o próxima su celebración, o en los recintos deportivos, en sus aledaños, o en los medios de transporte públicos en los que se pueda desplazar a los recintos deportivos, supongan acoso, entendiendo por tal toda conducta no deseada relacionada con el origen racial o étnico, geográfico o social, así como la religión o convicciones, discapacidad, edad u orientación sexual de una persona, que tenga como objetivo o consecuencia atentar contra su dignidad y crear un entorno intimidatorio, humillante u ofensivo”.

Assetjaments? Ni un.

Read Full Post »

(Giga)país petit

A quasi quatre hores que Badalona s’ompli de voluntaris de la campanya Ara és l’hora que sortiran a escoltar quin és el país nou que els badalonins i badalonines volem, dono voltes a les experiències viscudes els últims anys en aquest país.

I m’adono que la història aquesta d’anar superant reptes de talla XXL, la gigafoto, la gigavebaixa, la gigaenquesta, … comença a dotar a un amplíssim sector de la població del país d’una moral de victòria que, per desconeguda durant anys, trobàvem a faltar i ens feia dèbils.

Sí, correm el risc, -com passa sovint-, que gastem les paraules i les acabem malmetent, però fins que això no arribi, fins que la majoria de la classe política del país faci demostracions d’unitat com les d’ahir, fins que l’actitud tranquil.la i serena no ens abandoni, fins que el procés continuï essent cosa de tots i fins que a l’estranger no ens deixin de seguir amb atenció, no ens n’estiguem: gigaclasse política, gigacivisme, gigatransversalitat i gigareculls de premsa internacionals.

Fem-ne ostentació, que aquí rau la força del nostre gigapaís petit.

Read Full Post »

Sortiu del burladero!

burladero010Darrerament la queixa es fa habitual, (i més quan veiem Escòcia): “Aquí, parlant de si podem o no podem votar, ens estem oblidant de fer campanya pel sí o pel no“.

És una queixa carregada, aparentment, de raó. Però si ens hi fixem bé no és del tot exacta. Tothom fa campanya, cadascú a la seva manera i atenent els seus interessos.

Defenso que rera l’opció que podríem enumerar com la 1, la que diu “no podem votar”, s’hi agrupen només partidaris del no a la independència. No conec ningú que digui: “no podem votar, però si poguéssim fer-ho jo votaria sí a la independència”.  Gent amb un perfil com aquest no n’hi ha, més enllà d’algun espavilat que estratègicament  ho verbalitzi per dissimular l’escandalosa unanimitat del grup. Conscients com són els partidaris del no, que és molt més còmode no fer experiments, -perquè, de fet  ja hi som des de fa anys instal.lats en la no-independència-, han optat per parapetar-se rere el burladero del “no podem votar” i santes pasqües.

Sempre m’han fet gràcia els burladeros. La valentia dels toreros, quan el toro encara no està prou marejat ni estabornit, s’expressa en una protecció dissimulada rera la qual amaguen un pànic íntim i real. I n’hi diuen així, burladero, perquè en el fons és un mecanisme per burlar-se de l’adversari. Per rifar-se’l.

En el cas que ens ocupa, estan així, ara, els del “no podem votar”: amagats rera uns taulons de fusta, treient el caparró, mirant un brau encara massa fort pel seu gust, observant la plaça i fent de tant en tant, -emparats per la seguretat de la barrera de fusta-, algun gest  fatxenda, fanfarró, … Però no gosen sortir encara. Han de veure el toro una mica més desgastat i desorientat. O han de sentir un clam que els faci pujar prou els colors a la cara, un clam que els faci passar una vergonya pública que se’ls faci difícil suportar.

En canvi, tal com ho veig, rera l’opció 2, la que diu “podem votar”, s’hi agrupa més varietat d’opinions. Majoritàriament, gent que votaria sí a la independència, però també persones que votarien no i que, a diferència dels del burladero, prefereixen discutir d’igual a igual i amb respecte, els quès, els perquès, els coms, els quants i els quans.

Per tant, sí que s’està fent campanya pel sí i campanya pel no, però lamentablement només dins del grup dels qui creiem que “podem votar”, ( i poder votar no és cap seguretat, eh?, poder votar vol dir poder guanyar, però també poder perdre). Els del “no podem votar” fan una altra cosa, que no és ben bé campanya, posen la seva manera de ser i de fer a l’aparador de la seva botigueta. Arguments actitudinals, si ho voleu. I proclamen que cada dia la botigueta és més maca i preciosa incapaços d’entendre que nosaltres, allà, no hi comprarem mai més.

Read Full Post »

Repto a qualsevol a trobar un badaloní, – deixant a banda el gran Enric Duran, (a.c.s.) -, que hagi enganxat més cartells electorals d’en Jordi Pujol que jo, a Badalona. Sis campanyes electorals intenses. Sí, sí, ja podeu fer números si voleu. De la de l’any 1980, quan jo tenia tretze anys, (i uns pares implicats, naturalment), fins la de 1999, (que vaig codirigir al Barcelonès Nord, amb en J.Ll.Cleries i d’altres companys).  I per què llenço aquest repte? Senzillament per deixar ben determinat el grau de l’estomacada que porto a sobre.

Deixat això establert, entenc que  la confessió del President Pujol no pot fer variar un balanç de 23 anys de govern. El meu balanç del seu mandat era globalment positiu divendres al matí i ho continuava essent divendres al vespre, després de la galleda d’aigua freda.

On rau, doncs, la qüestió? Rau en el fet que la confessió ha fet baixar el personatge del pedestal. Ell mateix, – amb la inestimable ajuda del deplorable egoïsme dels seus fills, pel que sembla -, ha sortit de la zona de confort des de la que exercia el seu lideratge moral, de qualitat, potent i modern. Ha sortit de la única zona de confort des de la que es pot exercir un lideratge així: la coherència.

I arribats a aquest punt, tot sona a fals. Ep!, no dic que ho sigui. Dic només que tot sona a fals, a dubte, a engany i això ens fa córrer el risc de llençar, atrevits, tot un patrimoni que també és nostre, -que també és meu-, a la paperera. Jo no ho faré. Passarà el dolor. I el sedàs farà la seva feina. Garbellarem discursos, garbellarem articles. I ens quedarem amb allò que ens ajudi i ens convingui, (que no serà poc).

Conec Convergència i conec la seva gent. Estem tocats. Pel xoc en sí i perquè el xoc arriba en un moment en què no podem permetre’ns cap flaquesa.

Catalunya, el Procés, el President Mas, en Josep Rull, la Mercè Conesa i companyia, ens necessiten  més que mai. Els adversaris, -que tornen a pronosticar per enèssima vegada la nostra desaparició-, també necessiten conèixer de quina pasta estem fets.

Som els del partit dels dilluns. I sabem que el partit només és l’eina. Ens ho va explicar en Pujol, sí, però és veritat.

Read Full Post »

Older Posts »