Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 30/10/2015

Agulles a la paella

Alguna cosa no acaba de funcionar. Una cosa és que m’agradi la història i que m’ho passi bé parlant-ne. O que en llegeixi, o que remeni arxius digitalitzats per internet, o que m’agradin els papers vells… L’altra és que el cap se m’ompli de noms i d’escenes del passat de la ciutat i que hi passin dies i dies, donant voltes pel meu imaginari.

Avui, per exemple, hi ha quatre o cinc noms que em revénen de tant en tant. I que serien candidats a protagonitzar un post d’aquest Hospitàbulis si no fós que està a punt a punt de posar fi als seus dies. (Em vaig prometre a mi mateix que amb el post que fes 500, arxivaria definitivament el bloc, i aquest d’avui és el que en fa 499).

Posem per cas en Casalons. Amb aquest nom es coneixia a l’Andreu Casals, un badaloní nascut a meitats del XVIII que, cap allà el 1786 va ser jutjat pel Tribunal de la Santa Inquisició per delictes de curandero supersticioso y de malefícios y energúmeno. Les devia passar canutes, perquè l’informe que va fer el fiscal inquisidor, -espanyol, quina casualitat-, era més complet que els que fan aquests d’avui en dia, de bracet amb la UDEF i tota la colla pessigolla.

El tal fiscal va entrevistar a tothom que en sabia alguna cosa. En Pere Garriga, per exemple, va cantar-ho tot: que si imposava les mans als malalts, que si s’atribuïa dons gairebé divins, que si posava agulles al foc en una paella per desfer bruixeries diverses… Vaja, que en Casalons devia ser un garlaire de categoria. Un dels preveres que va testimoniar en contra seva s’escandalitzava amb els exorcismes d’en Casalons però, alhora, s’admirava que con los recios golpes y palos que daba el reo –en Casalons ja el tenien pres-, en la cabeza, pechos y otras partes de los enfermos, no les rompiera los huesos.

Però al costat d’en Casalons, al meu cap i balla ara, també, en Leopold Botey, que va ser alcalde a primers de segle passat. El seu fill, l’Antoni, músic, que va morir jove, ha perviscut més a la memòria ciutadana. Però en Leopold, pel que tinc llegit, també és un personatge interessant. Per casualitat aquest dimarts, a l’hora que la regidora Botey feia un digne moviment de cames sortint de la Sala de Plens per no reprovar l’Alcaldessa pro9N, jo estava reunit a la que va ser la casa familiar dels Botey, al carrer d’en Cueta. Una placa a la porta deixa clar que allí hi va néixer l’Antoni Botey, però d’en Leopold ni un comentari.

I al costat d’en Casalons i d’en Botey, en Baldomer Español, el besavi que va arribar de Reus i es va afincar a Badalona arrel d’un encàrrec de feina per pintar l’estació de tren, (crec que amb els Escrihuela, de la família de la Maria Escrihuela, pionera de la ràdio a Badalona, esposa del Mestre Pich Santasusana).

Ahir, que vaig anar a Barcelona amb RENFE, a l’estació hi havia un pintor de brotxa grossa posant la capa de pintura que deu fer 300 des de la que va posar el meu besavi.

Vaig fer un tuit per comentar-ho però per error vaig batejar el besavi com a Simeó. A la nit mon pare m’ho recriminava per whatsapp, el besavi es deia Baldomer! I doncs, qui era en Simeó? Ara ho he mirat. Era el pare d’en Baldomer, el meu rebesavi, doncs.

El que deia, molta gent voltant-me pel cap. A vegades massa i tot. Serà bruixeria? Em sembla que aquest migdia posaré quatre agulles a la paella…

Read Full Post »