Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 10/10/2015

Tot va molt bé, senyora baronessa

Molta gent m’atura aquests dies i em pregunta què?, com ho veus això?, ens en sortirem? I com que noto preocupació sincera en la pregunta, sempre responc associant-me a un optimisme profund. No sé si tranquil.litzo o no, però és un optimisme sincer.

Per que, a veure, si ho pensem bé, la radiografia del moment és ben fàcil de fer. La resurrecció, i immediata defunció posterior, de La Trinca, al míting final de Junts pel Sí, és perfecta per explicar el punt exacte on ens trobem.

Anys i panys mirant-se de reüll, temps i temps fent patir als seus fans, sempre a punt de petits o grans retrets en públic, – i probablement en privat-, els de Canet van posar-se, aquell divendres, el vestit del sentit d’estat. I apartant-ho tot van pujar cofois i radiants a l’escenari.

(Permeteu-me una petita digressió: un escenari situat just davant d’aquell fons de pantalla magnífic de les columnes, les fonts i el Palau Nacional; un escenari situat en aquell Montjuic que explica tan bé el drama dels catalans: ideat per Puig i Cadafalch, impulsat per Cambó i la burgesia, construït per milers d’obrers catalans i nouvinguts i inaugurat… pel rei i el dictador de torn).

Torno a La Trinca. Van triar el pa amb oli. Una cançó popular, del segle XIX, pròpia del temps de les bullangues i de les petites revolucions de cada dia. Tothom la sap i tothom la va cantar. Però, ai!, a l’arribar al darrer vers ja hi vem ser: ens el prendrem o no callarem si no ens el donen? La fatal disjuntiva que tota la vida ha acompanyat aquesta cançó. El dubte fatal que recordo des del temps d’agrupaments, esplais i d’Hora-3.

Com ho defineix l’Enderrock, – en el seu magnífic projecte sobre les 100 cançons per explicar el nostre país -, la discrepància a l’últim vers de la lletra es produeix en el moment “de plantar cara a la negativa del pa amb oli i definir com actuarem si no ens el donen”.

A Montjuic, com sempre, vaig sentir de tot. No em feu dir percentatges, perquè me’ls inventaria. Jo quasi sempre m’apunto a la versió més executiva: ens el prendrem. Però, si estratègicament, en algun moment cal fer una concessió al no callarem, tampoc em moro.

Ara les negociacions van per aquí. I aniran bé. Perquè els qui tenen la clau estan reclamant sobretot, si ho he entès bé, actes de desobediència que facin irreversible el camí cap a la independència. I ho reclamen als qui han protagonitzat l’acte més gran de desobediència dels darrers quaranta anys. Per tant, només pot acabar bé. Perllongaran les sessions per pura estètica, per veure com acabem el darrer vers, per entendre’ns. Santa paciència.

Mentrestant, si em continuen aturant, jo seré fidel als de La Trinca (i a la gran Rosa Maria Sardà): tot va molt bé, senyora baronessa, (exceptuant alguna futilesa).

Read Full Post »