Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Octubre de 2015

Agulles a la paella

Alguna cosa no acaba de funcionar. Una cosa és que m’agradi la història i que m’ho passi bé parlant-ne. O que en llegeixi, o que remeni arxius digitalitzats per internet, o que m’agradin els papers vells… L’altra és que el cap se m’ompli de noms i d’escenes del passat de la ciutat i que hi passin dies i dies, donant voltes pel meu imaginari.

Avui, per exemple, hi ha quatre o cinc noms que em revénen de tant en tant. I que serien candidats a protagonitzar un post d’aquest Hospitàbulis si no fós que està a punt a punt de posar fi als seus dies. (Em vaig prometre a mi mateix que amb el post que fes 500, arxivaria definitivament el bloc, i aquest d’avui és el que en fa 499).

Posem per cas en Casalons. Amb aquest nom es coneixia a l’Andreu Casals, un badaloní nascut a meitats del XVIII que, cap allà el 1786 va ser jutjat pel Tribunal de la Santa Inquisició per delictes de curandero supersticioso y de malefícios y energúmeno. Les devia passar canutes, perquè l’informe que va fer el fiscal inquisidor, -espanyol, quina casualitat-, era més complet que els que fan aquests d’avui en dia, de bracet amb la UDEF i tota la colla pessigolla.

El tal fiscal va entrevistar a tothom que en sabia alguna cosa. En Pere Garriga, per exemple, va cantar-ho tot: que si imposava les mans als malalts, que si s’atribuïa dons gairebé divins, que si posava agulles al foc en una paella per desfer bruixeries diverses… Vaja, que en Casalons devia ser un garlaire de categoria. Un dels preveres que va testimoniar en contra seva s’escandalitzava amb els exorcismes d’en Casalons però, alhora, s’admirava que con los recios golpes y palos que daba el reo –en Casalons ja el tenien pres-, en la cabeza, pechos y otras partes de los enfermos, no les rompiera los huesos.

Però al costat d’en Casalons, al meu cap i balla ara, també, en Leopold Botey, que va ser alcalde a primers de segle passat. El seu fill, l’Antoni, músic, que va morir jove, ha perviscut més a la memòria ciutadana. Però en Leopold, pel que tinc llegit, també és un personatge interessant. Per casualitat aquest dimarts, a l’hora que la regidora Botey feia un digne moviment de cames sortint de la Sala de Plens per no reprovar l’Alcaldessa pro9N, jo estava reunit a la que va ser la casa familiar dels Botey, al carrer d’en Cueta. Una placa a la porta deixa clar que allí hi va néixer l’Antoni Botey, però d’en Leopold ni un comentari.

I al costat d’en Casalons i d’en Botey, en Baldomer Español, el besavi que va arribar de Reus i es va afincar a Badalona arrel d’un encàrrec de feina per pintar l’estació de tren, (crec que amb els Escrihuela, de la família de la Maria Escrihuela, pionera de la ràdio a Badalona, esposa del Mestre Pich Santasusana).

Ahir, que vaig anar a Barcelona amb RENFE, a l’estació hi havia un pintor de brotxa grossa posant la capa de pintura que deu fer 300 des de la que va posar el meu besavi.

Vaig fer un tuit per comentar-ho però per error vaig batejar el besavi com a Simeó. A la nit mon pare m’ho recriminava per whatsapp, el besavi es deia Baldomer! I doncs, qui era en Simeó? Ara ho he mirat. Era el pare d’en Baldomer, el meu rebesavi, doncs.

El que deia, molta gent voltant-me pel cap. A vegades massa i tot. Serà bruixeria? Em sembla que aquest migdia posaré quatre agulles a la paella…

Read Full Post »

Miquelets

A Montgat he tingut el plaer, aquest migdia, de compartir una estona amb la gent d’Òmnium, que avui participàvem a la festa del Correllengua. L’amabilitat de l’alcaldessa m’ha permès fer lectura pública d’un fragment del Manifest, com també ho ha fet ella mateixa i una representant de Montgat Decideix.

L’espai on es celebrava l’acte és un escenari propici per fer-hi actes d’aquest tipus. El turó, – foradat pel túnel -, fa de pantalla de fons, el rocam, la platja i el talús ben enjardinat marquen el perímetre d’actuació i el passeig, a mode d’espina dorsal, alimenta la festa amb montgatins d’una banda i una altra del turó.

Per uns minuts m’he parat a conversar amb alguns Miquelets de Badalona que també han participat a la festa. M’explicaven la seva evolució, la seva tendència a anar incrementant la vessant de la recreació històrica en detriment de les cercaviles i els consabuts pim pam pums. De fet no amaguen que, en algun moment, les clàssiques matinades per despertar els veïns i preparar-los per a la festa ja els ha portat algun disgust. Benvingut sigui, doncs, el treball de recreació històrica.

I per si pot ser d’ajuda en aquest afer, explicaré una història. La del badaloní que va fundar els miquelets, l’any 1640, seguint ordres de Pau Claris: en Francesc Cabanyes, (potser el primer militar català que s’enfrontà a l’exercit de Felip IV, del Conde Duque de Olivares i de tota la patuleia imperial, en temps de la Guerra dels Segadors).

Un parèntesi, primer. No el reivindiquem massa, en Cabanyes. De fet potser no el reivindiquem gens,  Però la viquipèdia no enganya: “El cos dels Miquelets fou fundat el 1640 durant la Guerra dels Segadors amb l’objectiu de frenar la invasió castellana de Felip IV amb el nom de Companyia d’Almogàvers, per Francesc de Cabanyes, i rebé el popular nom de Miquelets pel nom del d’un dels seus primers caps Miquelot de Prats“. I la Gran Enciclopèdia Catalana, tampoc: “El primer cos de miquelets —nom popular, derivat probablement del d’un de llurs caps, Miquelot de Prats— fou fundat, amb el nom de Companyia d’Almogàvers, per Francesc de Cabanyes (1640), durant la guerra dels Segadors“.

El setembre de 1640 en Cabanyes va assistir a les Juntes de Braços convocades per la Diputació del General. Normalment aquestes juntes es reunien en casos d’emergència i les formaven només els representants a les Corts catalanes que es trobaven a Barcelona. Tanmateix el moment era greu i la convocatòria es va ampliar, aquell cop, també a viles i pobles reials i també a simples barons, tant seculars com eclesiàstics. Per això hi era en Cabanyes.

Els braços van decidir impulsar juntes de guerra i van començar a aplegar gent per bastir un exèrcit. La primera companyia de milicians que es va aconseguir aixecar la va capitanejar el nostre home. El seu estendard tenia broda’t un lema magnífic: “mihi vindicta”, que té gust i aire de venjança, (etimològicament proper a la vendetta italiana).

El marquès de Los Vélez, Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, virrei i cap de l’exèrcit de Felip IV, va saber com les gastava en Cabanyes. Montblanc, Amposta, Flix o el Castell d’Escornalbou amaguen històries interessants protagonitzades d’una manera o altra per en Francesc Cabanyes en aquella guerra.

La Guerra dels Segadors va ser també la de l’aliança dels catalans amb els francesos, com recordareu. En Cabanyes va ser admirat pels veïns del nord. Tant que el mariscal-virrei La Mothe no se n’estava d’elogiar-lo: “le seigneur Cabanye à servis et sers tousjours tres utilement…”, ni se’n va estar de recompensar-lo, amb el privilegi de cavaller, el maig de 1643, i amb el de noble, l’abril de 1644.

Deu ser el badaloní que ha arribat més a prop del centre del poder francès, potser. (No, el míting d’en Garcia Albiol amb en Sarkozy, en vigílies del 27S, no compta).

Per acabar, una anècdota de nomenclàtor: l’any 1905, un carrer del Poble Sec, a Barcelona, va rebre el nom d’en Cabanyes, com a reconeixement de la lluita en favor del país que havia dut segles abans. El 1949, però, en ple franquisme el nom del carrer va ser tergiversat oportunament i va convertir-se en Poeta Cabanyes, un poeta de Vilanova que no conec que hagi passat a la història de la literatura catalana, precisament. I no, a Badalona no tenim cap carrer en honor a en Cabanyes. El Mariscal Cabanes no hi té res a veure, aquest era militar, sí, però de Solsona i de l’època de la Guerra del Francès.

Read Full Post »

Pobre Fra Jeroni

L’ínclit exalcalde, que de tant posar cara de solemnitat a l’hora de llançar frases barates a càmera, ja no sap parlar d’altra manera, va treure’s de la butxaca, fa uns dies una comparació del nostre país amb Veneçuela. Ja la trobàvem a faltar.

No en sé res de Veneçuela, quasi. Només el que ens arriba pels mitjans de comunicació que, certament, sembla ben galdós en quant a nivell de democràcia, de tensió i violència, de pluralisme i de fractura social. No en sé res, però intueixo que les similituds entre Catalunya i aquell país americà deuen ser massa escasses per justificar la comparativa

Qui si que en coneixia cada racó, d’aquell país, fou el nostre geògraf nacional per excel.lència, en Pau Vila. De fet els seus treballs sobre geografia veneçolana són encara ara una referència en els estudis sobre aquell territori.

En Pau Vila, el recordo empetitit, amable, ancià, en alguna entrevista televisiva quan ja devia rondar els 100 anys. Va engegar la seva carrera, -si volem dir-ho d’aquesta manera-, a Badalona, precisament. Va ser professor en aquell Ateneu Obrer que, des de finals del XIX, en paraules d’en Jordi Albaladejo “va fomentar pautes culturals, cíviques i morals en el marc d’una societat en transició cap a la modernitat, i també van contribuir a la construcció de l’espai polític del catalanisme”. Poc que hi devia pensar en Veneçuela, enVila, aquell 1902 quan va arribar a l’Ateneu.

I probablement tampoc devia conèixer, encara, que estava fent de mestre al poble d’un dels caputxins protagonistes d’un dels episodis més luctuosos de la guerra de la independència d’en Bolívar i companyia.

Sí, el 1817, les missions dels caputxins a la Guaiana veneçolana estaven en ple funcionament. Els missioners catalans havien arribat tard a les amèriques, i els caputxins precisament, des de meitats del s.XVIII van quedar encarregats d’un territori encara inhòspit, -des del punt de vista nostre, naturalment-, com era la Guaiana, sota el gran riu Orinoco.

No sóc capaç d’imaginar-me les pautes que devien marcar la presa de decisió d’un jove badaloní per anar-se’n a evangelitzar pobles indígenes en les condicions que ho feien aleshores els caputxins. La fe, naturalment, en devia ser la principal, i el sentit de pertinença al seu orde religiós, però segur que també l’esperit d’aventura, per força, pesava. Probablement, Fra Jeroni, que així s’anomenava el nostre convilatà, tampoc devia témer més violència, risc o tensió que la viscuda a casa nostra, en els anys en què l’antic règim moria i la Guerra del Francès assolava la terra.

El cas és que Fra Jeroni, badaloní, es trobava a principis de 1817 al mig de la selva, a la Missió de Sant Bonaventura de Guri, amb uns quants indis guaiques i caribes. Uns quants vol dir més de set-cents. De fet l’any anterior, el secretari dels caputxins a la zona del Caroní, n’havia comptat 758.

Si mireu llibres d’història veureu de seguida que aquells anys eren els anys de la guerra entre patriotes i reialistes en aquella zona. Des de Caracas, sobretot, de la mà de Bolívar i el seu exèrcit, es lluitava per aconseguir la independència d’un estat espanyol que els hi queia lluny i els exprimia recursos sense massa contemplacions, sense massa contraprestacions.

Els caputxins tenien una trentena de missions a la zona de la Guaiana, però malgrat ser clarament reialistes, feien la seva i no intervenien a la contesa bèl.lica. Es dedicaven, amb un èxit que tothom destaca, a fer funcionar les missions amb visió protoempresarial. L’agricultura, la ramaderia, petites i incipients indústries omplien el temps dels indígenes. Això i la pràctica de la pregària, de les obligacions pròpies de la religió, del catecisme i tot plegat. Evidentment, els caputxins, van haver de fer un esforç també en el camp de la lingüística. Un esforç que ara és útil i vàlid per conèixer millor tot allò que la conquesta d’Amèrica va destruir.

L’avanç de les tropes patriotes de Bolívar va portar-los fins a la zona per on s’escampaven les missions dels caputxins catalans. Veient que els religiosos no estaven del seu costat sembla que van decidir desactivar-los i se’ls van endur tots detinguts, en principi per retornar-los cap a la península. Però ja se sap, una guerra és una guerra, una selva és una selva i tot plegat es va complicar. De la trentena que en portaven, 14 se’ls hi van morir pel camí, ves a saber com. Els altres 20, amb Fra Jeroni entre ells i també un infermer de Tiana, Fra Marià, van quedar confinats a Caruachi, a tocar del riu Caroní.

No van tenir sort. Tots van acabar martiritzats, a cops de llança i matxet, i fets trossets van baixar riu avall. Els indígenes de Fra Jeroni, els de Sant Bonaventura de Guri, com tots els altres, se’n van tornar a la selva, a fer la seva vida d’abans. I a intentar que els d’en Bolívar no els allistessin al seu exèrcit.

Read Full Post »

Tot va molt bé, senyora baronessa

Molta gent m’atura aquests dies i em pregunta què?, com ho veus això?, ens en sortirem? I com que noto preocupació sincera en la pregunta, sempre responc associant-me a un optimisme profund. No sé si tranquil.litzo o no, però és un optimisme sincer.

Per que, a veure, si ho pensem bé, la radiografia del moment és ben fàcil de fer. La resurrecció, i immediata defunció posterior, de La Trinca, al míting final de Junts pel Sí, és perfecta per explicar el punt exacte on ens trobem.

Anys i panys mirant-se de reüll, temps i temps fent patir als seus fans, sempre a punt de petits o grans retrets en públic, – i probablement en privat-, els de Canet van posar-se, aquell divendres, el vestit del sentit d’estat. I apartant-ho tot van pujar cofois i radiants a l’escenari.

(Permeteu-me una petita digressió: un escenari situat just davant d’aquell fons de pantalla magnífic de les columnes, les fonts i el Palau Nacional; un escenari situat en aquell Montjuic que explica tan bé el drama dels catalans: ideat per Puig i Cadafalch, impulsat per Cambó i la burgesia, construït per milers d’obrers catalans i nouvinguts i inaugurat… pel rei i el dictador de torn).

Torno a La Trinca. Van triar el pa amb oli. Una cançó popular, del segle XIX, pròpia del temps de les bullangues i de les petites revolucions de cada dia. Tothom la sap i tothom la va cantar. Però, ai!, a l’arribar al darrer vers ja hi vem ser: ens el prendrem o no callarem si no ens el donen? La fatal disjuntiva que tota la vida ha acompanyat aquesta cançó. El dubte fatal que recordo des del temps d’agrupaments, esplais i d’Hora-3.

Com ho defineix l’Enderrock, – en el seu magnífic projecte sobre les 100 cançons per explicar el nostre país -, la discrepància a l’últim vers de la lletra es produeix en el moment “de plantar cara a la negativa del pa amb oli i definir com actuarem si no ens el donen”.

A Montjuic, com sempre, vaig sentir de tot. No em feu dir percentatges, perquè me’ls inventaria. Jo quasi sempre m’apunto a la versió més executiva: ens el prendrem. Però, si estratègicament, en algun moment cal fer una concessió al no callarem, tampoc em moro.

Ara les negociacions van per aquí. I aniran bé. Perquè els qui tenen la clau estan reclamant sobretot, si ho he entès bé, actes de desobediència que facin irreversible el camí cap a la independència. I ho reclamen als qui han protagonitzat l’acte més gran de desobediència dels darrers quaranta anys. Per tant, només pot acabar bé. Perllongaran les sessions per pura estètica, per veure com acabem el darrer vers, per entendre’ns. Santa paciència.

Mentrestant, si em continuen aturant, jo seré fidel als de La Trinca (i a la gran Rosa Maria Sardà): tot va molt bé, senyora baronessa, (exceptuant alguna futilesa).

Read Full Post »

El dia del tamariu i la càbala de Santa Madrona

Ha arribat avui, el primer dia d’un octubre que comença amb llevantada. Un tamariu esquifit s’ha empadronat avui, primer de mes, a la Riera Matamoros, quasi davant del despatx, per obra i gràcia de dos operaris d’orígen magribí que fa uns dies que estan enllestint els detalls de la urbanització d’aquella via.

La setmana passada s’havia preparat un clot per acollir-lo, a l’espai prefixat en el projecte de millora del carrer. Sincerament em va semblar un forat de dimensions poc aptes per plantar-hi cap arbre. Però, ves per on, qui va fer el forat sabia el què es feia: un tronc escanyolit ha arribat dalt d’un camió, l’han descarregat i s’ha colgat perfectament a la terra de l’escocell on s’hi havia fet el clot.

Des d’avui, doncs, i espero que durant uns anys, seré testimoni de la vida d’un tamariu, de la vida d’un arbre que estima el mar i la sal. Ha arribat avui, el dia que la llevantada ens ha ferit la Donzella, afeblint una estructura acostumada a resistir l’embat de les onades.

I parlant de la Donzella i de la Riera Matamoros, deixeu-me que us expliqui una petita història que em sembla curiosa.

A la Riera Matamoros, no em pregunteu el perquè, hi ha cert batibull amb la númeració d’algunes finques. Així, per exemple,   la finca on tinc el despatx té el mateix número que té L’Estrop, situat un parell de cases més amunt. Això genera petites confusions que no arriben a ser problemàtiques i que, algun cop ens han permès fer alguna broma amb en Joan, a la porta del bar.

Números que ballen, doncs, en aquest cas. Però també hi ha carrers amb numeracions singulars, a Baix a Mar.

El carrer d’en Cueta, per exemple, que si l’enfiles des del carrer de Mar i mires el costat dels números parells, no trobes el número 2 fins passats 80 metres. Abans hauràs vist mig abecedari: des del 2i, 2g, 2f, 2e, 2d, 2c, 2b i 2a. O el carrer de Cadis, també, que pel fet probablement d’haver estat en algun moment a primera línia de mar, fou numerat a la vorera muntanya, (que devien pensar-se que seria la única), amb números consecutius, (1, 2, 3,…), de manera que quan van construir al davant, els números van donar la volta des del carrer Ciutat de Banyoles. O el carrer de Santa Madrona que, a l’igual que el carrer Cadis, manté en el tram que va des del carrer Ciutat de Banyoles fins a l’Escola del Mar un règim de numeració consecutiva, ja que havia estat a primera línia de mar abans que s’urbanitzés la Rambla. En aquest cas com que la seqüència númèrica no es pot fer girar per la vorera mar a l’arribar al Racó d’en Gual, -perquè de fet continua fins a Canyadó -,  es va optar per anar numerant aquell costat mar amb números imparells amb una lletra b incorporada.

Però de totes les històries de numeracions estranyes, la que us volia explicar és la seguent: si camineu per Santa Madrona, al tros de la Rambla nova (o de la Rambleta, que hi ha gent que n’hi diu d’una manera i gent que n’hi diu d’una altra), veureu que a l’arribar als números vuitantes, (en aquest carrer ja hem dit que la numeració és consecutiva), després de la finca 89… ve la 95!. Ni més ni menys que cinc números s’acaben de fer fonedissos davant dels nostres nassos.

Què ha passat? On han anat? Hi ha un significat ocult en l’absència dels cinc números? Els números, que són molt més que signes, amb aquest salt amaguen algun secret cabalístic? Què va! Tot és mes simple: es veu que en temps dels nostres avis, allà davant, a l’altra banda de la via del tren, hi havia diversos establiments de banys. El responsable municipal de torn, quan anava numerant les finques del carrer Santa Madrona, els va observar des de davant de la casa a la que acabava d’adjudicar un 89 i pensant en trobar una solució per numerar adequadament els banys, es va dir:

N’agafo cinc d’aquí i me’ls emporto cap allà, que ningú ho notarà –, devia pensar.

Però sí, ho hem notat.

Read Full Post »