1.- Sense les xarxes seríem morts
L’abassegadora majoria de mitjans de comunicació del país fan el joc a l’statu quo de l’estat espanyol. Alguns de la mà de les clavegueres que controla Fernàndez Díaz, altres amb menyspreu evident a la intel.ligència dels lectors/espectadors, altres amb greu oblit de les seves aparents línies editorials, i altres amb tot això plegat. Aquí sí que té l’estat espanyol la majoria absoluta.
Això, que podria ser asfixiant, només es pot resistir gràcies al bon periodisme que encara és permès de ser exercit en alguns mitjans de comunicació, però sobretot per les xarxes socials. Per sort les xarxes estan sota control de la gent. I en aquest món virtual, -igual que quan vas pel carrer i parles amb un o altre, igual que a la feina, igual que quan viatges -, el titular te’l fas tu, la tria d’allò que és interessant la fas tu, la valoració sobre la credibilitat d’una o altra informació la fas tu,… En definitiva, a les xarxes la llibertat s’imposa.
Ep! i a les xarxes hi passa una altra cosa, encara més rellevant de cara al 27S: les mentides es desmunten i els carallots es desemmascaren. I en aquest sentit, fixeu-vos: a més nervis d’ells, més grossa la diuen; i com més grossa la diuen, més ràpid es desmunta. Total, que estem vacunats.
2.- Ara entenc allò d’en Wert
Un sistema educatiu pobre fa persones amb menys capacitat per pensar per sí mateixa, més crèdules, menys inquietes. Un sistema educatiu de segona condemna a la societat a la docilitat.
Fent campanya a peu de carrer per Junts pel Sí, buscant el contacte personalitzat amb l’elector, l’anterior afirmació es manifesta amb tota la seva cruesa. I no, no és qüestió de si un pensa així o pensa aixà, vota això o vota allò, no. Parlo només de la sensació que m’embarga al trobar persones que hi ha coses que no s’han arribat mai a plantejar, conceptes basics que en la seva vida mai s’ha qüestionat i que van tirant dels dogmes.
3.- La por
A peu de carrer, ahir per exemple a La Salut, no fa falta vendre cap ni una de les virtuts del producte independentista. La gent, d’una manera o altra les té clares.
Ara bé, com si fos una recepta d’una aspirina, la gent es preocupa pels efectes secundaris, -que òbviament n’hi poden haver -, i per les contraindicacions del producte. La gent vol seguretats. I aquí és on la intoxicació made in Soraya i companyia t’obliga a donar-ho tot: el temps, la paciència, el somriure i l’argumentari que la història, (la recent i la més immediata), ens ha escrit. I la modèstia, també. La modèstia d’admetre un grau d’incertesa que, per sort, no és menor que la que habita al bàndol del no a la independència.
4.- El poder de convocatòria
L’acte de La Plana de dimecres va ser espectacular. Un poder de convocatòria que ni CDC pel seu costat, ni ERC pel seu costat, ni cap partit tradicional tindria ara com ara, (de fet només cal veure les fotos del míting del PSC al pavelló de la mateixa plaça, uns dies abans).
Aquest poder de convocatòria de Junts pel Sí, que es repeteix a diari en places i carrers de tot el país, només té al darrere tres idees: s’ha acabat la paciència, s’ha generat il.lusió i això és un referèndum.
5.- L’eufòria dels petits detalls
Quan fem la llei electoral catalana no sé com regularem això de les campanyes electorals. És tan i tan difícil, ara com ara, separar el que és campanya del que no ho és…
Però aquests dies penso en que hem arribat a fer campanyes avorrides en les darreres dècades. Comparades amb l’actual, -i vistes amb distància, naturalment -, je m’accuse d’haver fet campanyes sense suc ni bruc, (tipus Espadaler, per entendre’ns).
I l’actual campanya, a més, té un al.licient: la permanent sorpresa: a veure què s’inventen avui? a veure qui la diu més grossa? Qualsevol detall es converteix en titular que neix, es desenvolupa i mor en poques hores però que genera, pels partidaris del Junts pel Sí, almenys fins ara, una cadena de reaccions que es podria resumir en: merda!- mira, mira – mecagun cony. O ja hi tornen – ja tenim l’antídot – a l’atac. O espant – alleujament – eufòria.
6.- L’àrbitre està comprat.
No m’hi estendré en aquest punt. Junta electoral, Tribunal Constitucional i el sumsum corda. Tots semblen competir per veure qui s’arrossega més en el fang del desprestigi. Ja s’ho faran els espanyols, però estaria bé que un dia miressin de treure tapissos, velluts, fustes nobles i togues arnades per fer un meneíto, que dirien ells, a la seva administració de justícia; per fer tabula rasa amb el temps del desvergonyiment.
7.- Venedor de carpes
Quan sigui gran em faré venedor de carpes. És tendència total, aquest producte. Un instrument bàsic i de primer ordre per fer una campanya com Déu mana.
8.- Internacionalització del ridícul
La falta d’arguments dels defensors de l’statu quo la miren de corregir amb grans frases, -verbalitzades amb cara de set déus i veu engolada-, que quan són passades per la trituradora del sentit comú queden esfilagarsades i escampades pels camps del ridícul més espectacular.
Però això, per mi, no és el més greu. El que em commou és que en el seu afany per fer unes eleccions que solo son unas autonómicas, també l’exporten. I així, ni més ni menys que a la Casa Blanca, agafen aire, s’inflen i deixen anar allò de la nación más antigua del mundo.
9.- Estan parlant de nosaltres?
La crispació, la divisió, les famílies que no es parlen, les empreses que marxen, els nervis que s’apoderen del carrer, la tensió… Res. Res de res. De qui parlen els mitjans de comunicació espanyols? Per què gent com el nostre exalcalde ens menysté de forma tan evident? Quin greu.
Somriures, arguments i sí, gent preocupada. Gent preocupada per si ens independitzem i gent preocupada per sí no ho fem.
I ara la propina:
Hi haurà una lectura badalonina (municipal) dels resultats.Hi serà aquesta lectura. Naturalment, primer vindrà la lectura de resultats a nivell nacional, però immediatament a Badalona, hi haurà una lectura local de l’escrutini. I una lectura que, a la llum de la fragilitat de la majoria que dóna suport al govern Sabater, no serà purament de teòrics i politòlegs.
Serà el PP la primera força o ho seran els independentistes? En el primer cas, i amb les eleccions espanyoles al desembre, la pressió serà absoluta per un govern tan dèbil. En el segon cas, Sabater i els seus agafaran aire i començaran, espero, a posar-se en marxa de debò.
Hospitabulis 