Només els indocumentats poden pretendre que això que estem vivint a Catalunya és flor d’un dia, un artefacte partidista o un desafiament propi d’una pel·lícula de cowboys. Què més voldrien ells!
Hi pensava aquest matí: ara és el Junts pel Sí, però fa una mica més de 100 anys ja va ser la Solidaritat Catalana. Una fórmula que relligava diferents mirades del catalanisme i que tenia enfront els de l’statu quo i els lerrouxistes. Noms diferents, idèntics batecs.
A Badalona, el 1907, la victòria electoral de Solidaritat Catalana va ser esclatant. El candidat d’aquella llista al nostre districte, Ignasi Girona, va guanyar l’escó a Madrid. Els nostres conciutadans el coneixien poc, en Girona, tot i que ostentava algun càrrec honorari al Foment de l’Agricultura de Badalona.
Ara bé, resulta que en Girona havia estudiat la carrera d’enginyer agrònom amb un altre Ignasi, l’Ignasi Sampere, que va arribar a tenir un càrrec important a La Maquinista Marítima y Terrestre i que es va afincar a la nostra ciutat, (us sona el Passatge Sampere, tocant a la Carretera de Santa Coloma?).
Tant l’un com l’altre van viure l’època de la modernització de l’agricultura a casa nostra i en Sampere va arribar a fer una aportació de nivell al sector de la maquinària agrícola: la Trilladora-limpiadora á vapor Sampere, marca la Española, que ha llegado á conquistar el mercado universal, com afirmava la publicitat. Va ser un boom es veu, la trilladora, i tots dos amics, juntament amb Josep Zulueta, van fer societat. La van batejar amb l’original nom de “Sampere y Cia”.
No us atabalaré ara amb els tràfecs societaris d’aquella mercantil, però retingueu una cosa: els seus amos van voler fer partícips de la mercantil a figures importants de la Cort madrilenya, (començant pel mateix rei i continuant pel comte de Romanones) i allò va acabar com el rosari de l’aurora. Els nous socis no hi van posar mai ni un duro, van jugar amb l’equip contrari, es van vendre a uns alemanys i van acabar ensorrant l’empresa.
El pobre Sampere va quedar molt tocat després de l’experiència, però per contra el seu catalanisme es va vigoritzar. Penseu que a les seves memòries divagava sobre si Catalunya té dret i raó de pretendre la independència i ell mateix es responia afirmativament, després d’estudiar pros i contres i concloïa que no cal esperar res dels que ens neguen aquest dret: “Madrid mai no ens concedirà res que no ens vegi capaços de prendre-ho”.
Fa més de 100 anys! I ara ve aquell i ens diu que la broma ja s’ha acabat. Quina actitud tan trillada! Quina actitud tan estèril!
Hospitabulis 