No estan sans.

Ahir era Sant Agustí, un dia que ja fa massa anys era el dia del sant de l’avi.

A diferència de la majoria de sants, de la majoria de les persones que l’Església ha pres al llarg de la història com a models, Agustí no és  recordat per un miracle, per un martiri o per una episodi determinat, no. La seva fama va lligada al seu repertori de pensaments, concentrats en frases curtes i entenedores. La més coneguda, segur, és l’estima i fes el que vulguis, ella sola mereixedora de tota santedat.

Tantes cites, tantes frases útils, que el refranyer, fixeu-vos-hi bé, ha acabat acceptant que no hi ha taula sense vi, ni sermó sense Agustí. Pel meu propòsit d’avui, -que no arriba a sermó-, Agustí també anirà bé.

Així que, dedicat als amics que van programar el capítol d’ahir de la benemerita creuada, als amics, -d’aquí i d’allà-, que han entrat a la fase del si no pots convènce’ls, confon-los, als amics dirigits per l’eminència que un dia va resumir la seva manera de veure la jugada dient me gustan los catalanes porque hacen cosas, als amics de tots colors que avui llegiran satisfets portades de diaris que farien vomitar a qualsevol periodista honest, als amics que en el fons del fons estan acoquinats, als amics que no han entès de què va la pel.lícula, (o potser ho han entès massa), als amics que buscant mitges tintes s’han aliniat amb els que volen que res canviï, dedicat a tots ells, dic, aquí teniu Sant Agustí: la supèrbia no és grandesa sinó inflor; i el que està inflat sembla gran però no està sa.

Read Full Post »

Pusil.lànimes, els de l’ànima petita.

Que algú que cregui raonablement que pot viure millor, renunciï a intentar-ho, és, ja em perdonareu, propi de pobres d’esperit.

Que renunciï a intentar-ho per por, tot i que es pot entendre, no fa de gent emprenedora. Que hi renunciï per motius sentimentals, és tendre i romàntic, però improductiu i al final estúpid. Que ho faci perquè l’estat d’ànim creat al seu voltant, a base de pressió mediàtica, així ho aconsella, és expressió, només, de gregarisme. Que renunciï a intentar-ho per temor a represàlies, de covard. Que hi renunciï per estimar que no en serà capaç és propi de gent amb baixa autoestima.

Recordeu la premisa del meu plantejament: creure que raonablement es pot viure millor.

Estic segur que hi ha motius suficients a casa nostra per creure que, col.lectivament, podem viure millor: amb millors serveis, amb oportunitats per a tothom, amb institucions que entenguin la seva gent i la respectin, amb ciutats endreçades, amb veu pròpia al món,…

Miro al voltant i no veig tanta gent pobre d’esperit, ni pusil.lànime com perquè haguem de renunciar a intentar-ho. Al contrari.

Read Full Post »

Argenté

En la mort d’en Joan Argenté, persona tan propera a Òmnium, persona tan predisposada a posar les seves paraules al servei del país, al servei de la defensa de la llengua, he recuperat un article que fa més de 30 anys va publicar a la Revista de Badalona.

El titulava “A favor de la certesa” i en un enfilall de raonaments preciosos i singulars, per poc habituals, s’apuntava a la Campanya per a la Llengua que en aquell moment impulsava la Crida a la Solidaritat.

No cal dir que, com sempre, l’Argenté lligava la llengua amb la capacitat dels homes d’entendre’ns i sublimava el valor de la diferència com a patrimoni de la humanitat. Salvar en un mateix viatge individus i pobles, amb raons que són eines i eines que són raons: les paraules. “Les nostres paraules”, deia, “són no solament el nostre capital, la nostra genuïna capcitat de tramesa i recepció, sinó encara més que això: són l’expressió de la nostra aptitud per viure identificats. És així com una vida personal perfilada s¡integra en una vida col.lectiva perfilada”.

Va passar, però, que per un error d’impremta-, l’article publicat a la Revista, va sortir escapçat. Una frase va quedar al calaix i l’Argenté, amatent, va reclamar,- amb una educació com la que li era tan pròpia-, una rectificació que va ser publicada al número següent.

Just en el punt en què l’article argumentava el valor que cada vida dóna a una persona o a una col.lectivitat, i que les fa per tant identificables, va desaparèixer una frase que segons l’autor li donava bona part del sentit i de la intencionalitat a la peça. La destaco en cursiva:

“Perquè si la vida, tan la personal com la col·lectiva, és tota una obra per a fer al llarg del temps, -més ençà de la primera incertesa fins arribar a la porta de l’última-, aquesta obra consisteix precisament en un real contingut amb relleu i color pel qual resulta que una persona és justament aquesta i no pas una altra, que una col·lectivitat és justament aquesta i no pas una altra. Si no fos així s’esdevindria la confusió…”

Les paraules, les raons. L’individu i el col.lectiu. Les persones i el poble. L’Argenté.

Read Full Post »