Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 5/07/2015

Fanalets

Em passa sobretot qual vaig a reunir-me amb algun company advocat a vells despatxos de l’Eixample. Secretàries amables em conviden a entrar a una sala de reunions, d’aquelles amb taules precioses, llibreries plenes de manuals o de repertoris de jurisprudència, que fa temps que ningú llegeix, i piles d’expedients caducs en un racó, criant malves.

Em conviden a entrar-hi i a prendre seient. Tanquen la porta darrera meu i començo l’espera de l’arribada de l’interlocutor en aquell petit temple del dret.

Jo no sec mai. Vaig de dret cap a la llibreria a fer el xafarder. Miro títols. Aprenc. Lògicament, si a la sala hi ha quadres, petites escultures, diplomes o gravats, les possibilitats d’aprendre se’m multipliquen.

Dijous va ser un dia d’aquests: sala de reunions a un despatx de Pau Claris, porta tancada rera meu i dos o tres minuts per davant, (aquest és el temps que tinc calculat, de mitja), per fer el tafaner.

Els ulls se me’n van anar directes cap a un marc que exhibia quatre primeres pàgines d’escriptures notarials del segle XVIII. La cal.ligrafia no era de les més entenedores i després de desxifrar quatre coses, vaig descartar aquell objectiu, – que em reclamava més temps del que jo tenia-, i vaig enfocar cap un altre document emmarcat. Va resultar ser un edicte, ben imprès,  del darrer quart d’aquell mateix segle XVIII. Primera lectura en diagonal, i un nom que em sona: Tomàs Alaret. De què em sona?

Començo a llegir i dedueixo que és una mena d’ordre, de caràcter fiscal, que detalla amb pèls i senyals com s’ha de repartir el producte incautat als contrabandistes. L’incentiu pels, diríem, inspectors d’hisenda d’aleshores era ben clar: una part d’allò que enxampéssin era per ells. Una part que variava segons la casuística de l’aprehensió i que, en tot cas, havien de compartir, -també de forma molt regulada-, amb els seus superiors.

De cop la memòria, -que no tinc massa generosament dotada-, m’activa el record: l’Alaret em sona a Revolta de les Quintes.

Fa uns dies em va venir a les mans un llibre magnífic editat pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya: Treure’s el jou del Damunt. La Revolta de les Quintes (1773-1774), de Lluís Roura. Una història de pel.lícula, però absolutament real. Un exemple rotund de l’esperit de resistència dels catalans a l’ocupació del país. Gira a l’entorn de la negativa dels barcelonins a sotmetre’s a un sistema de reclutament forçós, -les quintes-, que xocava amb el sistema de voluntaris que les derogades Constitucions de Catalunya establien.

El cos del llibre que us dic, té com a element central un extens i detallat informe que un funcionari del rei fa de tot l’episodi,  un episodi que va durar un parell d’anys gairebé. El funcionari en qüestió, a la part final del seu informe no s’està de fer arribar la seva personal visió de tot plegat, perquè a la cort la coneguin i la tinguin present. La podria subscriure un García Margallo qualsevol. Fixeu-vos en aquesta mostra, (i no em digueu que la darrera frase no recorda allò de vagar por el espacio sideral por los siglos de los siglos):

“La materia ofrece mucho campo para poder hacer con hacierto algunas reflexiones políticas sobre si son provechosas o perjudiciales al estado las desmedidas riquezas que el comercio, fábricas y manufacturas acopian en Barcelona, porque confinadas con el genio inclinación, costumbres e interior gobierno democrático, que procuran entretener los varios cuerpos o comunidades en que se dividen sus naturales, forma el todo un completo de circunstancias, que provocándolos a solicitarse una absoluta libertad, les amenaza de su total ruina”. 

Així estàvem fa dos-cents quaranta anys. Com ara.

Acabo amb una història perifèrica a la de la Revolta de les Quintes. En una de les fases de la revolta, els barcelonins van burlar-se de l’ordre dictada pel governador “militar y político de esta plaza de Barcelona y su distrito” que obligava a qualsevol que sortís pel carrer a partir de les nou del vespre, a portar un fanalet. Era una mesura de protecció per les tropes ocupants, que així s’havien d’estalviar sobressalts, sorpreses i escaramusses. L’ordre, que amenaçava amb penes de presó a qui anés sense il.luminació, els barcelonins se la van prendre com el que era, una retallada a les seves llibertats, (i una incomoditat durant les nits d’estiu, sigui dit de passada). Quan el governador va desatendre la petició de derogar-la que li van fer arribar els barcelonins, els ciutadans van activar immediatament el mode mofa. Es concentraven a la plaça del Palau i quan sonaven les nou, encenien fanalets de tots colors. El funcionari del rei escrivia:

“…dió en acumularse a prima noche en la Plaza de Palacio, y al toque de la retreta encendían todos a un tiempo sus faroles de papel, deteniéndose en corrillos y destemplándose en murmura la providencia. Este desorden se fue aumentando de más en más hasta que, en la noche del día 15, quatro o cinco mil farolillos (los más, pintados con ridículas calaveras, muertos, horcas y otras cosas de este tenor), y, encendiéndoles todos al toque de las nueve…”.

Allò devia ser un festival. La revolució dels somriures en versió segle XVIII.

La resposta de l’establishment? la mateixa que hauria trobat la Soraya: publicar un altre edicte prohibint que ningú es pogués aturar, ni fer grupets, ni ajuntar-se mentre anaven amb el fanalet.

El repte fou de nou superat: va créixer la concurrència a la plaça del Palau, tots amb el seu fanalet amunt i avall, això sí, sense aturar-se ni ajuntar-se. El funcionari al.lucinava: “…en irrisión de la orden, se paseaban y corrían los paisanos de una parte a otra de la plaza, haciendo continuos gyros y llevando muchos de ellos extravagantísimos faroles, que más que para alumbarse parecían destinados para hacer mofa”.

I sant tornem-hi. Una nova ordre: “…ordenamos y mandamos que ninguno pueda llevar farol que no sea blanco y de la hechura y forma regular (…) y que los que lo llevaren no hagan corrillos ni se paseen ni para este fin en la plaza de Palacio ni en otro parage público…“. L’endemà a la plaça Palau hi havia el doble de gent.

I van venir noves ordres, cada cop més contundents, i en Tomàs Alaret, pregoner i trompeta reial, vinga a treballar. I més militars, cada cop més alliçonats. Fins que van tornar a tenir-nos controladets.

I així fins els nostres dies. I així fins el dia que ens treurem, definitivament, el jou del damunt.

Read Full Post »