Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 9/06/2015

Les cartes sobre la taula

La meva experiència en el camp dels naips és escassa i la tendència que porto actualment no fa pensar que hagi de millorar gaire els propers anys. Es limita, gairebé, al temps d’infantesa, bé a Vidrà, en estades freqüents a la Fonda Serrasolsas, bé als estius familiars de set i mig, brisques, cinquillos i altres jocs d’alta complexitat, com veieu.

A les pel.lícules, però, les cartes quasi sempre van associades al pòquer i a aquelles rondes finals en què, en to dramàtic i música o silencis ben mesurats, els jugadors van ensenyant les seves cartes. L’enginy dels guionistes sol portar a una de  dues solucions: o el que ha anat guanyant tota l’estona acaba de rematar la feina a la darrera ronda o el que semblava perdut fa una remuntada espectacular arriscant bous i esquelles. (Bé, també hi ha una altra solució possible, la del qui es veu perdedor i fum patada a la taula per acabar la partida per la via expeditiva, però pel que vull explicar no és una solució que calgui contemplar, espero).

A la ciutat, des de l’endemà dels comicis estem, en aquest sentit, veient com els partits juguen les seves cartes.

I tot i semblar que el joc és dat i beneït des de fa dies i que una jugadora té tots els números per endur-se el premi gros, l’altre aspirant no dóna el braç a tòrcer i va llançant sobre la taula algunes cartes que estan posant nerviós a més d’un: que si un trio d’entrevistes a televisions espanyoles, que si una escala de mobilitzacions espontànies, que si una doble parella de probildus i pressions als socialistes,… La suor s’apodera de la concurrència i els cors dels espectadors de la partida bateguen cada cop més de pressa.

Qui més qui menys sap i coneix que en aquestes rondes finals el control dels nervis és imprescindible, si es vol guanyar. I el control dels músculs facials també. No fer cap pas en fals, no precipitar-se és clau. No deixar-se endur per la por. No ser previsible.

Dissabte, a la plaça de la Vila, els jugadors, (permeteu-me aquesta metàfora ludòpata), posaran les seves cartes sobre la taula. En votació individual i secreta. L’estratègia del PP rau, ara com ara, en sembrar dubtes, en alimentar pors, en posar pressió als socialistes. Una por basada en l’amenaça de ser assenyalats amb el dit com a culpables de portar la independència a Catalunya, (com si això fos així de fàcil i com si l’alcalde en funcions no s’hagués vantat mai de ser aturat pel carrer per independentistes que deia ell que li deien que el votarien).

Si mai arriba la independència a Catalunya, serà perquè els ciutadans ho haurem votat en referèndum, si constiuïm un nou estat serà perquè la gent ho decidirem democràticament. De debò creu que això depèn dels quatre regidors socialistes badalonins? Si això fos així li asseguro que ara com ara mig Catalunya els estaria oferint l’oro i el moro, (amb perdó).

El PP pressionant al PSC. Previsible, allò que deia.

Read Full Post »