Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juny de 2015

En acabat. Aquesta és la clau. En acabat. Que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, digué el poeta del poble. Però en acabat.

Ara bé, aquí resulta que els poetes no tenen res a fer davant els politòlegs. Quan tothom sap que els poetes, -els bons, naturalment -, arriben a la fita de destil·lar en un vers allò que un politòleg només seria capaç d’explicar, (i encara), prèvia xerrada d’un parell d’hores (i, normalment, deixant set vies d’escapatòria futura per si el seu anàlisi fa aigües al cap de dos dies).

Més val saber-ho i dir-ho: la lluïsor als ulls farà sumar més indecisos al procés que trenta tristes estratagemes pseudoelectorals, confiades als nous gurús de la tribu. Ho té dit algú que admiro, en Francesc Marc Àlvaro: “laboratoris acadèmics on la política s’estudia molt sovint com una realitat de la qual s’obvien o es minimitzen els factors humans“.

Vinga, va. Aprofitem el dia i cremem avui a la foguera, -no tindrem cap altre Sant Joan fins el 27-S-, les nostres intoleràncies de cada dia. Sapiguem ser dignes dels qui ens han precedit. M’ho deia l’altre dia el gran Oriol Tramvia parlant dels candidats a la presidència del Barça: en cas de dubte, només cal mirar quina opció és la que l’establishment estatal espanyol més tem. Aquella opció és, sens dubte, la bona.

La Soraya tem la unitat.

Read Full Post »

Fair play

L’escenari serà el mateix, la Plaça de la Vila i l’Ajuntament. El tema de discussió, també. Bé, entenem-nos, aproximadament. Ja que 100 anys de distància separen el juny de 1915 amb aquest juny de 2015.

El juny de 1915 a la Casa de la Vila hi havia mala maror. Uns mesos abans, la Unió Federal Nacionalista Republicana, un invent electoral que sumava sectors molt diferents del republicanisme del país, (des d’Andreu Nin a Pompeu Fabra, per entendre’ns), havia guanyat les eleccions municipals a Badalona. Josep Casas, va ser nomenat alcalde.

Naturalment la Lliga, el partit de dretes, el partit de l’ordre, s’ho mirava de reüll: com podia ser que aquella suma de gent tan diferent, amb poca experiència, els hagués passat la mà per la cara?

El mandat, doncs, va ser mogut, perquè els retrets d’uns cap als altres eren constants. Algun hooligan de la Lliga s’esforçava, pel que sembla, a mantenir sempre viu el foc de la polèmica i del menysteniment de l’alcalde i els regidors de govern.

A finals de maig de 1915 un incident d’escassa rellevància, (el regidor Nadal, de la Lliga, va fer unes insinuacions insidioses que no van caure gens bé en un Ple), va generar un creuament d’articles als diaris locals, (avui amb quatre tuits ho haurien arreglat). Al Sol Ixent, -controlat per la Lliga-, protestaven per l’agressió rebuda per en Nadal. Al cap d’uns dies tot l’equip de govern sortia en defensa de l’alcalde posant en dubte la veracitat de l’agressió i reclamant fair play als adversaris, signant una carta probablement redactada per en Francesc Estruch.

“Protesteu en bona hora en els termes que vulgueu i allà aont vulgueu, i recabeu per a vosaltres tota la llibertat que us sía necesaria per a obrar conforme als vostres designis i intencions, sien les que sien; però no olvideu, com ara sembla, que nosaltres també som portats al Consistori per a que honradament administrèm els cabals públics; i que tant si us enfadeu o ho feu veure, i ens negueu, com ja ens l’heu negada llargues temporades la vostra cooperació i ajuda, seguirem com sempre impertèrrits en la nostra tasca; més o menys acertats, com se suposa, però sempre honradament i amb el cap ben alt, fins a portar-la a terme”.

Reclamar fair play, fa 100 anys i ara, mai és sobrer.

Per cert, l’invent transversal de la UFNR va tenir un breu recorregut i Lerroux i la seva Conjunció Republicano Socialista que s’hi havien acostat, segur que hi van tenir molt a veure.

Read Full Post »

Les cartes sobre la taula

La meva experiència en el camp dels naips és escassa i la tendència que porto actualment no fa pensar que hagi de millorar gaire els propers anys. Es limita, gairebé, al temps d’infantesa, bé a Vidrà, en estades freqüents a la Fonda Serrasolsas, bé als estius familiars de set i mig, brisques, cinquillos i altres jocs d’alta complexitat, com veieu.

A les pel.lícules, però, les cartes quasi sempre van associades al pòquer i a aquelles rondes finals en què, en to dramàtic i música o silencis ben mesurats, els jugadors van ensenyant les seves cartes. L’enginy dels guionistes sol portar a una de  dues solucions: o el que ha anat guanyant tota l’estona acaba de rematar la feina a la darrera ronda o el que semblava perdut fa una remuntada espectacular arriscant bous i esquelles. (Bé, també hi ha una altra solució possible, la del qui es veu perdedor i fum patada a la taula per acabar la partida per la via expeditiva, però pel que vull explicar no és una solució que calgui contemplar, espero).

A la ciutat, des de l’endemà dels comicis estem, en aquest sentit, veient com els partits juguen les seves cartes.

I tot i semblar que el joc és dat i beneït des de fa dies i que una jugadora té tots els números per endur-se el premi gros, l’altre aspirant no dóna el braç a tòrcer i va llançant sobre la taula algunes cartes que estan posant nerviós a més d’un: que si un trio d’entrevistes a televisions espanyoles, que si una escala de mobilitzacions espontànies, que si una doble parella de probildus i pressions als socialistes,… La suor s’apodera de la concurrència i els cors dels espectadors de la partida bateguen cada cop més de pressa.

Qui més qui menys sap i coneix que en aquestes rondes finals el control dels nervis és imprescindible, si es vol guanyar. I el control dels músculs facials també. No fer cap pas en fals, no precipitar-se és clau. No deixar-se endur per la por. No ser previsible.

Dissabte, a la plaça de la Vila, els jugadors, (permeteu-me aquesta metàfora ludòpata), posaran les seves cartes sobre la taula. En votació individual i secreta. L’estratègia del PP rau, ara com ara, en sembrar dubtes, en alimentar pors, en posar pressió als socialistes. Una por basada en l’amenaça de ser assenyalats amb el dit com a culpables de portar la independència a Catalunya, (com si això fos així de fàcil i com si l’alcalde en funcions no s’hagués vantat mai de ser aturat pel carrer per independentistes que deia ell que li deien que el votarien).

Si mai arriba la independència a Catalunya, serà perquè els ciutadans ho haurem votat en referèndum, si constiuïm un nou estat serà perquè la gent ho decidirem democràticament. De debò creu que això depèn dels quatre regidors socialistes badalonins? Si això fos així li asseguro que ara com ara mig Catalunya els estaria oferint l’oro i el moro, (amb perdó).

El PP pressionant al PSC. Previsible, allò que deia.

Read Full Post »