Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Mai de 2015

Què va passar?

Em demanen, els amics del Tot, una anàlisi d’urgència del que va passar a la ciutat aquest diumenge. Miraré de fer-me entendre, però no em demaneu ni rigor científic, ni massa divagacions d’aquelles de manual, que ara com ara encara no estic en condicions de fer. Deixeu-me moure només en el camp de les intuïcions.

I per fer-ho, em situo al començament del diumenge. Fins i tot potser uns minuts abans que comencés el diumenge; dissabte a la nit, encara. L’alcalde estava a punt de fer el darrer tuit abans de quedar en funcions. Va pensar en lloar l’èxit del concert al Passeig Marítim i va començar a teclejar. El resultat? Llegiu-lo vosaltres mateixos: “Estas son las fiestecitas que organizamos según la oposición de #Badalona. Pues toma fiestecita!!!!”.

Aquest va ser el punt i final, a les xarxes, del seu mandat: toma fiestecita!!!!. Amb quatre signes, quatre, d’exclamació.

Té cap importància?, direu. Per mi sí, pel què venia a significar. El toma fiestecita!!!! és l’expressió del cristianoronaldisme polític. Un crit. L’alcalde, que ho tenia tot de cara, que les enquestes donaven com a guanyador, que jugava amb el vent a favor d’aquella ambigüetat que sempre proporciona una agenda mig d’alcalde, mig de candidat, que tenia amics ministres, que veia els mitjans de comunicació públics locals rendits als seus peus, que feia milers de quilòmetres fotografiat tamany XXL a tota la flota de TUSGSAL,… aquest alcalde, lluny d’apuntar-se medalles i prou, va necessitar recordar-se de l’oposició. Igual que en Ronaldo es recordà d’en Messi quan li donaven la pilota d’or.

Abassegador. Aquest ha estat l’estil. I la gent, que reconeix majoritàriament que a nivell d’intendència, la ciutat ha estat ben cuidada, no ha entès que no es pogués fer el mateix però amb un estil més dialogant, menys prepotent, més sensible, amb menys lluentons, menys globus i menys capitals europees de cartró pedra. S’ha tingut la sensació que el govern local, en molts episodis, no s’han pres els ciutadans com a tals sinó com a clients d’un supermercat a qui enredar amb quatre tècniques de marketing d’estar per casa.

I ara, altres intuïcions.

La novetat del Guanyem com a producte polític el feia subjecte d’una puresa molt atractiva i molt valorada en temps de corrupcions televisades i processos judicials monitoritzats. I aportava una foto de la Badalona que el PP havia victimitzat expressament o per error: mestres de l’escola pública, gent de procedències diverses, amics de la brigada Omega, etc… I tot això lligat amb l’experiència militant de les CUP.

Dels clàssics, que n’he de dir? Una ERC que torna, un PSC que sembla no tenir firmada cap clàusula sòl, una CiU que ha quedat atrapada entre el discurs que li recordava la investidura de fa quatre anys, les intervencions de la família Pujol televisades durant dies  i el convenciment de molts dels seus votants que això de l’ordre, el govern local ho tocava prou bé.

També una ICV que respira alleujada de no haver quedat del tot fagocitada per Guanyem. I finalment, Ciutadans, amb un candidat que és ara per ara desconegut, que penja d’un Rivera, que al seu temps penja dels amos dels grans mitjans de comunicació.

Que comenci el mandat.

Read Full Post »

Que què tenim?

Tenim un Ajuntament nou. I un govern del PP que no n’ha tingut prou amb amagar les sigles per desmemoriar als ciutadans. I un alcalde passat de frenada en l’eufòria i en el personalisme. I un model clientelar que entra en crisi. I uns reptes brutals per les forces que estan cridades a consolidar una suma, que resulta que sí que és possible. I una CiU que entrarà de ple en un camí de renovació. I un PSC amb tota la pressió a sobre. I l’evidència que perdre la  puresa opositora d’alguns els farà conèixer paisatges desconeguts. I un Ajuntament amb funcionaris en estat d’expectació màxima. I riscos. I possibilitats. I una ciutat que avui s’ha llevat com qualsevol altre dia: amb gent que va a treballar, amb gent que pateix, amb gent que és feliç, amb infants cap a escola,… Tot això tenim. I un nou capítol per la història d’una ciutat que, senyor Albiol, ni va començar amb vostè ni acabarà amb qui sigui que vingui.

Que què tenim? Tenim Badalona.

Read Full Post »

La Confraria de Santa Anestèsia

Avui és Sant Anastasi. Un sant fals de tota falsedat, segons s’ha demostrat científicament, que malgrat això mereix els honors dels badalonins, ni que sigui per allò de la fe dels nostres avis i pel respecte a la tradició més fonda.

I la festa, – i tot el programa d’actes que fa dies que rutlla y lo que te rondaré morena… -, no està en mans de la confraia d’aquell sant, no. Està sota control de la Confraria de Santa Anestèsia. Una confraria amb un patró major, alt com un Sant Pau, que comana, trempat, els seus acòlits des de fa anys i panys. Una confraria amb confrares de dues classes: els que dónen la cara i els del cucurutxo. Aquests últims són els que porten el timó, invisibilitzats i immunes a tota crítica.

Els d’aquesta confraria no reparteixen cap coca típica, ni xocolata.

Ells reparteixen anestèsia, amb l’objectiu d’induir aquella plàcida pèrdua de sensacions que produeix el somnífer, al màxim nombre de badalonins-votants possibles. Que oblidin Rato, que oblidin Rita, que oblidin tot allò que no pita.

Els efectes de tota anestèsia, per sort sempre són reversibles, però això vol temps. Confiem que la resta de confraries de la ciutat ajudin, abans del proper dia 24, a recuperar memòria, to muscular i reflexes als qui han rebut la pastilleta blava.

Read Full Post »