Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 16/04/2015

Com l’Hachiko?

Ahir al vespre, immers en la prèvia de Sant Jordi, vaig tenir ocasió d’assistir a la presentació de la darrera novel.la guanyadora del Folch i Torres: Hachiko. El gos que esperava. D’assistir-hi i de presentar el seu autor, en Lluís Prats, abans que fes allò tan difícil d’intentar fer néixer, en pocs minuts l’interès del públic per una obra que li ha portat feina de setmanes o mesos.

Vaig al gra. L’Hachiko d’en Prats és un llibre preciós. Una història probablement coneguda per molts però reescrita amb paraula clara i esperit sensible. El Tòquio d’abans de la guerra, un professor, un gos, la fidelitat i l’esperança. Una obra dirigida al públic juvenil que, de cap manera, farà nosa a ningú que hagi superat, amb més o menys èxit, aquella etapa de la seva vida.

L’Hachiko espera durant anys, l’arribada del professor Ueno, a l’estació de tren de Shibuya. Una espera que fa néixer l’estima, l’admiració, la solidaritat i la tendresa a la galàxia d’habituals d’un lloc tan concorregut com una estació.

Mentres en Lluís Prats ens parlava de la seva manera d’afrontar una història com aquesta, basada en fets reals, de la que se n’han fet reportatges i pel.lícules, de la que ja se n’ha escrit en altres ocasions, em va venir al cap que potser nosaltres, els catalans, som com l’Hachiko: Catalunya, el país que esperava.

La nostra llibertat se’n va anar, no precisament en tren, fa 300 anys. I des d’aleshores que l’esperem. Prou que ens animen alguns a deixar-ho córrer, però el nostre instint, -contra tota lògica, potser-, ens manté en vigília.

Però som com l’Hachiko? Esperem alguna cosa que no pot tornar? Res d’això. Esperem passivament? Tampoc. Si no fos possible recuperar la llibertat, els qui ens la van prendre no s’esmerçarien tant i tant en fastiguejar-nos, en sembrar el desànim entre nosaltres, en provocar la por a la nostra gent i en comportar-se, alguns, com autèntics saltataulells. La llibertat pot tornar. I no tornarà en tren, no. L’estem anant a buscar.

L’Hachiko va guanyar-se un monument i l’estima de tota la ciutat de Tòquio. La seva espera no molestava ningú i no incomodava consciències. Tenia un punt de naïf, fins i tot. La nostra espera, en canvi, no desperta passions públiques entre els qui ens observen, però ens admiren secretament. I quan assolirem la llibertat, la història de la nostra esperança i de la nostra fidelitat a la llibertat serà glossada per força.

I no em faria res que, en aquell moment, les il.lustracions del Catalunya. El país que esperava, siguin tan brillants com les del llibre d’en Prats. A fe que La Galera va fer bé d’apostar per les aquarel.les de Zuzanna Celej.

Read Full Post »