Jo sóc dels de l’oportunitat perdura. Encara. Però la sensació que entre tots l’anem esllanguint es va apoderant de molta gent.
“Què ens ha passat?”, o “com hem arribat fins aquí?”, són preguntes pròpies que cal fer-se després d’una discussió conjugal, d’un conflicte grupal o, com ara, a Catalunya, després d’un desencant tan sobtat.
Només si mirem d’entendre’ns podrem arreglar les coses.
El que és important, tanmateix, és que la reflexió sobre aquestes preguntes persegueixi la superació del conflicte. Tàctica Guardiola, per entendre’ns: res de retrets. Perquè si la recerca de la causa del ridícul d’ahir al vespre la basem en hemeroteques, en declaracions, en tuits o en el tu més, no cal posar-nos-hi. Tanquem la paradeta i tal dia farà un any, (això sí, i tal dia ja passarem el tràngol d’explicar-ho als nostres néts, també).
Per tant, mirem-ho en positiu. Per explicar com ho veig jo, deixeu-me explicar primer una cosa:
Fa anys i panys, servidor va estudiar cinc cursos de solfeig al Conservatori de Badalona. No n’he tret mai profit, però tinc les nocions necessàries per no anar del tot peix pel món dels pentàgrames. Els pitjors mals de panxa en aquella casa els vaig passar sempre amb les lectures a vista: aquells minutets tu sol amb una partitura desconeguda i l’imminent actuació davant d’uns examinadors també desconeguts. I el ditxós canvi de claus hi tenia molt a veure.
Sí, perquè com en qualsevol procés, en els meus estudis musicals les dificultats anaven in crescendo a mesura que passaves els cursos. I ben aviat, va arribar una dificultat que no esperava: tant que m’havia costat llegir en clau de sol i, de cop, em plantificaven una clau de fa que m’obligava a llegir la mateixa música amb una altra mirada! Buf, els canvis de clau…
Les claus, en el món musical supleixen les limitacions del pentàgrama, ja que el nombre d’altures que poden representar-se en cinc línies no és suficient per el nombre de notes que pot produir un cantant, un instrument o una orquestra.
I ara torno al fil.
Fa quasi dos anys el Consell Assessor per a la Transició Nacional ja va identificar el mètode de les eleccions plebiscitàries com una de les alternatives davant un hipotètic rebuig de l’Estat espanyol a la consulta. Per tant, ja fa temps que això del plebiscit ho tenim sobre la taula. Ja fa temps que ho hauríem pogut pair. Unes plebiscitàries són per parlar d’una cosa. D’una de sola. D’un sí o un no. De la independència o de la no independència. La introducció d’altres temes, – sota criteris demoscòpics, sociològics o, tant se val, meteorològics -, les converteix en unes eleccions normals. Evidentment unes eleccions plebiscitàries no impedeixen, ni poden prohibir, que es parli d’altres coses, però fent-ho, parlant de les persones, de les sensibilitats socials, de les trajectòries, …, les convertim en unes eleccions normals i corrents.
Si el camí cap el 9N va sortir bé, va ser perquè la cançó que vem interpretar els catalans i les catalanes la vem llegir en clau de país, en clau de sol si ho voleu. Ara sembla que uns i altres, -aquí les mesures i les proporcions poseu-les com vulgueu, que no vull embolicar la troca-, ens forcin a interpretar la mateixa partitura, la del camí cap a la independència, en clau de partit, en clau de fa.
I això no guixa, ja es veu. Perquè com vaig aprendre al Conservatori cada instrument, cada cantant, té una tessitura diferent, – aquell interval de notes on s’hi sent còmode, on ell és ell – i cada tessitura comporta una determinada clau en el pentàgrama. En el camí cap a la llibertat cada poble també té la seva tessitura. I la tessitura catalana, – aquell tarannà on realment ens sentim còmodes, on som qui som -, comporta la clau de país i no la de partit.
Canviem la clau. Deixem-nos de retrets, de declaracions, de llistes úniques de sí però no, però amb independents tu sí, jo no, de si ara, de si demà,… Algú parlava de llistes paraigua però aviat el que necessitarem seran unes katiuskes per sortir del fang i tornar al sentit de país. Vinga!
Deixa un comentari