La gent que abans de dir-ne una de grossa, avantposen un “perdoneu-me l’expressió”, en el fons són plenament conscients que la van a dir grossa. Si no fos així, naturalment, no posarien la falca protectora que els ha de permetre a posteriori matisar l’atzagaiada. No sol quadrar, doncs, un “perdoneu-me l’expressió” amb un estat d’espontaneïtat màxima, de confiança absoluta amb els qui t’escolten. En aquests casos, l’atribut cap a un adversari, la idea més radical o la màxima més indecorosa surten a raig, sense pal.liatius.
Aquesta setmana el “perdoneu-me l’expressió” l’he sentit en un fragment d’una xerrada robada a en Duran. Una xerrada que feia a la seva militància, em sembla que gironina. Vagi per davant que no és massa digne del periodisme això de transcriure converses robades, (com tampoc deu ser massa digne dels companys de partit gravar les reunions internes i després vendre-se-les). En Duran, en aquella conversa, abans de qualificar el grau de capacitat governamental dels qui ara donen suport al govern també del seus, va desplegar el matalàs del “perdoneu-me l’expressió”. Això indica, a parer meu, que era conscient que hi havia algun risc, que era conscient que en cas de transcendir, potser necessitaria fabricar una excusa florida dies més tard. O indica, ves a saber, que potser té assumit que viu a l’època de la presumpció de gravació.
Faig un salt, ara. I me’n vaig a un llibre, un llibre de Facu Martínez, de títol explícit “Així era i així és”. Un llibre que té un no sé què d’aquells anuncis de dietes miraculoses, amb una foto de l’abans de la dieta i una del després, però amb la particularitat que el pacient és una ciutat, és Badalona i que la dieta, més que una dieta, és la història. Amb un exercici preciós de buscar els mateixos punts de vista amb dècades de distància, se’ns apareix una ciutat que és la mateixa però que és diferent. A cada parell de fotografies bessones només alguns punts de referència que no han canviat, permeten fer-te la composició que et treu del dubte: una xemeneia, un turó, una façana… Elements antics immòbils que en fixen d’altres de més nous.
I torno a en Duran, ara. Fa anys vaig compartir una roda de premsa amb ell a l’Hotel Miramar. I quan dic que fa anys, vull dir que en fa molts d’anys, a primers dels noranta. Ell ja ostentava el càrrec que ara ostenta en el seu partit i jo devia ser president comarcal dels convergents. Si demà la Facu Martínez anés a cobrir una roda de premsa similar i comparés la foto que fes amb la d’aquella altra roda de premsa, probablement en Duran faria, si em permeteu l’expressió, el paper de xemeneia, de turó, de façana… un element immòbil que ajudaria a fixar-ne d’altres de nous a la fotografia actual. Un element important, sens dubte. Un element referent del passat que ajuda a entendre el present. Un present en el qual, a uns més que a d’altres, els costa una mica d’anar-hi encaixant.
Deixa un comentari