La setmana passada, els nostres veïns barcelonins, celebraven la BCNegra, una setmana plena d’activitats al voltant de la novel.la negra. Ja ho sabeu: policies, crims, màfies, gangsters i assassins. Vaja, meravellós es miri com es miri, si no et toca el paper de víctima, és clar.
A Badalona, la llibreria Saltamartí ja fa uns anys que s’hi apunta. I també alguna entitat, – com els de Bateneu l’any passat -, mostren de tant en tant la seva afició per aquest gènere literari.
Si cada ciutat té el seu crim llegendari, Badalona no pot ser menys. El mes que ve s’escau el 80è aniversari del que la premsa de l’època va batejar senzillament així: El Crim de Badalona. Jo vaig descobrir fa poc aquesta història i vaig parlar-ne amb la descendent d’un dels seus protagonistes tangencials, el metge que va haver de fer una autòpsia espectacular al Cementiri Nou, en presència de la policia, de la premsa, de l’assassí i de la seva còmplice, que pobreta va caure desmaiada en rodó, només faltaria.
Us ho faré breu, i us estalviaré detalls per si sou aprensius: imagineu-vos Llefià fa 80 anys. (Si us falla la imaginació, apunteu sisplau: http://www.llefia.org, quina meravella d’arxiu històric online!).
Ara situeu-vos al carrer de la Mare de Déu de Lorda, un dels més ben traçats aleshores, ple de torretes, modestes i populars. El xalet del número 5 estava per llogar, però el seu propietari no les tenia totes. Estava escamat perquè els últims llogaters van acabar sent detinguts: hi fabricaven moneda falsa. I l’anterior no fou tampoc un angelet: resultà ser un estafador. Total, que se l’hi presenta un personatge de parla fluïda, amb un cert accent argentí o italià i se’l posa a la butxaca. Passat molt poc temps, però, el propietari s’adona que s’ha tornat a equivocar i es veu obligat a desnonar-lo. El llogater, educadament tanmateix, li torna les claus i ell repassa la finca per veure com li ha deixat. Unes rajoles maldestrament col.locades el fan sospitar. Les aixeca, -algú les havia enganxat amb guix-, i fa el descobriment: el cadàver d’una dona dins d’un sac…
A partir d’aquí és divertit de seguir la premsa de l’època, La Vanguàrdia, La Humanitat, l’ABC o la que us vingui de gust. Tots els diaris en van parlar. Només us diré que l’assassí era un crack; impertèrrit, impertorbable, trobava respostes per tot. Totes les pistes l’apuntaven sense marge d’error i ell continuava inventant històries i construint explicacions inversemblants. Imagineu-vos que quan els transportistes que van traginar una caixa amb la difunta a dintre, sense saber-ho, van declarar que sí, que aquella caixa feia pudor, ell va dir que dins hi havia mantega i embotits que s’havien fet malbé…
La pel.lícula va durar força. No era com ara que en dos dies oblidem històries tan bèsties com els crims masclistes, per exemple. I el dia del judici, al Palau de Justicia, la gent feu cua al carrer per tenir lloc a la sala. Un dia n’hauriem de fer una novel.la.
Deixa un comentari