Per poder parlar de pacte fiscal hi ha d’haver un reconeixement del fet que els diners que paguem els catalans són, en la seva totalitat o en part, de les institucions que els representen. I això, la constitución española no ho recull, (i menys després de la sentència de l’Estatut). Per ells, els territoris no paguen impostos, (no hi ha catalans, hi ha espanyols que viuen a Catalunya).

El dèficit fiscal, (aproximadament de 2.500 € per persona i any), no és suportable.Ara estem en aquell moment del “o caixa, o faixa”. I,- desfem l’equívoc -, volem faixa.

Cal construir complicitats dins del país per avançar. Evidentment Catalunya, estat propi, serà econòmicament viable. (I els temors de perdre mercats són això, temors. Al final, passada la febrada del moment del trencament, les relacions comercials i econòmiques acaben seguint criteris de preu, qualitat i proximitat).

Eduard Voltas

1. La independència sembla que sigui una cosa perquè la disfrutem els independentistes. I no. És perquè la disfruti la majoria

2. Hem de triar: o la nostra prioritat és tenir un estat o és tenir una comunitat identificable durant 1000 anys més. Probablement ambdues coses alhora no són possibles.

3. Estic d’acord amb la frase d’Artur Mas quan diu que en matèria cultural podem actuar com si fóssim independents.

4. Proclamo el valor de les renúncies en política. La cultura del “us heu baixat els pantalons!!” sol ser estèril. Hi ha renúncies a postulats tradicionals que ens poden acostar a la victòria política.

5. La independència no és l’objectiu. La independència l’hem de veure com l’instrument.

6. El dret a decidir també és, per què no?, per exempleel dret a decidir que volem tenir la millor educació d’Europa. Ens cal esperar la independència per treballar per aquest objectiu? O bé: l’hem d’esperar per treballar per aconseguir competències en l’ús d’idiomes entre els joves? O per aconseguir exportar més?

7. Seria frustrant que la independència sigui una cosa llunyana sense la qual fos impossible el progrés del país. La independència l’hem de veure, ja ara, com a motor de progrés.

8. M’agrada el concepte d’alliberament nacional o d’emancipació si ho voleu. Perquè fa entenedor que primer t’has d’alliberar. Després aconsegueixes la independència. Primer ets una societat diferent, després ve l’Estat. No al revés.

9. He viscut de prop el desprestigi de la política. Qualsevol procés històric necessita una política digna i dignificada. Els polítics han de canviar, de millorar. I la gent ha de ser menys sensible a la demagògia barata, que solen impulsar els qui no necessiten la política per manar, (poder econòmic, poder mediàtic). A la gent que només podem canviar les coses des de la política, ens toca defensar-la.

10. Si Pallach es preguntava “La democràcia, per fer què?”, imagineu-vos si no ens hem de preguntar la independència, (que és un concepte molt més discutible, o almenys molt més discutit), per fer què?

11. Ens hem de treure de sobre l’angoixa de si la independència la veurem o no la veurem. És com la inspiració, ens ha d’agafar treballant.

12. En el procés de la independència no és versemblant pensar en què hi arribin junts tots els països catalans.

Josep Ramoneda

1. L’estat propi és raonable, desitjable, imprescindible.

2. Per aconseguir l’estat propi és condició que Europa es democratitzi. És imprescindible, per exemple, l’elecció d’un president per sufragi universal.

3. Jo també prefereixo un estat propi més que una nació eterna.

4. Pensar que amb l’estat ens trobarem en un escenari d’una llengua, una cultura, una nació, és una fantasia.

5. Les comunitats homogènies ja no existeixen al món.

6. La cultura és la manera de parlar, de treballar i de desitjar d’un país, (Hegel)

7. La independència d’una cultura es mesura en part per la seva capacitat d’internacionalitzar-se.

8. Ens sentim algú quan som reconeguts. Hem de ser un actor en el món.El Parc Biomèdic de Barcelona, per exemple, ens fa ser actors en el món.

9. És en l’ensenyament on es comença a guanyar la independència per la independència.

10. Hem de superar el concepte clàssic d’estat. L’estat no és la culminació. La culminació és la societat, aconseguir una bona societat.

11. Potser la via economicista és la més ràpida per convèncer, però subratllem-ne d’altres, també: pujar el nivell cultural del país, pujar-ne la capacitat cultural.

12. Allò normal seria que a la independència ens hi portés una interacció de societat civil i política. És important l’impuls d’un lideratge polític.

13. Cal una reivindicació clara de la política. Sense una recuperació de la dignitat de la política és molt difícil arribar a la independència.

14. Un dels principals perills que correm és el de caure en una corrupció sistèmica. Això sí que seria una amenaça.

15. És cabdal el control del llenguatge en tot aquest procés. Veiem, per exemple, com s’ha anat imposant el concepte austeritat, (amb un punt de culpabilització que afavoreix les retallades), un concepte amb elements quasi religiosos, el triomf de la virtut sobre el vici.

16. Hem d’evitar la fractura cultural. Jo em pregunto: és possible la independència en un país culturalment fracturat?

17. Si som solvents en el món de la cultura, no hi ha límits ni fronteres.

Es pot fer el mateix sense l’acompanyament de l’element publicitari? Segur. I potser amb més eficàcia, fins i tot. Però al públic que ha comprat l’entrada al cinema Albiol sembla que aquesta pel.lícula ja li agrada i, per tant, no serà ell qui en canviï el guió.

L’altre element recurrent de la trama d’aquest nou govern, que es vol dur i implacable, és el del menysteniment d’algunes actituds que als seus ulls són toves o són paradigma del bonisme.

Per això l’endemà mateix del festival d’Artigues va decidir victimitzar-se davant l’”atropellament” comès pel Síndic de Greuges que, en estricte compliment de la Llei, havia fet una visita a la caserna de la Guàrdia Urbana. Algun regidor del PP afecte al twitter va fins i tot descarrilar una mica en la comesa, (“Cree el ladrón…”, deia). La Llei del Síndic, a la que el PP no es va oposar en el Parlament, estableix al seu article 71.a com a funció del Síndic la visita periòdica als espais on es trobin persones privades de llibertat. Això va fer a Badalona l’altre dia el síndic. Igual que l’any passat ho va fer a 17 llocs més, (val la pena mirar l’informe de 2011 del Síndic al respecte, el podeu llegir aquí). A finals d’octubre va fer el mateix a Santa Coloma, per exemple. També per sorpresa òbviament. Veu sentir algú que es queixés? Jo tampoc.

Jo ja entenc que la penúria econòmica obliga a vegades a posar l’accent en petites proeses, però es tractaria d’evitar situacions de ridicul. L’alcalde parla amb els veïns, només faltaria. Reserva hores fins i tot. Gran reserva.

Convertir això en noticia és una culleradeta més d’aquest xarop populista que ens administra el govern minoritari poc a poquet, com qui no vol la cosa.

Fins i tot, no m’ho negareu, les cartes als Reis s’han convertit, de fet, en llistes. És estrany. Una carta implica un presentar-se, un explicar-se, una sol.licitud potser i un comiat amb agraïment a l’avançada. Em sembla que de cartes als Reis, amb aquest esquema, poques en trobariem. La tendència ha estat la de la llista. La llista de regals pretesos. La llista freda. S’ha arribat a la indecència d’aquests catàlegs de joguines, més gruixuts que una guia telefònica, que ja porten al costat de cada joguina el quadradet per a fer-hi un tick, al costat d’una frase del tipus “me lo pido”. Pim, pam. La carta als Reis convertida en una comanda comercial.

Enumerar coses, una darrera l’altra, és evidentment un bon sistema per organitzar un treball, una casa, una associació, una demanda. Però les llistes han de ser el resultat final d’un procés introspectiu i d’anàlisi. És a dir, hi ha una fase inicial de reflexió i hi ha una fase de concreció i síntesi que es resumeix en una llista.

Segurament, una de les herències del temps de les vaques grasses, haurà estat la tendència a eliminar aquesta imprescindible fase inicial a l’hora d’afrontar certs temes. Hem aconseguit arribar a la llista saltant-nos l’etapa del pensar. El temps en què les caixes es publicitaven amb cartells d’”Ho vols?, ho tens!”, ens menava a creure que potser aquest pas previ era prescindible, un pas gairebé per a covards. I sota aquest esquema hem crescut i hem viscut força anys.

També als Ajuntaments la cultura de la llista s’ha imposat durant molt temps. Cada partit ha tingut la seva llista de temes estrella que ha posat sobre la taula quan li ha convingut, quan li ha interessat erosionar l’adversari o quan li ha vingut bé fer l’ullet al seu electorat. I la llista de cada opció ha agafat cos propi, independent de la reflexió associada. N’hi ha que encara pretenen funcionar així. Agafen la seva llisteta i de tant en tant trien un dels missatges habituals i l’escampen als quatre vents. No estic segur que aquest camí sigui el que ara calgui a Badalona. Em sembla que aquest cop cal guardar les llistes particulars i elaborar-ne una, -aquest cop amb fase prèvia de reflexió conjunta-, que no ens l’haguem de tirar pel cap els uns als altres. Serà segurament una llista petita, una llista menys atractiva que les que han fornit fins ara els programes electorals, una llista modesta, una llista per posar-se poques medalles. Però és el què toca.

Que el grec, el groc i el negre, (que diria l’Argenté), deixin dijous a la Casa Gran el senderi necessari per afrontar aquest 2012 amb garanties d’èxit.

En

Fa uns dies que gent vinculada a la nostra empresa de comunicació local, (nostra perquè és de tots), ha engegat una campanya que du per lema “jo també sóc RCB, TVB, Bétulo”. És lògic i normal que els impulsors de la iniciativa, afectats directament com estan per les mesures que l’Ajuntament vulgui o hagi de prendre, juguin a aquesta personalització que l’eslògan proclama. S’estimen el que fan i, a més, s’hi guanyen les garrofes.

Jo, però, que lògicament m’ho miro amb una mica més de distància, més aviat diria que “jo també sóc de RCB, TVB i Bétulo”. O, com diu el títol del post, jo també en sóc.

Fixeu-vos-hi amb allò que deia del pronom en. És magnífic. Ell tot sol substitueix, en aquesta frase, tota la nostra BBC local. Dues lletres que valen per una dotzena.

Heus aquí la metàfora que amaga el títol del post i que recull la manera com em sembla que hem d’afrontar els signes dels temps. Amb menys hem de fer, com a mínim, el mateix. (La proporció 12 a 2, sisplau, que ningú se la prengui al peu de la lletra, eh?). I hem d’innovar, també. El propi en ens torna a marcar la pauta: morfològicament te’l pots trobar escrit de quatre maneres diferents: en, ne, n’ i ‘n. Adaptatiu, dúctil, canviant. Però mantenint l’essència, mantenint el sentit de la frase.

No he seguit massa la polèmica actual. Sembla que hi ha, pel que llegeixo, com una mena de bloqueig institucional per renovar el Consell d’Administració de la societat que gestiona ràdio, televisió i revista municipals. El govern minoritari s’estranya, (i a mi m’estranya que li estranyi) de no trobar aliats per esdevenir màgicament majoritari a l’hora de governar els mitjans de comunicació.  I a partir d’aquesta debilitat seva, desencadena un discurs tanatològic que només fa que distorsionar l’únic discurs imprescindible: com mantenir, amb menys, (o amb molt menys recursos), una peça imprescindible en el puzzle de la nostra ciutat i de la nostra identitat, una peça bàsica per a garantir la pluralitat i la proximitat de la informació a la que tenim dret.

De tot el que vaig aprendre, una dada em va quedar gravada, incrustada al cervell. L’explicava l’Albert Cuesta al diari de dissabte, parlant de la infidelitat dels usuaris de mòbil: un 30% de tots els qui sol.liciten una portabilitat, (és a dir, un canvi d’operadora), acaben fent marxa enrere perquè la seva companyia d’orígen els hi ofereix, a correcuita, unes condicions millors.

Ho trobo meravellós. Mesquí, però meravellós.

I penso en nosaltres, els catalans, que fa temps que ens volem passar a una altra operadora, també. I que fa un temps ens vem atrevir a explicar-ho a moviespaña. Però la nostra operadora no està per orgues i lluny de millorar-nos la tarifa, sense modificar-nos les condicions i sense regalar-nos ni un mòbil, ens maltracta una mica més.

No entendré mai com alguns dels nostres, enlloc de picar amb més insistència a la porta d’una altra companyia o de muntar-se’n una de pròpia, (o de demanar millors tractes, com a mínim), va i surten de la botiga de moviespaña satisfets perquè no els hi han arreglat res, – ans al contrari -, però els hi han cantat una cançoneta i els hi han regalat un adhesiu.

Els més estúpids fins i tot se l’enganxen a la solapa.

Una entrada al facebook, amb errada tipogràfica inclosa, m’acaba de regalar el títol d’aquest post. Bones gestes. M’encanta. Em sembla adequadíssim per a l’ocasió. Les coses estan tan fumudes que probablement només una, cent, mil petites gestes particulars, familiars, empresarials o comunitàries ens faran sortir del pou.

Fixeu-vos hi: estic parlant de gestes, d’actes memorables, d’heroicitats potser. I els herois estan fets d’una pasta especial: una dosi d’esforç, de constància i de tenacitat, una altra de paciència i de patiment, una d’intel.ligència i murrieria, una dosi generosa d’il.lusió i d’objectius clars i un pensament de sort.

Una gesta, cent gestes, mil gestes. Això necessitem.

L’altre dia, xerrant amb un empresari que sap de què parla, arribàvem a una conclusió fantàstica: l`únic consol que ens queda és que, si superem aquesta, gairebé serem immortals. Bon humor per a temps difícils i optimisme vital.

I sí, és clar, que hem de parlar de com hem arribat fins aquí. I de qui ens hi ha portat. I de si no ho vèiem que ens hi portaven o ja ens anava bé anar estirant més el braç que la màniga. De tot plegat n’hem de parlar. Parlar-ne per actuar a continuació, s’entén. Però, de moment, quedem-nos amb el desig d’afrontar amb èxit els reptes trascendents que tenim al davant. I estirem, entre tots, aquells qui sembla que més que una gesta, necessitaran un miracle per tirar endavant.

Bon Nadal i bones gestes.

Sí, així, amb i grega. Perquè no es tracta de parlar del caràcter efímer dels triomfs i dels èxits, no. (D’això en podriem parlar un altre dia, si ho voleu: de com administrar riqueses aparents, de com governar èxits inesperats o de com gestionar triomfs electorals. El tema dóna per molt).

Avui us vull parlar de George Mundy, l’anglès que vigilava Badalona. I de com la seva glòria va passar ràpid, molt ràpid per la nostra vila. En Mundy era capità de la fragata anglesa Hydra, un dels homes d’aquella triomfant Royal Navy que se les va tenir amb la flota francesa al tombant dels segles XVIII i XIX per controlar el comerç d’un món que creixia. No era un qualsevol en Mundy, no us penseu. Fou un dels qui, amb una maniobra arriscadíssima, va portar Nelson a guanyar la Batalla del Nil, per exemple.  Això sí, en Nelson perdura, (dalt de la columna de Trafalgar Square, a Londres) i el pobre Mundy no el recorda ningú. Però en Mundy era un dels nostres.

En Mundy va passar força mesos a Badalona, just quan els de Napoleó van instal.lar-se a Barcelona i van saquejar la nostra vila, la Cartoixa i tot el que van poder. Els francesos els vem tenir uns quants anys, per aquí. Els anglesos, pel seu compte,- enemics aferrissats de l’emperador -, aprofitant la seva superioritat naval, intentaven destorbar als invasors, bombardejant columnes de soldats, tallant aprovisionaments i recolzant els miquelets i el sometent que campaven per la serralada guerrejant, dia sí, dia també, amb els francesos. En Mundy, des del pont de comandament de l’Hydra, prop de la platja, dirigia l’orquestra.

Hi ha cartes precioses firmades per George Mundy, datades el 1809 off Badalona, (que deia ell, per assenyalar que es trobava davant la nostra vila), en què s’adreça queixós a la Junta de Mataró reclamant que se’ns tractés bé: “…la meva opinió sobre el zel i la conducta de la gent de Badalona és fins i tot millor que l’última vegada que vaig tenir l’honor de dirigir-me a vostès…”, els hi diu. En Mundy sembla que ens apreciava de debò. Va idear un sistema de comunicació entre els badalonins i la fragata que funcionava a base de torxes i trets de fusell. Com que els de la fragata havien de fustigar els francesos cada cop que s’atrevien a sortir de Barcelona, -on estaven ben resguardats- i la qüestió clau era saber si els francesos sortien pel camí ral o per la serralada, la comunicació anava així: si venien pel camí ral o per la platja, el badaloní a qui se li havia encarregat, cremava una torxa. Si venien per la muntanya, en cremava també una i després disparava dos trets de fusell, separats. Era el whatsapp d’aleshores.  

Pensava en l’Hydra, -i en en Mundy-, fa unes setmanes, quan veia les veles del quetx Ciutat de Badalona desplegades mar endins, davant de la Rambla. Fa 200 anys Europa grinyolava i nosaltres en patiem les conseqüències. Igual que ara. La solució, per mi, continua essent més Europa, (i menys Espanya, si m’ho permeteu). Si els nostres avantpassats no van tancar-se a casa, esperant veure-les venir, nosaltres tampoc podem passivament esperar que algú ens defineixi la nova organització política i económica europea. Europa no ens pot ser aliena. Europa som nosaltres.

Els Pets ja fa anys van escriure “Núria”, una cançó d’amor que inclou la frase del títol del post. Aquesta setmana dues Núries també han donat llum a la foscor. Parlo de l’alcaldessa de L’Hospitalet i de la presidenta del Parlament. Probablement fruit dels nervis del moment, en tots dos casos. Núria Marín i Núria de Gispert.

Són dos talls de veu, -els de les seves intervencions -, que haurien de ser revisats per qui correspongui i provocar, com a mínim, un ànim d’esmena a futur, perquè entenc que no les prestigia ni a elles ni a les institucions que representen.

La primera vessada, -cronològicament -, la protagonitzà la de L’Hospitalet quan interrogada sobre com s’informarien ara els ciutadans del municipi, sense mitjans de comunicació, (acabava d’anunciar la desaparició de la televisió i la ràdio locals), va tranquilitzar a tothom dient que la podien seguir a ella al facebook i al twitter. Preciós.

La segona, la de la presidenta del Parlament. Dirigint-se al nostre conciutadà Uriel Bertran, l’hi etzibà, -a petició d’una persona tant moderada en l’ús del llenguatge com el portaveu de Ciutadans -, literalment: “vostè serà avisat cada vegada que utilitzi una expressió que el conjunt de l’hemicicle no hi estigui d’acord”. La inviolabilitat parlamentària en estat pur, vaja.

Nuria, (aquesta setmana), em mires i estic atordit.