Em llevo amb la noticia de l’aprovació del conveni en el procediment concursal que segueix el Joventut. Una gran notícia pel que implica: aire per a un símbol. En Villacampa, -que un dia confessava que quasi ja hi entenia més de dret concursal que de bàsquet-, respira també.
El final d’etapa que la decisió dels creditors representa, obre la porta a un magnífic quilòmetre zero en la gestió de la societat esportiva. Dit això, faran bé els futurs responsables de la Penya de no oblidar en el futur un parell de coses: que l’objecte social és el que és, i que la ciutat, Badalona, s’ha mullat molt en favor seu.
D’això últim, per cert, aquest divendres darrer en vem tornar a tenir una anecdòtica constatació: l’anunci de l’acord del Ple que aprovava el conveni del Mas Ram, (el del Mercadona, per entendre’ns), sortia a La Vanguàrdia, (pàgina 57) sota l’encapçalament de Club Joventut Badalona. L’endemà, el mateix diari publicava una fe d’errades: “l’encapçalament correcte del mateix és Ajuntament de Badalona i no Club Joventut Badalona”. L’equívoc és més que això, és el corol.lari d’una confusió, – interessada o inevitable, aquí cadascú ho veurà com voldrà -, que hem de mirar que no es repeteixi. La confusió interès públic/interès privat, (simbòlic, però privat) és un camí plagat de paranys.
Salvats. Mullats.
Realmente el precio por mantener este simbolo es insostenible, es una injusticia indecente sufrida por unos pocos, y un coste injustificable para la ciudadania, por muy democraticos y publicos que sean los acuerdos urbanisticos para su financiación, siendo benevolos son oscuras sus razones, y su finalidad inquietante, Si alumbrar la Penya fue una proeza, hoy, enterrarla es una heroica necesidad de higiene democratica…