Fa uns mesos, esperant que el semàfor de vianants de Martí Pujol, davant de la Plaça Vella, es posés verd, se’m va crear una situació d’aquelles estranyes.
Estava allà palplantat. De cotxes en passaven pocs. Davant meu, a l’altra banda de la calçada, vaig veure un conegut. És allò que us mireu però no goseu engegar una conversa que la distància fa impossible. Tens uns segons, doncs, per preparar la frase de salutació que deixaràs anar quan l’homenet verd us permeti avançar i el teu camí es creui amb el del conegut. De cop, però, un captaire trompetista que sol situar-se a la zona arrencà amb la famosíssima música d’Eurovisió, (que resulta que en orígen era un Te Deum però que tothom associa amb aquella cortineta televisiva de formes caleïdoscòpiques). Després dels primers compassos, el semàfor em va autoritzar a avançar. Va ser aleshores que va passar: de forma mecànica, automàtica, la salutació prevista es va esvair i vaig sentir com de la meva boca en sortia un ”Royaume Uni, dix points” clamorós.
Deu fer anys i panys que no he vist més el festival d’Eurovisió, però ja veieu que de petit em va deixar empremta.
Aquest cap de setmana, el tornen a celebrar. I ho fan a l’Azerbaidjan, un país que ell tot solet podria justificar l’existència d’Amnistia Internacional i de l’Observatori de Drets Humans. El clan familiar del president Aliev fa i desfà des de fa anys, emparat per la seva situació geoestratègica, pels recursos naturals del país i per un ús descomunal de la violència i la tortura.
El boicot al festival hagués estat, probablement, una mesura coherent amb els discursos de defensa dels valors de la vella Europa que pregonem amb freqüència. Però estem massa embrancats amb vigilar la nostra crisi econòmica com per fixar-nos en tonteries d’aquestes.
A l’Azerbaidjan les llibertats continuen esperant un semàfor verd.
…hahahahahahaha, aquesta sortida teva m’ha fet pensar en un bon home amb bigoti cargolat i que no és en Dalí!