Els qui vem créixer en un univers televisiu dominat per les sèries de dibuixos animats americanes, tenim gravada a la memòria la marca ACME. Només heu de tancar els ulls i pensar-hi. No sentiu un pip-piiiip? No sentiu una veu amb un espanyol d’Amèrica, de so engolat, pronunciant el nom d’un producte estrafolari que sempre, sempre, era de la marca ACME?
Sí, el Coyote i el Correcaminos, (Road Runner a l’original).
Els dos personatges se les tenien per paisatges desèrtics jugant al gat i a la rata. El primer, afamat, fracassava una i altra vegada en la seva pretensió, quasi obsessiva, d’atrapar l’ocell veloç. I aquest vivia una vida que transcorria permanentment entre la normalitat volguda i la necessitat d’esquivar periòdicament les tàctiques del Coyote per esborrar-lo del mapa. Tàctiques que eren posades en pràctica utilitzant artilugis i dispositius de marca ACME, estranys i quasi sempre defectuosos, que ineluctablement s’acabaven girant contra el qui els utilitzava.
Doncs això, jo tinc gravada aquesta marca a la memòria; allà, guardada. L’altre dia, però, em va revisitar sobtadament. Una noticia me la va recordar. Tres ministres, tres, del nou govern Rajoy van convidar a dinar als presidents de les 30 empreses més grans de l’Estat per comminar-los a fer forta la marca España. L’argument, el de sempre: “si hay que vender la imagen del país en el exterior no se pueden duplicar o triplicar esfuerzos desde otras administraciones autonómicas. Eso perjudica los planes de expansión que tiene el departamento para fomentar la presencia de las empresas españolas en el exterior”.
No us sona aquesta cançoneta? A mi em vénen ganes de fer un pip-piiiip i arrencar a córrer, sincerament. Perquè no em negareu que se’ls hi entén tot, oi? I no, no em tranquilitza que en Rajoy hagi posat a coordinar la marca España a un Lamo de Espinosa fill d’un Jefe Provincial falangista que va arribar a director de l’Instituto de Estudios Políticos del Movimiento.
Us queda clar, no? Això de la marca España va per nosaltres, els catalans. Per nosaltres que com el Correcaminos no acabem mai de desaparèixer del mapa, però que com el Correcaminos no aconseguim mai l’estabilitat necessària per construir un projecte sòlid i durador, atabalats com estem perquè no ens caiguin roques a sobre, no ens explotin uns cartutxos de TNT o no caiguem a la trampa.
Els de la Warner Brothers tenien una màxima a l’hora de fer els guions d’aquesta sèrie: el Coyote havia d’acabar més humiliat que no pas danyat, a l’acabar l’episodi, (per garantir la continuitat, més que res, no fos pas que el matéssin i acabéssin amb la història). Els de la marca España, impasible el ademán, no deuen conèixer el concepte humiliació, -o sí-, però no defalleixen… i aviat portaran 300 anys. Pip-piiiip!
