Fa temps que funcionem a base de llistes.
Fins i tot, no m’ho negareu, les cartes als Reis s’han convertit, de fet, en llistes. És estrany. Una carta implica un presentar-se, un explicar-se, una sol.licitud potser i un comiat amb agraïment a l’avançada. Em sembla que de cartes als Reis, amb aquest esquema, poques en trobariem. La tendència ha estat la de la llista. La llista de regals pretesos. La llista freda. S’ha arribat a la indecència d’aquests catàlegs de joguines, més gruixuts que una guia telefònica, que ja porten al costat de cada joguina el quadradet per a fer-hi un tick, al costat d’una frase del tipus “me lo pido”. Pim, pam. La carta als Reis convertida en una comanda comercial.
Enumerar coses, una darrera l’altra, és evidentment un bon sistema per organitzar un treball, una casa, una associació, una demanda. Però les llistes han de ser el resultat final d’un procés introspectiu i d’anàlisi. És a dir, hi ha una fase inicial de reflexió i hi ha una fase de concreció i síntesi que es resumeix en una llista.
Segurament, una de les herències del temps de les vaques grasses, haurà estat la tendència a eliminar aquesta imprescindible fase inicial a l’hora d’afrontar certs temes. Hem aconseguit arribar a la llista saltant-nos l’etapa del pensar. El temps en què les caixes es publicitaven amb cartells d’”Ho vols?, ho tens!”, ens menava a creure que potser aquest pas previ era prescindible, un pas gairebé per a covards. I sota aquest esquema hem crescut i hem viscut força anys.
També als Ajuntaments la cultura de la llista s’ha imposat durant molt temps. Cada partit ha tingut la seva llista de temes estrella que ha posat sobre la taula quan li ha convingut, quan li ha interessat erosionar l’adversari o quan li ha vingut bé fer l’ullet al seu electorat. I la llista de cada opció ha agafat cos propi, independent de la reflexió associada. N’hi ha que encara pretenen funcionar així. Agafen la seva llisteta i de tant en tant trien un dels missatges habituals i l’escampen als quatre vents. No estic segur que aquest camí sigui el que ara calgui a Badalona. Em sembla que aquest cop cal guardar les llistes particulars i elaborar-ne una, -aquest cop amb fase prèvia de reflexió conjunta-, que no ens l’haguem de tirar pel cap els uns als altres. Serà segurament una llista petita, una llista menys atractiva que les que han fornit fins ara els programes electorals, una llista modesta, una llista per posar-se poques medalles. Però és el què toca.
Que el grec, el groc i el negre, (que diria l’Argenté), deixin dijous a la Casa Gran el senderi necessari per afrontar aquest 2012 amb garanties d’èxit.
