La presentació del llibre de memòries del President Pujol m´ha portat aquest matí a Llefià. L´acte s´ha realitzat en un local annexe als únics pàrquings catalans que han fet mereixedors als seus promotors de la Creu de Sant Jordi. Un centenar de persones, potser. Antoni Comas, presenta, (continua meravellant-me cada cop que parla de la seva amistat amb Pablo Neruda). El President, com sempre, connectant amb el públic: surt el dispensari de la sacristia de la parròquia en temps de mossèn Joan Carrera, surten les seves visites als barris i surt la nova immigració. I embolicant-ho tot, un leit motiv: la gent ha de reivindicar, -i tant-, però també s´ha d´arremangar quan toca, pel seu país, per la seva ciutat o per la seva gent.
La llarga cua a l´espera de la dedicatòria l´aprofito per parlar amb uns i altres i per parar l´orella. Un històric líder veïnal comenta els avenços de la mediocritat veient Pujol i pensant en Montilla; de seguida s´embala i aplica la seva teoria a l´administració local, posant noms i sous sobre la taula. Un càrrec de confiança de nova volada, en un exercici de solidaritat, remuga llegint a El Tot una carta en defensa de l´Àngels Domingo, la col.lega defenestrada. Més enllà, la canallesca riu i comenta la jugada. El piscolabis s´acaba…, la cua continua.
